La restauració de la Casa de Convalescència de Vic: Criteris d’intervenció

/in , ,

 

Casa 1

 

El pròxim 10 de febrer de 2016 farem una xerrada sobre la restauració de la Casa de convalescència de Vic. El ponent serà l’equip restaurador:

Equip Tècnic: Vives Bassa Ayala, SCP. (Josep Lluís Vives i Conde, enginyer i restaurador/ Victòria Bassa i Garrido, arquitecte/Núria Ayala i Mitjavila, arquitecte), Jaume Alomar Sureda, arquitecte tècnic

Casa 2

La Casa de Convalescència de Vic és obra d’en Josep Morató i Codina i va ser construïda al darrer terç del segle XVIII. La restauració ha permès retornar a la ciutat un edifici amb la força i la dignitat amb les que va ser projectat inicialment; un patrimoni posat en valor que es conservarà i permetrà desenvolopar-hi diferents activitats. També ha facilitat la investigació dels procesos constructius aplicats pels mestres d’obra de l’època, permetent aprendre alhora d’arquitectura i d’història.

Casa 3

Segon Cicle sobre La Ciutadella. “El patrimoni científic del parc de la Ciutadella” per Oliver Hochadel i Laura Valls

/in , ,

 

 

La Ciutadella:Marquès d'Argentera

El passat 18 de novembre es va fer la segona conferència sobre La Ciutadella d’aquest cicle. La van donar, conjuntament el Doctor Oliver Hochadel, membre del CSIC i Laura Valls, científica que està fent la seva tesi doctoral sobre els aspectes científics del Parc de La Ciutadella.

 

Des de bon principi, La Ciutadella va tenir com una de les seves funcions ser un espai per la ciència i instrument per despertar la curiositat de la ciutadania cap aquests aspectes que tanta embranzida van tenir al segle XIX. La mateixa construcció del llac el 1874, i el posterior aixecament de la Gran Cascada el 1881, despertà una gran expectació en la població de Barcelona.

 

Un any després s’inaugurà el Museu Martorell, de Rovira i Trías, el primer edifici que no era concebut per Josep Fontseré. En un principi l’edifici estava destinat a albergar minerals però el llegat de Francesc Martorell i Penya farà que les seves exposicions siguin més eclèctiques, tot i estar sempre relacionades amb la ciència.

Museu Martorell de Geologia Barcelona

Al 1885 l’Ajuntament pren a les seves mans el projecte de fer una exposició Universal a Barcelona i senyala el recinte de La Ciutadella com el lloc idoni on situar el gruix dels esdeveniments. Aquesta decisió va anar acompanyada de la separació del Mestre Fontseré de la realització del parc envoltat la seva separació en un affair més que tèrbol per part de l’Ajuntament.

 

El canvi en la direcció del parc així com les exigències de l’esdeveniment que suposava l’Exposició Universal canviaren el projecte més que cap altra cosa fins aleshores. Desapareixia el Palau de la Indústria, que havia de ser edifici emblemàtic del parc i d’una ciutat cofoia de la seva activitat industrial i comercial. A canvi s’accelerà la construcció de l’hivernacle i de l’umbracle. A més es construí un dels edificis més emblemàtics de l’actual parc, El Castell dels tres dragons, obra primerenca de Domènech i Montaner. El primer destí d’El Castell fou el de restaurant però, una vegada acabada l’Exposició, aviat començaren a celebrar-se esdeveniments en el seu interior que poc a poc el portarien cap el que ha estat el seu ús durant anys, Museu de Zoologia. Actualment encara hi ha activitat relacionada amb la ciència si bé ja no és pública.

 

La Cascada que ja el 1881 havia canviat el disseny inicial més modest per la font monumental que és avui en dia, té a sota una gruta on hi havia un aquàrium visitable.

 

Després de l’Exposició els animals que ja existien des de bon començament lliures pel parc, augmenten i el 1893 es crea la “Junta de Museus de Ciències Naturals, Parque Zoológico i Jardín Botànico” amb el concepte degut a Francesc Dardier d’una natura útil, aplicada i econòmicament explotable.

 

Al 1899 es celebrarà la festa de ‘arbre durant la qual es plantaren 400 pins.

 

Segons el Doctor Hochadel, a finals del segle XIX hi ha un corrent nascut a França que intenta aclimatar animals exòtics a Europa amb la finalitat de treure rendiment a la seva carn. Probablement té el seu origen en l’Imperialisme que viu en aquells anys la màxima expansió però tot i així no tingué massa èxit. Tot i això a Catalunya el banquer Martí Codolar, seguint aquest corrent, instal·larà la “Granja Vella” a Horta on criarà tota mena d’animals amb vista a la seva explotació econòmica. Vuit anys després, al 1873, Darder comença a treballar per Martí Codolar.

