Va ser un regal de SOS Monuments el que ens va obrir les portes de la seu de l’Escola Industrial de Barcelona, el passat dilluns 27 de novembre, sense imaginar que ens trobaríem amb un miracle d’edificis que enlluernaven amb la qualitat arquitectònica i constructiva, el si de la història recent de Barcelona. Aquest recinte és un conjunt que va sorgir per allotjar una activitat industrial tèxtil, després es va convertir en un espai d’ensenyament, i finalment es va transformar en un veritable campus universitari, que va anar mutant de forma i de fons, sense perdre’n l’essència ni la rellevància. La història d’aquest conjunt es remunta al darrer terç del segle XIX i arriba fins als nostres dies, amb fases de consolidació i transformacions, que són reflex de l’evolució de la ciutat, al llarg de més de 150 anys que es poden resumir, a tres períodes principals:

PRIMER PERÍODE: 1868-1870 LA CONSTRUCCIÓ DE LA FÀBRICA

Rafael Guastavino i Moreno.

La fàbrica Can Batlló, situada al carrer Urgell de Barcelona, va ser erigida entre els anys 1868 i 1870 pels germans Feliu i Joan Batlló, al comandament de la construcció dels telers Batlló, va estar el mestre d’obres valencià Rafael Guastavino i Moreno. La fàbrica dels germans Batlló, inaugurada el 1870, disposava d’una fileria, una àrea de teixits de cotó i fabricació de midó. En aquest conjunt fabril, Guastavino va emprar una sèrie de tècniques estructurals i constructives fruit del seu talent i experiències, entre les quals val la pena esmentar:

• La solució de l’arrebossat sense arrebossat addicional, que propiciava una decoració geomètrica atractiva i a més reduïa el cost dels acabats de la façana.
• Una tècnica estructural mixta que combinava les qualitats del ferro entirantat (inicialment concebuda a Anglaterra) amb les voltes de maó.

Les destreses i tècniques constructives que havia desenvolupat Guastavino, li van obrir les portes per emigrar als Estats Units el 1881, on va ser acollit amb gran curiositat, allà va aconseguir edificar, a més de diverses seus de naus industrials, la Biblioteca de Boston i el pont de Queensboro a Nova York. Les seves innovacions li van permetre plantejar nous conceptes d’arquitectura i tecnologia: la volta de maó amb la incorporació de ferro i ciment li va permetre crear un negoci molt reeixit a l’àrea d’edificacions industrials a prova de foc segons les paraules de l’Arq. Jeroni Martorell…” (el sistema) es fonamenta en equilibrar les embranzides, per tirants de ferro creuant l’espai (…) combinant l’obra de maó amb el ferro, de manera que aquella forma els murs i cobertes.

L’empresa dels Hnos Batlló tanca. Ja el 1889 amb tan sols 19 anys de funcionament, problemes econòmics de diversa índole, començant amb els seus treballadors per reivindicacions laborals i acabant amb una bomba que va causar un mort i greus danys a les oficines d’una altra seu de l’empresa, van produir un impacte negatiu per a l’empresa, per la qual cosa els seus amos van decidir tancar la fàbrica. Algunes de les maquinàries van passar a les mans d’altres empreses, però la venda del recinte no es va concretar fins al 1906.

SEGON PERÍODE: LA CREACIÓ DE L’ESCOLA INDUSTRIAL I L’ESCOLA D’ENGINYERS INDUSTRIALS

Arq. Joan Rubió i Bellver (1871-1952)

