Santa Maria del Mar

/0 Comments/in , , ,

L’església de Santa Maria del Mar o també anomenada Santa Maria de les Arenes. És una basílica gòtica de planta basilical formada per tres naus i un absis, amb dos torres campanars a la façana.

Està catalogada com a BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional, 24-MH-EN) i com a BIC (Bé d’Interès Cultural, RI-51-0000421) i pertany a la Diòcesi de l’Arquebisbat de Barcelona, essent de religió catòlica.

L’església es va construir entre 1329 i 1383 en un solar anteriorment ocupat per la trama urbana del barri de la Ribera de Barcelona. Els seus mestres d’obres varen ser Ramon Despuig i Berenguer de Montagut.

Aquest darrer tenia una gran experiència, havent realitzat obres com la Seu i el Pont Vell de Manresa i amb Santa Maria va fer un gran mèrit empíric, aconseguint distribuir el pes de tot l’edifici entre els pilars i les parets que separen les capelles laterals.

Per a la seva construcció es va extreure pedra de les pedreres de Montjuïc, usada a Barcelona per a tot tipus de construccions, des de l’època dels romans fins al segle XX. La pedra de Montjuïc és d’un gres silícic format per grans de quars i feldespats units per un ciment igualment silícic i la causa de la seva composició, es degrada molt poc i per això l’església es conserva en general en bon estat.

Es pot dir també, que la seva construcció va ésser relativament ràpida, només 54 anys i que és, sens dubte, un dels edificis més emblemàtics i visitats de Barcelona. Destaca la seva austeritat i simplicitat enfront l’exuberància dels temples gòtics del Nord d’Europa, convertint-se així en el millor exemple del Gòtic Català.

L’interior de Santa Maria del Mar sorprèn per la seva immensitat, especialment per al visitant que hi entra per primera vegada. Gràcies a la planta basilical podem visualitzar el temple complet des de qualsevol angle. La qual cosa contribueix a potenciar la percepció d’un espai unitari i diàfan del tot imponent, essent la llum la seva gran protagonista.

Els encarregats de transportar la pedra de forma desinteressada per construir l’esglèsia varen ser els bastaixos, un gremi dedicat a carregar i descarregar tot tipus de mercaderies dels vaixells d’alt calat que no podien arribar fins la platja. La novel·la d’Ildefonso Falcones “La Catedral del Mar” ha popularitzat la figura dels bastaixos donant-los una dimensió gairebé èpica.

Val a dir, que les darreres intervencions han fet possible l’accés al públic a les cobertes. Així es permet descobrir espais fins ara inaccessibles i observar de primera mà elements molt distintiusd’aquesta construcció.

A més es pot gaudir d’unes vistes espectaculars sobre la ciutat de Barcelona. Alhora que també contribueixen a la seva preservació gràcies al donatiu d’entrada.

Els seus fonaments són d’una estructura de fàbrica de carreus formant una banqueta correguda seguint la base dels murs, contraforts i pilars. Aquests tenen una base tronco cònica que augmenta de diàmetre en profunditat.

Els pilars són els elements estructurals més delicats perquè suporten gran part del pes de les naus. Santa Maria té vuit pilars a la girola i altres vuit formant els quatre trams de la nau central.

L’estructura dels pilars s’ha estudiat amb tompografia sísmica que consisteix en provocar vibracions en diversos punts d’una secció del pilar i recollir els senyals de molts punts de la mateixa secció: aquesta tècnica permet conèixer la disposició de les masses (pedres i juntes) que formen el pilar.

Els pilars estàn formats per filades de quatre “quarteros” amb una pedra quadrada ajustada al centre. Es tracta d’una estructura masissa, necessària per aquests elements. Ja que són els més carregats i també actualment tenen modificacions degut a alguna restauració.

Val a dir que, amb les naus laterals més baixes, calen arcbotants que recullin les empentes que genera la nau central i les portin cap els contraforts.

Com tots els grans edificis, presenta deformacions i no és una massa estàtica, es mou lleugerament de forma continua, cada dia, i és que, els edificis es deformen, en part pel propi pès, i també en gran part, durant la seva construcción i evidentment per terratremols o incendis. Malauradament Santa Maria va patir un terratremol molt fort en el 1428 que va tirar la part superior d’un dels campanars, construïts en el segle XV, provocant que la torre s’inclinés 16 cm. Les fisures causades s’obren i es tanquen diàriament seguint les oscilacions tèrmiques i és que els edificis vibren espontàniament: La vibració del terreny es transmet i s’amplifica al conjunt. La combinació dels desplaçaments provoca un moviment cònic en les torres.

