El dimarts 10 de desembre va tenir lloc la nostra habitual Aula bimensual a l’Ateneu Barcelonès. El tema escollit aquesta vegada fou “El Patrimoni Obrer”, fent referència a les manifestacions culturals que el món obrer ha anat creant al marge de corrents oficials, tot i que de forma paral·lela.

 Van intervenir Mercé Tatjer, Manel Aísa i Emma Alarí. Mercé Tatjer, professora de la Universitat de Barcelona, va preguntar-se sobre el tipus de patrimoni obrer de què es tractava. Va recordar que qualsevol obra està feta per obrers i, per tant, pot ser considerada patrimoni obrer, ja siguin les fàbriques o els grans edificis modernistes del Passeig de Gràcia. Tot i amb això, es podria considerar patrimoni obrer en sentit estricte les obres i treballs que els obrers preparen per al seu gaudi.

Manel Aísa, president de l’Ateneu Enciclopèdic Català, va parlar de l’entitat a la que representa. L’Ateneu té més d’un segle d’història. Fundat l’any 1902, la seva vocació ha estat servir els obrers sense fer distincions per ideologia ni adscripció política. Fins el 1939 fou lloc de trobada i de difusió de la cultura, per on passaren personatges de primera fila de l’època com Salvador Dalí i molts altres conferenciants que també parlaven a l’Ateneu barcelonès. El 1939 patí una forta repressió, fou tancat i els seus fons, cremats. Durant la Transició un grup de joves van voler recuperar-lo i començaren de nou el fons documental, que ara contenia papers de la Transició però també papers i records de exiliats, o persones que s’havien quedat al país i havien conservat diaris i records de l’època anterior a 1939.  Des de la seva refundació ha tingut una vida prou accidentada amb diferents canvis de locals. En aquests moments torna a estar en un impàs en busca d’una nova seu. Aquí i ara volem reivindicar el contingut de l’Ateneu Enciclopèdic com un patrimoni cabdal per conèixer i entendre la història de Barcelona i Catalunya.

En darrer lloc intervingué Emma Alarí, representant del Grup d’Estudis històrics de les Cooperatives de la Barceloneta. L’Emma va parlar de les cooperatives històriques i la seva importància en la vida social i econòmica dels obrers. La majoria van començar com a cooperatives de consum a iniciativa d’un grup reduït de membres. Moltes arribaren a poder bastir edificis de gran envergadura, com la cooperativa “La Lleialtat” de Gràcia, actualment seu del Teatre Lliure. O la cooperativa “La Fraternitat” de la Barceloneta, un edifici noble, obra de Francesc Guàrdia i Vial, deixeble de Domènech i Muntaner, que ha estat recuperada per al barri i actualment allotja una biblioteca. Tot i això, la importància cabdal d’algunes cooperatives rau nen  la quantitat de funcions que acabaren fent: al costat d’activitats culturals, també es preocuparen per tenir escoles o pagar el col·legi dels fills dels associats, donaren subsidis d’atur, de malaltia i fins i tot pensions, avançant-se a l’estat del benestar, i, en alguns casos, procuraren habitatge. Acabada la guerra, foren intervingudes pel nou règim i portaren una vida poc reeixida fins que moltes acabaren tancant.

 Actualment hi ha un renaixement d’aquesta forma d’associació per la que hi ha molt d’interès. Tanmateix, els canvis que s’han esdevingut en la societat fan que els seus plantejaments s’hagin diferenciat dels de les primeres cooperatives de finals del segle XIX.

El passat dimarts 8 d’octubre es va realitzar l’Aula SOS Monuments, Ús i abús del Parc Natural de Collserola, amb la que es va tancar el cicle de debats 2013, organitzats amb l’Ateneu Barcelonès, Recuperem els espais públics de Barcelona.

Van intervenir:
Josep Pintó i Fusalba geògraf, cap del Laboratori d’Anàlisi i Gestió del Paisatge (LAGP) de la Universitat de Girona. Oleguer Farràs i Jané del Centre d’ecologia i projectes alternatius, Ecologistes de Catalunya i membre de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola. Marià Martí i Viudes, Director Gerent del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola. Jacqueline Jacquet i Raoul, membre de SOS Monuments, com a moderadora.