 

L’objectiu de Darder era fer una història natural aplicada per obtenir un benefici econòmic i, el 1892, Martí Codolar donarà els seus animals que formaran el nucli inicial de l’actual Zoo. Darder serà el Director d’aquest “Parque Zoológico de Aclimatación y Naturalización” fins 1918, convertint-se en un personatge molt popular, sempre dintre d’aquest concepte de fer del Zoo un centre de producció d’aliments, que es venien i que havia de ser rentable. Tot sense oblidar una vessant diguem-ne social doncs un dels objectius era educar a les classes més empobrides perquè elles mateixes criessin animals petits a casa i venguessin la carn i els ous.

 

En el tombant de segle el Parc adopta un altre funció. El 1906 es creà la “Junta Autònoma de Ciències Naturals” formada per personalitats provinents del món científic, catòlic i catalanista. El personatge més destacat fou Mossèn Norbert Font i Sagué que imposarà una concepció d’una natura catalana, catòlica, útil i econòmicament explotable. Un primer projecte serà la construcció d’animals prehistòrics que en aquella època s’estaven trobant a Catalunya, en especial mamuts. Aquest objectiu s’inspirava en la col·lecció que per la mateixa època s’exposava al Crystal Palace de Londres. El primer i únic animal que es va construir fou el mamut que encara avui és una de les sorpreses agradables que es troba el visitant que va per primera vegada del parc. Es va fer de formigó, material molt nou per l’època.

Mamut

Una segona realització fou la instal·lació de bolcs petrogràfics que recollien totes les formacions geològiques que es donen a Catalunya i que durant anys envoltaren el Museu Martorell. Avui en dia encara es poden veure alguns arrambats a la façana d’aquest museu.

 

Al 1912 s’inaugurà l’Exposició de Piscicultura i Pesca que es mantingué tot l’any següent. Fou la primera vegada que el Castell dels Tres Dragos fou utilitzat per una activitat científica. Aquesta exposició tingué una extensió arreu de Catalunya on hi hagueren múltiples activitats relacionades amb la piscicultura i l’aigua.

 

Finalment, es va parlar de les dues vides de l’Avi, degeneració de “Baby”, paraula que sembla els era difícil de pronunciar als catalans de l’època. “Baby” o l’Avi, era un elefant que ja estava a la “Granja Vella” i que va passar al Zoo on gaudí de l’amistat de la quitxalla. Una vegada mort, el seu esquelet passà a formar part de la col·lecció del Museu de Zoologia.

Segon cicle sobre La Ciutadella

/in , , ,

Navas 1

 

 

Seguint amb les activitats que SOS-Monuments vol fer per cridar l’atenció ciutadana sobre el desconeixement i ús abusiu que es fa del parc de La Ciutadella, aquesta tardor hem programat un nou cicle de conferències que ens donin elements per valorar aquest que és el primer parc històric de la ciutat de Barcelona.

Dia 11 de novembre

Carme Grandas Sagarra, doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Des de l’any 1983 treballa al Sector d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Comitè Espanyol d’Història de l’Art (CEHA), de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA). Ha estat professora d’Història de l’Urbanisme a la Universitat Ramon Llull i imparteix cursos a Màsters i Doctorats de la Universitat de Barcelona a Belles Arts i a Història de l’Art.

Ha participat en nombrosos congressos, simposis i jornades nacionals i internacionals, publicant articles en revistes científiques i participant en obres col·lectives, algunes editades per Enciclopèdia Catalana com “Història de Barcelona” (v.11, 1995), “Els barris de Barcelona” (v.2, 2000), “Patrimoni Monumental de Catalunya” (v.2, 2014), i Art Català al món publicat per Edicions 62 (2008).

És autora dels llibres L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 (Els Llibres de la Frontera, 1988) i Presencia de los indianos en Barcelona (Àmbit, 2012).

Carme Grandas ens parlarà de “L’art públic al Parc de la Ciutadella i l’evolució del pensament polític”

Dia 18 de novembre

Oliver Hochadel, historiador de la ciència i científic titular de la Institució Milà i Fontanals (CSIC). Ha centrat bona part de la seva recerca a estudiar la relació entre la ciència i els seus públics. Un dels seus estudis de cas és el zoològic de Barcelona i la figura de Francesc Darder, que en fou el seu primer director.