Va ser el 21 de novembre del 1906 quan el Patronat de l’Escola Industrial es va fer finalment amb la fàbrica de Can Batlló. El Patronat era una institució privada que s’ocupava de l’educació tècnica a Catalunya emparada per la Generalitat, que es va dissoldre durant la dictadura de Primo de Rivera, que va decretar la desaparició de certes escoles i la transformació que va canviar d’administració i denominació diverses vegades però sempre dins un ús educatiu durant la segona república, sota l’empara de la Generalitat. Al llarg del segle XX, diversos arquitectes van fer millores de manteniment o projectes de nous edificis dedicats a l’activitat acadèmica. Encarregat del projecte de les obres de construcció amb la refuncionalització dels espais existents i la construcció de nous edificis, va ser l’Arq. Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí, que va aplicar tècniques apreses del mestre, com podem comprovar per l’ús d’arcs catenaris al vestíbul principal de l’Escola del Treball i a la capella de la residència estudiantil. Tot i que el projecte es va aturar amb la dissolució de la mancomunitat, a causa de la ingerència política del govern de torn, es van traslladar les escoles de la mancomunitat dels espais de l’antiga fileteria, a llocs fora del conjunt, els espais desocupats van ser destinats a la Escola d’enginyers i de la Diputació de Barcelona. Rubió entre 1923-1930, va aconseguir dur a terme l’obra imposant el seu criteri d’integrar visualment els nous edificis, amb els antics, adoptant el llenguatge, proporcions, tècniques de construcció i dels acabats de la façana, molt semblant al dels construïts per Guastavino. Els edificis construïts en aquest període encara conserven intacta l’aparença del disseny original que va proposar Rubió, alguns construïts en part de la zona soterrada de telers i altres intervenint edificis ja existents, edificis que demostren que es tractava de la creació d’un veritable concepte de campus universitari:

• Realitzà la remodelació de l’edifici del rellotge per a l’Escola d’Enginyers industrials.
• Va convertir l’Escola d’Agricultura en residència estudiantil, amb un edifici annex per a la capella, la cuina i el menjador universitari.
• Els anomenats “nous laboratoris” sobre part dels espais subterranis dels antics telers.
• Va reformar i ampliar l’Escola del Treball mitjançant l’addició d’un pis afegit a l’edifici principal, cosa que va canviar l’aspecte de la façana i va obligar a canviar la ubicació de l’entrada principal al recinte.
• Va incorporar el nou hall amb els arcs catenaris esmentats abans.
• Va ampliar l’escola del treball.
• Projectà l’Escola de Bells Oficis.
• Va construir el Paranimf.
• Va construir una piscina “reglamentària”, al lloc on hi havia el dipòsit d’aigua de la fàbrica.

TERCER PERÍODE: L’ARRIBADA DE L’ARQUITECTURA ESTIL INTERNACIONAL PER A L’ESCOLA DEL TREBALL

Manuel Baldrich (1911-1966).

Les edificacions proposades per Baldrich durant aquest període van anar acompanyades de la irrupció de l’arquitectura de l’estil internacional proposat per Gropius, Le Corbusier i Mies Van der Rohe, introduint un llenguatge i materialitat diferents del conjunt que fins aquell moment havia estat eminentment representatiu del modernisme català tardà. Algunes de les obres proposades en aquest període van ser:

• La demolició de l’antic edifici de l’escola de Bells Oficies, edificat a inicis del s. XX, Baldrich al seu lloc edifica l’ampliació de l’Escola del Treball.
• També hi construeix un pis addicional sobre la planta de l’Escola de Tèxtil. • Construeix edifici del SEU, ara convertit en gimnàs.
• Finalment construeix una coberta per a la piscina olímpica, cosa que constitueix la darrera obra proposada per Baldrich al recinte. La xemeneia de la fàbrica, original des de la seva construcció, va haver de ser reforçada cap al 1970, pel fet que alguns fragments de la maçoneria de maó van caure des de dalt. Com ja hem dit, una vegada conclosa l’activitat de la fàbrica, els diferents ambients que el van conformar han patit canvis i construccions en diferents èpoques, sense que per això el recinte hagi perdut l’essència i la importància com a conjunt, romanent sense canvis fins al present , després dels introduïts per Baldrich i només alguns canvis d’ús s’han introduït en els últims temps. Els usos actuals més importants són els dedicats a:
• Docència universitària i tècnica.
• Arxius i oficines de la Generalitat de Barcelona.
• Esports amb Piscina Olímpica sostrada d’ús públic. • Institut d’estudis fotogràfics de Catalunya.
• La Capella de la residència estudiantil, en “reparació” des de fa uns quants anys.
• La gran àrea soterrada de telers que ara es troba desafectada per a qualsevol ús.