Tot i presentar poques deformacions, els pilars també estàn lleugerament inclinats en direccions diferents, no uniformement.

Les actuals obres de restauració de la basílica són fruit d’un conveni de col.laboració entre el departament de Cultura de la Generalitat i la parroquia de Santa maría del Mar durant els anys 2020 i 2023 i la realitza Patrimoni 2.0 consultors, S.L. Amb el suport de la Fundació Catalunya i Territori.

Si més no, també cal destacar al geòleg Màrius Vendrell, que ha escrit l’obra Pedra a Pedra de “Patrimoni 2.0 edicions”, en el que explica els materials i les tècniques emprades, l’ordre i la lògica constructiva que varen seguir. A més, de desmuntar tòpics relacionats amb el temple.

En conclusió podriem dir que l’esglèsia veritablement va estar molt ben dissenyada i construïda. No obstant, amb les generoses però discretes donacions i l’entrada de pagament per a no residents de Barcelona capital, s’aconsegueix un baix presupost per a la seva contínua i necessària conservació.

 

 

L’església de Sant Julià de la Torre (Llessui, Pallars Sobirà)

/0 Comments/in , , , ,

 

L’església de Sant Julià de la Torre és al centre del veïnat homònim de l’antic municipi de Llessui, avui en el terme municipal de Sort (Pallars Sobirà).

És una església romànica d’una nau que estava rematada a l’est per un absis semicircular, avui desaparegut. Ha patit modificacions i reformes al llarg dels segles.

A la visita hem observat deficiències que cal considerar. Aquestes les vàrem poder comentar amb l’Arquitecte de l’Ajuntament que es va presentar a la visita de manera molt cordial.

Aquestes deficiències son:

1.- La volta de l’edifici presenta esquerdes als seus arcs, aquests s’haurien d’apuntalar per la part interior.

2.- La coberta, el caneló de desguàs i el sota coberta s’han de revisar per poder verificar-ne l’estat, imperceptible a dia d’avui, tant per l’interior de l’església com per l’exterior. És important per saber com es troba l’estructura i com pot suportar la sobrecàrrega per culpa de la neu de l’hivern.

3.- Revisió del segon tram de façana de canvi de secció -hi ha testimonis col·locats al juny 2021 – i fer seguiment de l’estanqueïtat de la jardineria de la façana, ja que es veuen moltes juntes obertes.

L’església de Sant Julià està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=26&consulta=MCU0KzI1 MjA5NCU=&codi=25646

 

És un bé integrant del patrimoni cultural català, però la seva protecció es limita a permetre la seva documentació i recopilació sistemàtiques, així com la investigació i difusió, però no implica la seva preservació i manteniment. En conseqüència, es va proposar gestionar la seva declaració com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Significarà la formalització del seu reconeixement com a patrimoni comú, així com la voluntat i compromís, tant dels ciutadans com dels actuals propietaris i les administracions de protegir-la i mantenir-la. Alhora obrirà noves vies de finançament per a les imprescindibles intervencions que cal portar a terme.

La proposta va ser ben rebuda i s’espera que molt aviat comencin les corresponents gestions.

Apuntar que no pocs estudiosos vinculen aquesta església al “desaparegut” castell de Torre, de la que hauria estat la capella. En cas que futures intervencions arqueològiques confirmin aquesta relació, en raó a la protecció genèrica dels castells com a BCIN, s’haurà de revisar de nou la categoria de protecció patrimonial que legalment li pertoca.

Taula Rodona: La problemática del patrimoni a l’Hospitalet

/0 Comments/in , , , ,

Volem compartir amb vosaltres les molt interessants aportacions de la taula rodona sobre la preservació del patrimoni a l’Hospitalet que vàrem celebrar el passat 8 de juny.

En una sala Joan Maragall plena, sobretot d’assistents hospitalencs preocupats per la pèrdua constant del patrimoni i la memòria ciutadana, els diferents participants ens van aportar bones informacions i vam poder conèixer millor la història recent, l’estat actual i el perill en què es troba el patrimoni de la segona ciutat de Catalunya.