Laura Valls està fent el doctorat en història de la ciència (CEHIC-UAB) i centra la seva recerca a estudiar la natura i la ciència al parc de la Ciutadella a principis de segle XX. Concretament, analitza les exposicions i instal·lacions del parc, com l’escultura del mamut, l’aquari de la Cascada monumental i l’exposició de Piscicultura i Pesca, i el paper que tingué la Junta autònoma de Ciències Naturals.

Tots dos ens parlaran d’ “El patrimoni científic del parc de la Ciutadella”

 

Dia 25 de novembre

 

Juan Miguel Muñoz Corbalán, Doctor en Història de l’art i professor de la Universitat de Barcelona. La seva activitat investigadora està centrada en la tasca professional dels enginyers militars d’època moderna. Treballa sobre diversos temes d’arquitectura dels segles XVI al XVIII, classicisme, iconografia urbana i patrimoni cultural. Al 2006 va publicar La Biblioteca del Ingeniero General Jorge Próspero Verboom. Jorge Próspero Verboom va fer el projecte de la fortalesa de La Ciutadella.

Juan Miguel Muñoz Corbalán fou un dels fundadors de SOS-Monuments el 1997 i també ocupà el càrrec de Secretari de la nostra associació. El dia 25 parlarà sobre: “Los edificios supervivientes de La Ciudadela de Barcelona, su sentido histórico y su deriva ideológico-funcional”

El cicle es complementarà amb una passejada pel parc de La Ciutadella el dissabte 28 de novembre

 

Totes les xerrades seran a la Sala de Conferències del Paati LLimona, Carrer Regomir, nº 3, a les 19.30 H.

Tercera Conferència del Primer cilcle sobre La Ciutadella: Salvador Tarragó, “La Plaça d’Armes o de Forestier del Parc de la Ciutadella. de l’abandó a la restauració”

/in , ,

DSC03327

La conferència del 25 de juny del 2015 estava previst que la dictés la historiadora Bénédicte Leclerc, però raons de força major la van retenir a França i en el seu lloc parlà el nostre vicepresident Salvador Tarragó.

La Plaça d’Armes és l’actual Plaça Fiveller i correspon a l’espai que separa l’edifici del Parlament, antic arsenal, de l’Institut d’ensenyament Secundari Verdaguer, antic Palau del Governador.

El professor Tarragó estructurà la seva intervenció en tres parts. A la primera part parlà de la persona i formació de Forestier a qui ell considera el millor dissenyador de jardins dels segles XIX i XX. Forestier neix a França, estudia arquitectura i és naturalista. Es forma en el país que més tradició tenia en aquell moment en jardins ornamentals, França, i per tant rep una formació racionalista. Els seus treballs importants comencen en el Segon Imperi, quan es cridat per a ser ajudant del principal responsable dels jardins de Napoleó III. Les seves actuacions no es limitaran a França. Anirà a Anglaterra, on entrarà en contacte amb una tradició completament diferent. Creuarà l’Atlàntic i deixarà la seva petjada a ciutats com Buenos Aires o La Havana. A Espanya arribarà a la segona dècada del segle XX. Farà projectes a Cadis i a Sevilla, on s’encarregarà de l’important projecte del Parc de Maria Luisa. A Barcelona vindrà ja el 1915 cridat per Cambó i projectarà la Plaça Fiveller.

La Plaça Fiveller o d’Armes, es concebuda com un espai tancat o saló, gabinet va dir en Salvador Tarragó. L’espai és un rectangle ben delimitat por una doble filera de plàtans que deixa al mig un passeig que permet envoltar l’espai. A l’interior d’aquest rectangle dibuixa una el·lipsi amb bardisses de xiprer al costat de les quals, per la part interior, hi ha uns bancs correguts de marbre que envolten l’estany on hi ha l’obra “El Desconsol”, de Llimona. Forestier manté dos eixos perpendiculars. El braç més curt posa en contacte la porta del Parlament amb la porta de l’actual IES. El conjunt crea un recinte aïllat, que convida al recolliment i al silenci, a seure i llegir.

La tercera i última part fou una reivindicació i denúncia de l’actual estat de la plaça. Les alçades d’arbres, quatre metres els plàtans i dos metres les bardisses, permetien mantenir i ennoblir la perspectiva dels edificis veïns i aixecar la vista sense límits. Avui en dia aquesta perspectiva ha quedat trencada per la construcció de gratacels que tallen la continuïtat de la perspectiva. Els plàtans que han estat substituïts recentment, no mantenen la forma de copa i l’alçada original, donant la impressió de desordre i sobrepassant l’alçada visual dels edificis, que en principi s’havia de respectar. Les bardisses que envolten l’estany presenten forats que haurien d’emplenar-se amb noves plantes. Als parterres, els xiprers primitius de forma rodona han estat substituïts per baladres que no permeten les formes racionals i domesticades que requereixen els jardins de tipus francès.