Josep Pintó i Fusalba en la seva intervenció va donar una visió territorial i paisatgística del Parc de Collserola. Va explicar que el parc està situat enmig de tres comarques, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Barcelonès que representen una aglomeració de quatre milions de persones.

El territori del parc és a més a més trossejat per un munt d’infraestructures viàries: ferrocarrils, autopistes, túnels, carreteres i camins. El parc doncs, per la seva situació és com una illa natural dintre de l’àrea Metropolitana i des del punt de vista paisatgístic “Una maragda”. Aquesta pedra preciosa és a més a més un pulmó per a la gent que viu al seu entorn, (els vegetals fixen a la nit el CO2 que anem expulsant al llarg del dia); una font de regulació de les aigües pluvials; finalment, un espai natural per a la nostra societat urbana.
Tanmateix per en Josep Pintó, el parc és un espai amenaçat perquè habitat cada vegada més, una illa en un mar de cases. Massa vies d’entrades el fragmenten. Arribarà a ser un parc de dues peces? Pateix sorolls i contaminació, els conflictes d’usos entre els visitants són cada vegada més nombrosos.

Solucions? Un parc aïllat perd biodiversitat, per evitar-ho s’hauria de connectar amb altres espais com el massís del Garraf o la Serra de Marina, per exemple. El projecte de les “16 Portes”, pretenia connectar el parc amb els espais verds de la ciutat de Barcelona? A favor de qui anava aquest projecte?

Oleguer Farràs i Jané ens recorda que Collserola va ser declarat Parc natural el 2010. Un parc que tenia i té encara infraestructures pendents. El Vial de Cornisa que pretenia travessar el parc des de Molins de rei a Cerdanyola. Aquest projecte sembla apartat definitivament. Els túnels d’Horta, que es faran. Les zones ERE (Espai de Regulació Especial) que, aplicades, desenvoluparan construccions en les zones perifèriques del parc.

Actualment, el parc suporta un excés d’activitats esportives que es potencien i s’incrementen cada vegada més: curses de tota mena, a peu, en bicicleta; cursets d’orientació de dia i nit, cursa de “zombis”… A l’any hi hauria 60000 persones autoritzades a fer aquestes competicions. Sembla que en aquest aspecte no hi ha cap reglamentació, ni marc sancionador. Tot és vàlid. S’està redactant un nou pla parcial d’usos i activitats al parc que s’aprovarà en el millor dels casos d’aquí un any, sense sotmetre-ho a debat públic amb veïns,entitats i usuaris.

Solucions ? S’hauria de potenciar l’activitat agrícola que es va perdent. S’hauria de prohibir la caça menor (tords, conills…). cada municipi, que són nou, responsable del territori, hauria de vigilar i fer respectar les ordenances.

Marià Martí i Viudes va explicar que “Ús i abusos de parc” és un tema amoïnador. L’ús públic del parc augmenta, és un repte al que s’ afronta el Consorci. Com conciliar protecció i públic? Avui dia, la cultura de la salut s’està imposant. Cada vegada hi ha més demanda, l’última petició: córrer amb un gos lligat! Algunes dades oficials:

– Segons les estadístiques els usuaris del parc es reparteixen en usuaris a peu (80%) usuaris amb bicicleta (20%). Sembla que els ciclistes utilitzen sempre els mateixos itineraris.

– El 2000, es van aprovar ordenances que han de ser aplicades per tots les ajuntaments. Segons els comptadors, de 1.700.000 visitants el 2008, s’ha passat ara a més de 2.000.000. Però sembla que la xifra s’hagi estabilitzat.

– L’ús també s’ha dispersat, (540 quilometres de camins) però hi ha espais no utilitzats. Espais, per exemple, on els rapinyaires fan nius.

– Des del 1973 al 2013, molts espais agrícoles s’han perdut.

Solucions? Segons Marià Martí, l’ús públic no és el principal problema. Avui per avui s’ha de controlar. Hi ha itineraris poc freqüentats. S’ha de consolidar aquests espais. Les ordenances han de ser més fortes. El Parc no té prou mitjans per a poder controlar. Potser s’hauria de cuidar els espais periurbans per descongestionar Collserola?

El públic, nombrós, la sala Sagarra estava plena de gom a gom, era un públic en gran majoria coneixedor de Collserola, a peu. Veïns del parc van lamentar la manca de responsabilitat dels organitzadors a l’hora de netejar després d’haver fet ús del parc. Es va retreure la manca de senyalització amb les normes del parc, la manca de vigilància i l’absència de guàrdies forestals. Es va fer remarcar l’erosió que generava als camins el pas dels ciclistes i finalment el perill que representaven els mateixos ciclistes per a la gent que caminava.