EL PRESENT DEL RECINTE ÉS UN LABORATORI D’ACCIONS MANCOMUNADES

A més dels usos institucionals, l’existència d’un recinte amb les característiques esmentades anteriorment constitueix un laboratori d’arquitectura, urbanisme i sociologia de gran utilitat per a la ciutat de Barcelona. La utilitat per als diferents habitants i usuaris d’aquest conjunt és indiscutible, aquesta pot ser abordada des de diferents punts de vista. 1. Història i crítica de l’Arquitectura. Aquest recinte és de gran utilitat per a historiadors, arquitectes, estudiants d’arquitectura i restauració, així com per a enginyers i tècnics de la construcció, ja que constitueix un catàleg en peu de l’arquitectura del període que va de finals del s. XIX al s. XX. Es tracta d’una mena de palimpsest d’estils, tècniques que ha sobreviscut a esdeveniments de la història, sortint airós davant dels avatars polítics i socials, més variats i dispars. 2. Urbanisme i verd urbà L’estudi i l’eventual tractament de les àrees externes permetria una millor integració urbana, a través dels amplis recorreguts exempts de circulació vehicular, alhora que afavoriria l’ús públic adequat, sense perill d’accidents, sense contaminació acústica, ni ambiental, amb recorreguts d’interconnexió ràpida, entre les parts adjacents de la zona. Un manteniment adequat i millores en el disseny paisatgístic de les zones verdes, així com la dotació de mobiliari urbà, parcs, dins dels límits definits pel conjunt, conjuntament amb les activitats educatives i les administratives de la ciutat.

Socialització, cultura i recreació.

Com si fos una prolongació del punt anterior, es pot endevinar que, amb cura, els espais a l’aire lliure es presten per acollir activitats públiques d’índole cultural i/o recreativa que van d’un lloc a l’altre, com: concerts, obres de teatre sota les estrelles, exposicions i intercanvis culturals a les hores de la nit, els caps de setmana i els dies festius. Conservació del patrimoni construït. L’any 2020 es va saber la intenció d’aixecar l’ampliació de l’Hospital Clínic Universitari als terrenys de l’Escola Industrial, amb l’acció conjunta de SOS Monuments, l’Associació de Veïns del sector i altres organitzacions compromeses, es va llançar una campanya en contra d’aquest pla, ja que significaria la demolició de gran part del patrimoni de l’escola industrial, aquesta campanya va tenir com a resultat que el projecte d’ampliació de l’Hospital Universitari es traslladés a un altre sector de la ciutat. Una comissió de salvaguarda d’aquest bé patrimonial s’ha de formar per elaborar una acció permanent que s’encarregui de la promoció d’activitats, per crear consciència ciutadana per a la protecció, conservació i tutela del patrimoni de l’Escola Industrial de Barcelona.

Arq.Adriano Colli Bianco.

Gràcies a l’acció mancomunada d’Aadipa i SOS Monuments, es va presentar a la Sala Mirador de la seu del COAC, a l’Arquitecta Andjelina Osap Gacanovic, a la seva conferència ¨Els reptes de la conservació del patrimoni a Bòsnia¨, que ens va mostrar diversos dels treballs de reconstrucció d’obres civils i arquitectòniques de valor històric, que van ser totalment o parcialment destruïdes durant la guerra del 1992-95 al segle passat.

L’Arquitecta Osap Gacanovic és una dels presidents del comitè presidencial per a la preservació de monuments nacionals de Bòsnia i Hercegovina, aquesta comissió té tres presidents, pel fet que són tres els grups de població que conviuen al país: els cristians catòlics, els ortodoxos i els musulmans…

A la seva exposició ens va fer un ampli recorregut, dels antecedents: ètnics, polítics i culturals en el transcórrer de la història del seu país Bòsnia i Hercegovina.