Tot plegat mostra el desconeixement i l’abandó en que es té aquest parc, el primer de Barcelona i qualificat com BIC. Un espai, ens permetem afegir, sobre el que hi ha una pressió d’usos ciutadans, festes, fires, concentracions, que pensem que és molt difícil mantenir i que alhora sigui possible la conservació de tots els valors paisatgístics i la inalienable condició de jardí històric del Parc de La Ciutadella.

Primera conferència del Primer Cicle sobre La Ciutadella. Lluís Permanyer: “¡Abajo las murallas!”

/in , ,

IMG_0292

 

El passat dijous, 11 de juny, va tenir lloc la primera conferència del cicle de tres que SOS-Monuments ha preparat sobre el Parc de La Ciutadella. La xerrada es va fer, com es farà tota la resta, al Centre Cívic Pati Llimona. La persona encarregada d’obrir el cicle va ser el Sr. Lluís Permanyer amb un discurs titulat “¡Abajo las murallas!”

El Sr Permanyer va parlar de tot el procés que portà a l’enderroc de les muralles a Barcelona. Un fet que sovint s’ha atribuït a un gest de rauxa però que ell mostrà que fou un procés llarg que arrenca dels primers governs liberals.

Al 1840 l’Ajuntament ja convoca un concurs que té per tema la necessitat d’enderrocar les muralles. Aquest concurs el guanyà Pere Felip Monlau que seria el Secretari de la Junta Revolucionària per a l’enderroc i qui el mateix any va protagonitzar el primer intent de destruir les muralles barcelonines. Encara n’hi hagueren dos més, el 1842 i un altre el 1843. Al 1843, però, l’intent va tenir una continuïtat amb un pla municipal per a l’enderroc de les muralles que s’inicià el juliol del mateix any. De la seriositat d’aquest projecte en dóna un idea el fet que es preveiés com es pagarien els treballs, amb la venda de la pedra que s’anés treient. Les feines van començar per la caserna dels Estudis, antiga universitat reconvertida en equipament militar després de 1715. El segon lloc on es començaren els treballs va ser a la banda de Jonqueres, la demolició de la qual va estar feta per presidiaris. L’u d’agost del mateix any 1843, el Consistori encarrega a Rovira i Trias la demolició d’un pany de mur de 83 metres; Rovira va començar l’enderroc fent un sot a la base de les muralles però l’encàrrec no es va acabar perquè just aleshores van esclatar les revoltes conegudes com “La Jamancia”. La ciutat va tornar a ser bombardejada, per Prim, i, d’aleshores fins a 1854, la ocupació de l’exèrcit fou constant. Per fi, aquests intents culminaren el 1854 quan definitivament gran part de la muralla va desaparèixer i va permetre l’expansió de la ciutat per l’immens llençol que avui en dia constitueix l’Eixample i més enllà, per Sant Martí de Provençals, Hostafranchs, Sants, etc.

El 1868 va arribar el torn de La Ciutadella. El fort havia estat un vigilant permanent de la ciutat a la qual controlava juntament amb el Castell de Montjuïc cada vegada que el poble aixecava massa la veu. Va ser un regal del General Prim, en aquell moment figura forta del nou govern, amb la condició que esdevingués un parc públic perquè els barcelonins en poguessin gaudir. A l’alçada de 1868 la guarnició que quedava a La Ciutadella ja era petita [encara que el poder militar fos renuent a cedir el sòl i a abandonar els edificis que encara ocupaven]

Les muralles al segle XIX i ja des de finals del segle XVIII, s’havien convertit en una cotilla per al creixement de la ciutat. L’última expansió de la ciutat s’havia fet amb les muralles de Pere III i des d’aleshores les muralles s’havien mantingut inalterables. La industrialització va implicar un augment de la població molt considerable i al mateix temps una demanda de nous espais on ubicar primer els prats d’indianes i, després, les indústries. Al 1840 els vapors es multiplicaven amb la seva exigència d’espai i mà d’obra.

La demanda de mà d’obra es va cobrir amb l’emigració, que en aquells anys encara tenia el seus orígens a Catalunya i a les franges més properes del Principat. Aquests nouvinguts, junt amb el habitants existents, s’apinyaven en un espai reduït donant lloc a les densitats de població més altes de l’Europa del moment. Com a resultat de les altes densitats les condicions higièniques de la ciutat es van degradar fins a límits insostenibles i les epidèmies s’acarnissaren en els barcelonins, que pagaren un alt tribut en la forma de mortaldats.