Des de SOS Monuments, volem deixar oberta la reflexió respecte a la cultura que volem crear i ensenyar, partint de la base que avui la naturalesa a prop de la ciutat es un patrimoni fràgil respecte a les nostres activitats i al creixement urbà. El Parc es un espai que volem protegir i gaudir apel·lant a la consciencia de tots.

Amb aquesta Aula tanquem el cicle d’enguany, en el que vam debatre sobre alguns dels espais públics més rellevants a Barcelona que estan patint fortes transformacions. Creiem que la discussió i l’aprenentatge són una forma d’aportació a la preservació del nostre patrimoni.

Agraïm les aportacions de tots els participants i la presència nombrosa i activa del públic.

Veure Aules anteriors>>

SOS Monuments

La gestió i la participació com a solució

Per Maricarmen Tapia

El passat dimarts 28 de maig es va celebrar l’Aula SOS Monuments, organitzada amb la col·laboració de l’Ateneu Barcelonès, Alternatives a la massificació del Park Güell.

La taula va ser moderada per Maricarmen Tapia, arquitecta urbanista, membre de SOS Monuments.  En la seva presentació digué que el Park Güell presenta una realitat complexa en la qual se superposen les  característiques de ser Patrimoni Mundial, ser un espai públic i comptar amb unes condicions espacials i materials pròpies, Actualment, les nombroses visites al parc, sumades a la manca de control i protecció de la zona monumental, necessiten amb urgència una solució  d’equilibri entre l’activitat turística, les necessitats dels veïns i ciutadans, i la conservació del patrimoni.

Van participar i proposar en el debat:

Isabel Artigas, historiadora de l’art i assessora del projecte per al Park Güell.
Va proposar la necessitat de tancar el parc davant de l’afluència massiva de visitants, amb la condició que els beneficis de les entrades es reinvertissin en la seva conservació, en la creació de coneixement i difusió del parc, i es destinessin també als barris veïns a fi de millorar-ne les  infraestructures i rebaixar així l’impacte negatiu de l’activitat turística.

Albert Arias, geògraf i membre de Trama Urbana i de la Plataforma Defensem el Park Güell.
Va defensar  l’obertura del parc i rebutjà com a alternativa el tancament d’un espai públic  del qual els veïns fan ús quotidià. Va explicar que hi ha diverses maneres de controlar les visites sense passar pel pagament, com són la gestió dels accessos, les entrades i pàrquings dels autocars. En la seva opinió la decisió no es pas tècnica sinó política. Altres propostes seves estan  incloses en el document redactat per la plataforma  El futur del Parc Güell: propostes col·lectives per mantenir el parc públic i gratuït

Carles Baiges Camprubí, arquitecte, membre del Col·lectiu LaCol.
També va ser partidari de mantenir el parc obert, ja que tancar-lo fóra un precedent perillós per als nostres espais públics i el gaudi del patrimoni. Baigues creu que el tancament del parc no representa cap solució ni per a les necessitats del veïns del barris immediats ni per a  la massificació de les visites.  Proposà estudiar un nou model de turisme, ni massiu ni invasiu,  per a tota la ciutat en el qual el ciutadans puguin conviure amb el turisme.

Vicenç Casals, professor de la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona, especialista en parcs i jardins històrics.
Va mostrar-se contrari al tancament del parc ja que aquesta mesura representaria únicament una política recaptatòria, quan les necessitats urgents demanen una gestió adequada del conflicte. Va indicar que la capacitat de visites està en relació amb la gestió del parc: la quantitat de personal, el manteniment, la informació, el control, entre d’altres. Per a Casals, tan sols tancar i cobrar  no significa una solució,  tal i com s’ha demostrat els darrers anys en el Parc del Laberint.

Entre els participants va haver-hi consens en el sentit que la solució ha de ser pactada entre tots els agents implicats mitjançant mecanismes democràtics de la ciutadania, i que la solució hauria d’assegurar la gestió econòmica i administrativa del parc de manera transparent.

Trobareu informació de les Aules programades al web http://sos-monuments.org/2013/06/recuperem-els-espais-publics-de-barcelona/