La primera a parlar va ser Lluïsa Carmona, historiadora, regidora independent per ERC, que va començar fent una síntesi històrica, a partir del carrer Xipreret—amb les seves veritats i mentides de l’arquitectura que hi ha—, considerat el nucli de l’actual ciutat, amb vestigis des del segle XI. Va continuar fent esment de les zones agrícoles que s’han anat perdent, de la zona de la Marina —gairebé dos terços del territori—, que arribava al mar i a partir del 1920 va annexar-se a Barcelona, de l’increment migratori de la ciutat i de l’expansió urbanística: el percentatge de superfície construïda entre 1960 i 1979 va ser d’un 53,58%.

Va passar el testimoni a Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, que ens va mostrar tot el patrimoni perdut. Pèrdua iniciada a partir de la guerra civil, on es van destruir moltes esglésies, que va continuar amb el «desarrollismo» franquista, però que ha continuat també en el període democràtic, amb sonats enderrocaments: edificis modernistes, racionalistes, industrials, etc. De 250 masies, censades a principis del segle XX, en queden —i no totes en bon estat— 25.

Va continuar Ireneu Castillo, de l’associació Perseu, que va seguir parlant del patrimoni perdut. A Perseu es deu, entre d’altres campanyes, la reivindicació del petit tros del canal de la Infanta visible on hi havia la caserna de la Remunta. Gràcies a la campanya que va iniciar a les xarxes socials, molta gent s’hi va sumar, recordant experiències viscudes. D’aquest fet, va concloure el perquè és tan important la  divulgació del patrimoni entre la ciutadania, com a única manera d’acabar coneixent i estimant el que l’envolta. No es podia demanar a la població nouvinguda que defensés el que encara no considerava seu.

Can Colom abans

Can Colom ara

Cristóbal Ortega, el següent ponent, del Grup de Patrimoni de l’Hospitalet, ens va parlar del PEPPA (Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic). Considera que és una bona eina per anar treballant en la catalogació tant del patrimoni arquitectònic com de l’immaterial. S’ha de tenir en compte que, en l’actualitat, només hi ha 110 edificis i conjunts catalogats, inclosos en el PEPPA. Encara que sembli mentida, en els darrers anys la xifra ha anat baixant. L’estat de conservació de molts d’aquests edificis, com Can Rigalt, és lamentable.

Pensen que amb la comissió d’associacions i altres entitats cíviques, a més de la majoria de partits polítics, que han creat es podrà avançar cap a un postPEPPA, ja sense l’última A d’arquitectònic, per a aprofundir i reivindicar tota mena de patrimoni.

La professora d’història de l’Art de la UB, Roser Piñol, vocal de patrimoni de l’AVV. Collblanc/la Torrassa, sòcia recent de SOS-Monuments, va incidir —coincidint en allò que en el punt 8 del manifest fundacional de la nostra associació es diu (https://www.sos-monuments.org/carta-fundacional-o-manifest/)— en criticar els criteris d’intervenció en la rehabilitació d’edificis. Ens va mostrar exemples que desfiguren i traeixen la memòria amb falsos històrics, aplicant modernitats quan es podia haver respectat l’original. També ens va mostrar com es deixen perdre els colors primigenis.

Finalment, l’arquitecte Fran Villaescusa, també de Perseu, ens va parlar de com funciona el planejament urbanístic de l’Hospitalet. Va recalcar les incoherències entre el Planejament general i el Pla especial de protecció: el planejament no s’adapta al patrimoni i el patrimoni és forçat a encaixar en el planejament. Es faciliten els rendiments urbanístics als privats i els edificis patrimonials en ruïna passen a mans públiques, la qual cosa no és garantia del seu manteniment. La baula més dèbil és el control que ha de dur a terme l’ajuntament.

En el torn de paraules es va corroborar la visió exposada pels ponents, refermant el caràcter obrer de la ciutat, on ja queden pocs vestigis d’indústries com les bòbiles i les fàbriques de vidre. També va haver unanimitat en la necessitat d’una major divulgació del ric i variat patrimoni hospitalenc. I que, sense el suport de la ciutadania, no hi ha prou força per a enfrontar-se a les distintes administracions.

 

 

 

 

El 30 d’abril anem a Vilafranca

/0 Comments/in , , ,

SORTIDA CULTURAL : dissabte, 30 d’abril de 2022 EL PATRIMONI INDUSTRIAL I
EL CONJUNT DE L’ARQUITECTURA DEL VI Vilafranca del Penedès

page1image1805632

Us proposem una visita a la capital del vi. Aquesta trobada té per interès veure les darreres actuacions urbanístiques-carrer Comerç-, la situació en la que es troba el Conjunt de l’Arquitectura del vi en el barri del Molí d’en Rovira.