La desaparició de les muralles es convertí, per tant, en una necessitat per múltiples causes: la principal, la necessitat d’aire net, espai i millors condicions de vida per als barcelonins. El Parc de La Ciutadella al 1868 esdevenia un complement de primera categoria dintre del procés de sanejament de la ciutat oferint una oportunitat de gaudir de l’aire lliure alhora que els projectes d’ajardinament el permetien esdevenir el pulmó de la ciutat.

 

Cicle sobre La Ciutadella

/in ,

Plano expo

La Ciutadella és l’únic parc històric que té la ciutat de Barcelona. L’enderrocament dels seus murs fou una gesta dels barcelonins en la conquesta de les seves llibertats. Els posteriors projectes pel seu ajardinament i urbanització donaren forma al jardí i estructuren el sector de la ciutat en el qual es troba. En el parc actual gaudim dels projectes de paisatgistes i jardiners tan importants com Forestier i Fontseré. Tot i la seva importàcia, molts ciutadans ignoren els seus valors, malgrat la quantitat d’esdeveniments que continuament tenen lloc al recint del parc. SOS-Monuments vol posar en valor aquest patrimoni tan important i per aquesta raó ha organitzat pel pròxim mes de juny, un cicle de conferències que acabaran amb una passejada pel parc. Les conferències tindran lloc al Centre Cívic Pati Llimona a les 19.30 h.

PROGRAMA

11 de juny: Lluís Permanyer: “Abajo las murallas!!!”. Sala de Conferències.

18 de juny: Professora Teresa Navas: “El projecte del Parc de la Ciutadella de Josep Fonseré, mestre d’obres”. Sala de conferències.

25 de juny: Benedicte Leclerc: “La Plaça d’Armes o de Fontseré del Parc de la Ciutadella. De l’abandó a la restauració”. Sala Maragall

27 de juny: Passejada pel Parc de la Ciutadella guiada perl Jordi Díaz Callejo especialista en parcs i jardins històrics. De 10 a 13 h.

Aula: “Importa el patrimoni?”

/in ,

 

Les 7 principals formacions polítiques que aspiren a regir l’Ajuntament de Barcelona varen atendre la nostra invitació i, a les 7 de la tarda del dimecres 15 d’Abril, s’inicià l’Aula “Importa el Patrimoni Cultural de Barcelona?”, focalitzant el debat, sobre tot, en els temes candents de la Ciutadella, El Park Güell i el Castell de Montjuic.Després de la presentació, per part de la nostra presidenta María Cruz Santos, varen intervenir els representants de cada formació, per aquest ordre: la CUP, Ciutadans, Barcelona en Comú, ERC, PP, PSC i CiU.

Marta Sánchez, de la CUP, llicenciada en Belles Arts en Conservació-Reparació i formació en gestió del Patrimoni, va fer esment del problema d’accessibilitat dels discapacitats a alguns espais i al fet de que els acompanyants hagin de pagar. També va denunciar la manca de dotació econòmica dels Arxius de Districte, i que s’hauria de estendre la catalogació

El candidat de Ciutadans, Luis Ignacio Ruiz, arquitecte que exerceix també com a perit judicial en litigis urbanístics i d’edificació, va dir que s’havia de diferenciar entre patrimoni privat i públic, amb vigilància de les subvencions destinades al privat i al seu ús(palaus convertits en hotels, per exemple). També va dir que era necessari revisar el catàleg. I treure el zoo d’on ara és, perquè la Ciutadella arribés al mar(?).

Raimundo Viejo, de Barcelona en Comú -candidat, professor de Ciència Política de la Universitat de Girona, editor d’Artefakte-, va prioritzar en la implicació ciutadana i veïnal en la defensa del patrimoni públic. Veu en l’explotació econòmica del patrimoni material e immaterial el principal problema. Tot i acceptar que en aquesta època de crisi el turisme té la seva importància, s’ha de tornar a la naturalitat anterior, recuperant les antigues formes de vida, gaudint del patrimoni i no dedicant-lo només al turisme.

S’ha de considerar el patrimoni dins de la seva singularitat, auditar-lo, protegir-lo, amb la cogestió dels ciutadans.