Particular èmfasi va ser fet en la descripció d’edificis i construccions de rellevància pel seu valor històric i patrimonial, on a més es va poder apreciar la riquesa ambiental i paisatgística del país.

En un recorregut que transcorre bell, fins a arribar a l’horrible guerra que va sorgir entre els tres grups que “conviuen” al territori: musulmans, catòlics i ortodoxos, i que va durar des del 1992 fins al 1994, on es van destruir mesquites del S.XVI , monestirs del S.XV com el monestir de Zitomistic que data de 1556, l’icònic pont de Mostar construït entre 1557-1566.

En algunes de les obres no va quedar pedra sobre pedra, els nivells d’autodestrucció van assolir la xifra de 2771 edificacions de valor afectades, de les quals 773 van quedar totalment destruïdes i 354 cremades, a més d’habitatges, la vialitat, els sistemes de transmissió de energia i aigua, van ser mostrades imatges impressionants que mostren la capacitat de dany físic a l’entorn que va suposar aquesta guerra interna, producte del fanatisme.

Un dels aspectes en què l’arquitecte va fer més èmfasi va ser sobre la importància de les decisions preses a la fi de la guerra el 1995, quan va ser signat l’acord de Dayton EUA, que va incloure a l’annex 8, mesures inherents a la reconstrucció del patrimoni, mitjançant la creació duna comissió d’especialistes per catalogar les edificacions patrimonials destruïdes.

Més endavant va presentar alguns dels treballs de restauració d’una gran complexitat, tant per les mateixes característiques de les edificacions, com pels elevats nivells de deteriorament.

Gràcies a què moltes de les construccions havien estat estudiats, abans de la guerra i al posterior treball realitzat per estudiants i catedràtics, historiadors, arqueòleg, enginyers i arquitectes, coordinats per la comissió presidencial de Bòsnia i Hercegovina, va aconseguir catalogar i organitzar els dossiers que ja han permès començar a tornar la identitat de les diferents cultures que resideixen a aquest país.

Alguns dels exemples mostrats que més van cridar l’atenció del públic present van ser:

1. La reconstrucció del pont de Mostar destruït totalment el 1993, reconstruït el 1997-2004d decretat patrimoni d’UNESCO EL 2004.
2. El monestir de Zitomistic.
3. Mesquites reconstruïdes i algunes de noves de dubtosa qualitat estètica.
4. Monuments commemoratius sobre les víctimes de la guerra

Les obres realitzades han estat finançades, amb el pressupost governamental, però aquestes sumes són exigües, a més a més de donacions de la Comunitat Europea i donacions privades de connacionals residents a l’estranger.
Encara falta moltíssim per fer i cal un capital important, atès el nombre de les obres per restaurar.

L’Arquitecta Osap Gacanovic va fer palesos aspectes fonamentals que demostren la importància de l’activitat de restauració que no només fa referència a la conservació del patrimoni en si mateix, sinó també d’aspectes molt importants com per exemple:

1. Els treballs de reconstrucció de les obres destruïdes a la guerra, afavoreixen la recuperació de la identitat dels grups, també entre les diferents ètnies i cultures de la regió, cosa que sens dubte pot contribuir a la pau i el treball conjunt en el país.

2. La comunicació constant entre professionals i integrants de l’especialitat, com entre els ex alumnes de la formacions d’especialització post-diploma, afavoreixen l’intercanvi d’experiències i coneixements.

3. Les organitzacions governamentals implicades en la conservació de béns històrics i patrimonials han d’incentivar la creació de ponts amb altres organitzacions d’altres països, que s’ocupen de la conservació d’àmbit construït per col·laborar-hi i intercanviar experiència.

La comunicació afavoreix la creació del coneixement.