10h. Arribada-estació RENFE-
10’15h. Benvinguda a càrrec dels membres del Grup BCIN-Conjunt Arquitectura del Vi- Montserrat Julià i Raimon Soler, historiadors. Recorregut pel barri
12h. Visita celler Jean Mory (1917) de l’arquitecte modernista Santiago Güell
a càrrec d’Anna Alegret propietària
Visita Xerigots-centre artesà de formatges en un antic celler- Seguidament passejada pel centre històric: basílica i Vinseum
14.h.Dinar a Cal Joanet al barri Molí d’En Rovira
Comiat i petit debat
Preu de la sortida: 20 euros

Organitza: SOS MONUMENTS

page1image1789728

El patrimoni arquitectònic “protegit” de Caldes d’Estrac-Caldetes (Maresme)

/0 Comments/in , , , ,

 

Des de l’any 1995, el poble de Caldes d’Estrac -la popular Caldetes de la comarca del Maresme- disposa d’un Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. Malgrat tot, en els quasi bé trenta anys transcorreguts no pocs elements del mateix han estat significativament alterats o, fins i tot, enderrocats. Cas, per exemple, de l’emblemàtic Hotel Colón -testimoni destacat de l’evolució econòmica i social de la vila en els darrers cent anys- “substituït” per un edifici de nova planta al·legant un seguit de justificacions ignorants dels valors culturals que havien motivat la seva catalogació.

Davant uns fets, difícils d’entendre, un col·lectiu de veïns s’han mobilitzat en el grup de treball anomenat “Salvem Caldetes”. Acudeixen a la nostra entitat cercant assessorament a fi de possibilitar que la protecció dels edificis històrics, catalogats en gran part, sigui realment efectiva.

Per començar, hi ha dos casos que requereixen atenció. Can Vidal fou un establiment pioner en la història de l’estiueig a Caldetes. Va obrir a finals dels segle XIX, essent punt de trobada de la “colònia” de barcelonins que acudien a les termes. Disposava de jardí, saló de teatre, sala de billars i taules de joc. Entre els seu hostes il·lustres s’esmenta una cosina de l’emperador Napoleó Bonaparte. A principis del segle XX va ser seu del Casal Català, visitat l’any 1933 pel president Francesc Macià. A l’actualitat, el catalogat edifici neoclàssic i els seus jardins estan pendents d’una transformació en habitatges i equipaments que podria alterar significativament la seva estructura.

El segon edifici és l’anomenat Patronat Mercè Torras. Descrita en el catàleg com una casa unifamiliar entre mitgeres de planta baixa i una planta amb pati al davant, en la que destaca el tractament de les finestres de la façana principal amb quatre arcs per planta. Probablement edificada a principis del segle XX, des del punt de vista històric no som coneixedors de fets destacables com els de Can Vidal. Ha estat la singularitat de la façana i equilibri amb l’entorn els que  decidiren la seva catalogació. A l’actualitat hi ha un projecte d’enderroc total. Front al mateix, els veïns disposen d’un informe, elaborat per una consultoria, d’acord amb el que l’edifici te l’estat de solidesa suficient per a ser objecte de una reforma i consolidació integral. En conseqüència, l’equipament previst podria ocupar el mateix indret sense necessitat d’enderrocar l’edifici.

Recopilada documentació i informació, es va fer una visita a Caldes d’Estrac amb el guiatge del col·lectiu Salvem Caldetes. Es va tenir oportunitat de veure els dos edificis indicats -Can Vidal i Patronat Mercè Torras-, des de l’exterior doncs no són accessibles. Així mateix, vàrem tenir ocasió de veure Can Nadal, declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), recentment rehabilitat. És un edifici neoclàssic historicista, reformat a les acaballes del segle XIX per l’arquitecte Jeroni Martorell donant-li un caràcter neomoresc. Quasi bé a tocar hi ha havia el també edifici neomoresc del Marques de Comillas, malauradament enderrocat desprès de la guerra, on havia fet estada en diverses ocasions els poeta mossèn Jacint Verdaguer. Un plafó instal·lat a la vorera ens informa sobre ambdues edificacions. A la fi ens vàrem atansar fins l’antic Hotel Estrac. Obert a principis del segle XX és un gran edifici d’estil historicista envoltat per un jardí. És on es va allotjar els president Macià durant la seva visita al poble. Ara és tancat, en bon estat de conservació i declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Necessita però un manteniment i, sempre que sigui possible, un us que permeti gaudir-ne.