Jordi Coronas, d’ERC, candidat, consultor d’arts gràfiques i comunicació, coordina el programa municipal del seu partit a Barcelona. Amb un discurs molt ben estructurat i clar, va precisar que el patrimoni és el que ens identifica, la nostra memòria, no s’ha de vincular, només, al turisme. La cultura ha de ser accessible a tothom. Per tant, com la sanitat i l’ensenyament, ha de ser deficitària. Ha d’estar ben planificada per poder entendre el patrimoni.. S’hauria de destinar el 3% de l’obra pública en la seva conservació. S’ha de revisar el IVA cultural. S’ha de aixecar, d’una vegada, la Biblioteca de Catalunya. Catalogar els edificis de més de 100 anys com a nivell C dels bens d’interès cultural. Protegir el patrimoni immaterial, com els establiments emblemàtics. I destinar el castell de Montjuic a mostrar la història de la muntanya i de la ciutat, a través de tot el que allí hi ha passat.

Mª. Angels Esteller, del PP, advocada, diputada al Parlament del 1999 al 2003, actual portaveu a l’Ajuntament, es va referir bàsicament als temes apuntats: cal preservar el castell, però amb una exposició permanent, allunyada de la idea de memòria històrica, denunciant la disgregació del museu militar; centrar la millora del parc de la Ciutadella en els elements de l’exposició del 29(?); i recuperar la distància entre el Park Güell i la gent de la ciutat, tot i que convé atreure un turisme cultural.

Guillem Espriu, del PSC, educador social, portaveu adjunt del grup municipal, també es va centrar en els temes estrella, tot i que, primer, va fer una reflexió sobre l’ús del patrimoni abans de la globalització, després i la situació actual de crisi. Sobre el Park Güell va recalcar que cal protegir-lo tot, no només la part monumental. S’ha de regular la entrada, però sense cobrar als barcelonins. I hi ha d’haver una gestió col·legiada de tot el parc.

Sobre el castell de Montjuic va dir que s’ha fet un projecte simplement recaptatori.

A la Ciutadella se li hauria de tornar el seu caràcter científic, aprofitant el que hi ha, un cop rehabilitats els pavellons.

Finalment, Josep Lluís Alay, de CiU, actual director de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament, va justificar tot el que s’ha anat fent durant aquest darrer mandat municipal, tot, evidentment, en pro d’apropar la cultura i el patrimoni a la ciutadania: gratuïtat, per mitjà del GaudirBarcelona, del castell de Montjuic i del Park Güell, a més de descomptes per a molts museus; digitalització de més de 300.000 documents dels arxius municipals; accés a la carta arqueològica; apertura del recinte modernista de Sant Pau; importància del Centre Cultural del Born. Respecte al castell de Montjuic considera que ja és un centre d’interpretació i que el cost anual del seu manteniment és de 70 milions d’euros.

Al torn obert de paraules es va mantenir la polèmica sobre la cessió i la gestió del castell, amb una intervenció de la presidenta de l’Associació Amics del Castell de Montjuic recriminant el com i el què s’ha fet per part de l’Ajuntament. També es va denunciar el pla previst per l’esplanada dels museus, que sembla que tira endavant sense acord municipal.

Creiem que l’Aula, tan gràcies a la participació dels ponents com a la resposta de públic, ens ha permès copsar les diferents sensibilitats envers el patrimoni de la nostra ciutat, que és el mateix que el patrimoni de Catalunya i el patrimoni en general.

El titular de la Meritxell Pauné -en l’article http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20150417/54429974150/unanimidad-modernizar-catalogo-patrimonio-barcelona.html que us recomanem i que explica molt fidedignament i millor que nosaltres el que es va dir-, reflecteix molt bé on són les coincidències de tots els partits: hi ha unanimitat per a modernitzar el catàleg del Patrimoni de Barcelona. Sobre la resta, tantes visions com partits. El que acaba passant és que, quan convé, per molt modern i millorat que estigui, es canvia la catalogació i no passa res.

 

AULA 19 NOVEMBRE 2014: EL DESTÍ DE LA MONUMENTAL

/in ,

monumental-1

 

 

Tal com estava previst, el dia 19 de novembre va tenir lloc l’Aula de SOS-Monuments, “El destí de La Monumental”, al Pati Llimona. La taula va ser presentada i moderada per Salvador Tarragó, vicepresident i fundador de l’entitat. Van participar els arquitectes David Ferré, del Col·legi d’Arquitectes; Josep Mª Montaner, arquitecte i periodista; Enric Mir, que està restaurant la Plaça de La Monumental, i Xavier Vilalta que va exposar el projecte que va fer per utilitzar La Monumental.