A partir d’aquest moment, gestionarem la trobada amb totes les parts implicades a fi de possibilitar la millor de les solucions per facilitar, garantir i potenciar la preservació d’aquest ric patrimoni.

 

Joan Carles Alay i Rodríguez

Vocal SOS Monuments

 

 

Can Pere Valent

/0 Comments/in , , , ,

 

 

 

Can Pere Valent és una antiga masia ubicada a l’Avinguda Rio de Janeiro número 51, al barri de Porta. En el districte de Nou Barris de Barcelona. De fet, també se l’anomena antic camí vell de Santa Eulàlia de Vilapicina.

 

És important destacar, que l’edifici està en estat de ruïna i és propietat de l’Ajuntament, des de que el va expropiar el 22 de juliol de 1986. I està protegit dins del catàleg de Patrimoni Històric-Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, amb el número 0345.

 

 

 

És una masia d’estructura clàssica, que es va construir al voltant dels segles XVI i XVII. Tanmateix, podem apreciar que la nau o el cos de l’esquerra és més ample que el de la dreta.

 

Segons alguns estudis, els constructors van aprofitar una torre de defensa medieval que hi havia a l’indret, datada dels segles XI o XII. A partir d’aquesta torre es va començar a bastir la masia, que ha arribat als nostres dies amb diverses remodelacions.

 

Es tracta d’un edifici de planta basilical asimètrica. El volum principal està compost de cuatre cossos, alguns construïts com anexos sobre el cos original. Consta d’una planta Baixa, pis principal i sotacoberta. Té una superficie de 500 metres quadrats aproximadament, i l’accés principal és un arc de mig punt adovellat.

 

El darrer propietari de la masia va ser el jardiner Sebastià Padrós, que a Mitjans dels anys 60 conreava plantes ornamentals i es dedicava a l’hort, cap a l’any 1968-1969 va morir.

 

Aleshores, la seva vídua va vendre la casa a la constructora Sala Amat. Aquesta empresa va intentar enderrocar la masia, però l’Ajuntament els ho va prohibir i va fer que reconstruïssin els murs malmesos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’empresa va complir l’ordre, però no va respectar la tipologia de l’edifici i va utilitzar maó modern.

 

Entre els anys 1970 i 1980 la constructora va utilitzar la masia com a magatzem, fins que l’Ajuntament la va expropiar. Des d’aleshores roman en estat d’abandó i ha sofert diversos atacs vandàlics.

 

Després, cap a inicis del segle XXI es va proposar destinar la masia a tanatori. Ja que, està a tocar del cementiri de Sant  Andreu de Palomar. Però la forta oposició veïnal, desaconsellà al consistori la seva transformació en equipament funerari. Si bé el seu futur sempre s’ha vinculat al desenvolupament del cementiri per proximitat. Des de l’any 1992 que els veïns reclamen la seva rehabilitació com a equipament per al barri.

 

 

 

De moment, s’ha aconseguit que durant l’any 2022, se li realitzi una intervenció de consolidació. Les obres s’havien previst l’any 2017, però per manca de finançament municipal no ha sigut fins ara que s’ha reprès el projecte.

 

Tot i estar catalogada, la masia mai ha estat protegida del vandalisme ni la degradació. Fins al punt que un incendi la va deixar pràcticament sense teulada.

 

 

 

 

 

 

 

Tots aquets anys amb els sostres col·lapsats han fet que, fins i tot, creixi un arbre al bell mig de la masia.

 

 

La intervenció d’urgència, suposarà el desmuntatge d’elements obsolets i la retirada de la runa, així com la consolidació i reconstrucció d’alguns murs, forjats i tancaments.

 

 

Els operaris treballaràn per restaurar les restes arquitectòniques de l’edifici. De forma que en un futur pugui allotjar un nou ús públic, i d’aquesta manera es podria assegurar la seva conservació i memòria. No obstant, de moment encara està per definir.

 

 

 

 

La Torre del Bisbe

/0 Comments/in , , , ,

 

 

La Torre del Bisbe és un edifici medieval de grans dimensions, que va ser construït probablement al segle XII, sobre una antiga torre de defensa, fet que li dóna un aire de casa fortificada.

 

Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local BCIL-19200 i està dins el Catàleg del Pla Especial de protecció del Patrimoni arquitectònic de Sant Feliu de Llobregat amb la categoria de masia.

 

L’edifici ha patit nombroses transformacions al llarg dels segles, fins arribar a l’estat en què es troba en l’actualitat. Per això, la seva imatge actual no es correspon amb l’original.