La Monumental està en aquest moment en un vèrtex d’un triangle en transformació, els altres dos vèrtex els ocupen la Sagrada Família i la Plaça de les Glòries, en una zona on, a més, comptem amb equipaments culturals importants com el Teatre Nacional i l’Auditori nacional. És, per tant, una condició que ha de ser tinguda en compte a l’hora d’assignar-li usos i de fer-hi transformacions.

David Ferré ens va introduir en la història de les places de braus, que comencen a construir-se durant el segle XVIII en estil barroc fins que en el XIX aquest estil és substituït pel neo-mudéjar, que constitueix el model de la majoria de places de braus. En el cas de la Monumental cal destacar la reforma de Domènec Sugranyés de l’any 1916. La plaça es va construir sota la direcció de Manuel Raspall i es va inaugurar el 1914 però dos anys després ja calgué una ampliació que s’encarregà a Sugranyés. És aquest qui li donà la seva categoria constructiva i qui establí diferències amb altres places, en especial a causa dels prismes que guarden les escales que donen accés a les grades des del seu exterior .

Aquesta informació va ser completada per Enric Mir que ha rehabilitat més d’una plaça de braus, entre d’altres la de Jerez i que actualment s’encarrega del manteniment i restauració de la Monumental.

L’estructura de les places de braus ve marcada pel reglament taurí que es fa en el segle XVIII, de manera que les mides i proporcions són invariables. En el cas de La Monumental, a les peculiaritats senyalades per David Ferré cal afegir que la plaça es construeix des de la cota 0, sense aprofitar cap desnivell del solar: es fa primer un anell i a partir d’aquí es construeixen la resta d’alçades. Destaca també l’ús de la volta, que dóna una gran resistència a la construcció, així com el bon ús en què es troba l’espai. La Monumental és un edifici catalogat com a equipament i en el que té protecció no només la part construïda, sinó també la sorra. Aquesta protecció fa complicat de moment arribar a acords per dedicar-la a altres usos.

De totes les notícies que han aparegut sobre el seu pròxim destí, l’única que té fonament i sobre la qual van haver-hi converses, és la que deia que s’hi instal·laria Le Cirque du Soleil. Tanmateix, les condicions de protecció que té l’edifici van complicar les negociacions i, finalment, es va enretirar el projecte. Amb tot, la propietat, ara per ara, està decidida a conservar la plaça. Es fan obres de manteniment, les portes han estat substituïdes, encara que no es noti. També s’estan rehabilitant els característics ous, un dels quals, el que dóna a les Glòries, ja es va substituir fa anys. Ara es començarà la recuperació de l’ou més proper al carrer Marina, que presenta problemes, però no es substituirà.

Les obres es financen amb la pròpia activitat de la Plaça on es continuen fent esdeveniments encara que aquests no tinguin ressò a la ciutat.

Josep Maria Muntaner destaca la infrautilització d’aquest espai, encara que no sembla que sigui així segons la opinió d’Enric Mir. En Muntaner destaca la seva ubicació en una zona que està patint una gran transformació, ja que a la remodelació de la plaça de les Glòries, cal afegir la intenció de convertir el carrer Sicília en una gran avinguda que arribi a la Sagrada Família des de la Gran Via. En aquest context, en Muntaner fa una sèrie de consideracions respecte als projectes que s’haurien de tenir en compte. Rebutja plenament l’ús comercial i lúdic al que s’ha destinat les Arenes i demana un ús no superflu. Igualment rebutja la construcció d’habitatges, destinació amb la qual també s’ha especulat. Una ocasió per rebre noves idees serà el concurs de projectes que s’ha convocat entre estudiants d’arquitectura perquè -suggereix- pot ser una bona ocasió per canviar el significat de curses de braus en un símbol de la lluita en la defensa del bous. De tota manera, és un bon moment per no precipitar-se i anar coent nous projectes perquè en aquest moment, amb les pròximes eleccions municipals en l’horitzó, el consistori no prendrà cap decisió.

Finalment intervingué l’arquitecte Xavier Vilalta, autor d’un projecte per a la Monumental. Agafa la inspiració de la High Line de Nova York, tot i tenint en compte les diferències: aquest era un espai públic, mentre que aquí parlem d’una propietat privada. L’arquitecte Vilalta proposa convertir l’espai en un centre d’investigació, esport i oci ecològic i comerç just. Segons el seu treball, tindríem un centre d’investigació soterrat, la sorra podria convertir-se en una platja urbana i a les graderies es situarien centres d’esport, comerç just i bar-restaurant. Amb la seva proposta vol recuperar un espai únic i simbòlic de la ciutat per als barcelonins alhora que defensa que el cost seria baix i h hauria una oferta de llocs de treball. En el projecte hi ha dos cubs enganxats a la plaça, on es podrien situar serveis, que hauria de ser valorat en un debat posterior, si bé l’acollida que va tenir va ser força bona.

Per últim, tant en Josep Maria Muntaner, com l’Enric Mir van defensar que es tingui gosadia a l’hora proposar nous usos i no tenir por a la experimentació.

 

Aula SOS: El paper de la premsa en la defensa del patrimoni

/in ,

 

El proper dimecres dia 18 de juny a les 19:30 hrs. hi haurà una nova aula on es parlarà del paper de la premsa en la defensa del patrimoni.

Intervindran:

– Maria Àngels Garcia, arquitecta i presidenta de l’associació Salvem la Rotonda

– Cristina Savall, periodista de El Periodico

– Blanca Cia, periodista de El País

– Salvadó Tarragó, arquitecte i soci de SOS Monuments

 

L’acta tindrà lloc a la Sala de conferència del Centre Cívic Pati Llimona (carrer Regomir nº 3).

 

Aula SOS Monuments: Patrimoni Obrer

/in

obrer

El dimarts 10 de desembre va tenir lloc la nostra habitual Aula bimensual a l’Ateneu Barcelonès. El tema escollit aquesta vegada fou “El Patrimoni Obrer”, fent referència a les manifestacions culturals que el món obrer ha anat creant al marge de corrents oficials, tot i que de forma paral·lela.

 Van intervenir Mercé Tatjer, Manel Aísa i Emma Alarí. Mercé Tatjer, professora de la Universitat de Barcelona, va preguntar-se sobre el tipus de patrimoni obrer de què es tractava. Va recordar que qualsevol obra està feta per obrers i, per tant, pot ser considerada patrimoni obrer, ja siguin les fàbriques o els grans edificis modernistes del Passeig de Gràcia. Tot i amb això, es podria considerar patrimoni obrer en sentit estricte les obres i treballs que els obrers preparen per al seu gaudi.

Manel Aísa, president de l’Ateneu Enciclopèdic Català, va parlar de l’entitat a la que representa. L’Ateneu té més d’un segle d’història. Fundat l’any 1902, la seva vocació ha estat servir els obrers sense fer distincions per ideologia ni adscripció política. Fins el 1939 fou lloc de trobada i de difusió de la cultura, per on passaren personatges de primera fila de l’època com Salvador Dalí i molts altres conferenciants que també parlaven a l’Ateneu barcelonès. El 1939 patí una forta repressió, fou tancat i els seus fons, cremats. Durant la Transició un grup de joves van voler recuperar-lo i començaren de nou el fons documental, que ara contenia papers de la Transició però també papers i records de exiliats, o persones que s’havien quedat al país i havien conservat diaris i records de l’època anterior a 1939.  Des de la seva refundació ha tingut una vida prou accidentada amb diferents canvis de locals. En aquests moments torna a estar en un impàs en busca d’una nova seu. Aquí i ara volem reivindicar el contingut de l’Ateneu Enciclopèdic com un patrimoni cabdal per conèixer i entendre la història de Barcelona i Catalunya.

En darrer lloc intervingué Emma Alarí, representant del Grup d’Estudis històrics de les Cooperatives de la Barceloneta. L’Emma va parlar de les cooperatives històriques i la seva importància en la vida social i econòmica dels obrers. La majoria van començar com a cooperatives de consum a iniciativa d’un grup reduït de membres. Moltes arribaren a poder bastir edificis de gran envergadura, com la cooperativa “La Lleialtat” de Gràcia, actualment seu del Teatre Lliure. O la cooperativa “La Fraternitat” de la Barceloneta, un edifici noble, obra de Francesc Guàrdia i Vial, deixeble de Domènech i Muntaner, que ha estat recuperada per al barri i actualment allotja una biblioteca. Tot i això, la importància cabdal d’algunes cooperatives rau nen  la quantitat de funcions que acabaren fent: al costat d’activitats culturals, també es preocuparen per tenir escoles o pagar el col·legi dels fills dels associats, donaren subsidis d’atur, de malaltia i fins i tot pensions, avançant-se a l’estat del benestar, i, en alguns casos, procuraren habitatge. Acabada la guerra, foren intervingudes pel nou règim i portaren una vida poc reeixida fins que moltes acabaren tancant.

 Actualment hi ha un renaixement d’aquesta forma d’associació per la que hi ha molt d’interès. Tanmateix, els canvis que s’han esdevingut en la societat fan que els seus plantejaments s’hagin diferenciat dels de les primeres cooperatives de finals del segle XIX.