 

Està a 200 metres més amunt d’una altra masia, la Torre de Santa Margarida de Valldoncella. Per aquest motiu, també se l’anomena la Torre de Dalt.

 

Les masies que formen part del teixit de Sant Feliu es distribueixen en tres grups: les que han estat incorporades al teixit urbà, les situades al vessant del Puig d’Olorda i les que s’estenen al voltant de la riera de la Salut, com aquesta.

 

Val a dir que, informacions recents, assenyalen que a inicis del segle XIII va pertànyer al Bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou II. Posteriorment, va èsser propietat de la família Vives. I després, durant molt de temps, ha estat abandonada.

 

El Bisbe va entrar a formar part de la canònica de Barcelona en els anys 1200-1206. En l’aspecte religiós i pastoral va fer una gran obra de caritat. Fou consagrat Bisbe de Barcelona l’any 1212, i aquest mateix any acompanyà a Pere el Catòlic a la Croada contra els musulmans almohades, que finalitzà en la victòria de la Batalla de Las Navas de Tolosa o Batalla d’Úbeda.

 

 

 

 

Les masies construïdes amb anterioritat al segle XVI presenten la característica de que la porta principal és adovellada. Les plantes de la casa estan cobertes d’un conjunt de bigues perpendiculars a la façana i el teulat és de dues aigües i sobresurt una mica per protegir de la pluja.

 

Les finestres que es veuen als murs són rectangulars o en arc rebaixat. La seva distribució és irregular i algunes d’elles estan tapiades. Aquesta irregularitat de la disposició dóna una òptica asimètrica a la construcció.

 

 

Cal destacar, que el seu emplaçament és a la serra de Collserola. En la que l’any 1987 es va crear el parc de Collserola, un parc periurbà que té 8.465 hectàrees. És un dels parcs metropolitans més grans del món i la muntanya que sens dubte fa de pulmó, amb el que respiren els Barcelonins.

 

 

 

 

 

 

A principis de març de 2021, es va fer una visita a la masia, per valorar el seu estat conjuntament els tècnics de l’Ajuntament, el Consorci del Parc Natural de Collserola i el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat.

 

En la que van observar que la Torre del Bisbe té afectacions en la coberta, que causen filtracions d’aigua a l’interior. També hi ha rastres d’entrada d’aigua per filtracions a diverses parets i finestres, i una curvatura pronunciada dels paviments del primer pis. Arran d’això, l’Ajuntament va emetre un informe de conservació i va demanar a la Generalitat que realitzés les obres de rehabilitació, ja que hi havia preocupació i és que l’Ajuntament va advertir que la integritat estructural estava en risc.

 

Així doncs, gràcies a aquest informe es va poder realitzar la primera actuació d’urgència, al Maig del 2021, en la que es va començar a realitzar millores d’estanqueïtat de l’edifici amb la substitució completa de la coberta i de les biguetes que no siguin originals, tot garantint que l’estructura es mantingui en bon estat.

 

En l’interior es treballarà la integritat estructural dels sostres amb apuntalaments generals i es repararan esquerdes, forjats i paraments col·lapsats. També s’instal·larà una porta nova per tal d’evitar l’intrusisme, es farà un tractament dels diferents elements de fusta, i es portarà a terme una neteja i esbrossada de la vegetació exterior.

 

 

 

D’altra banda, el Consistori santfeliuenc, mentre es fa aquesta intervenció, vol consensuar els usos futurs d’aquesta finca. Es podria parlar d’un punt d’informació perquè les escoles puguin visitar-la. O d’un centre d’educació ambiental a Collserola, perquè a la zona de Baix Llobregat no n’hi ha cap.

 

Així doncs, és clar com en aquest cas, la pressió d’entitats a les administracions, per a la conservación del Patrimoni Cultural, ha funcionat.

Torre Paula

/0 Comments/in , , ,

 

 

 

 

 

La Torre Paula Canalejo era un edifici residencial Modernista, datat entre el 1888 i el 1910. El que queda d’ell, està situat al carrer Homer número 27 i el carrer Pàdua número 24-28 del barri del Putxet de Barcelona. També era conegut com La Torreta, per al seu ús, com a residència per a gent gran durant els darrers anys.

 

Les seves façanes mostren bona part dels habituals recursos ornamentals del Modernisme: relleus florals d’estuc, baranes de ferro forjat de línies sinuoses i vitralls policroms.

 

Era obra d’Adolf Ruiz i Casamitjana. Un arquitecte d’estil Modernista, nascut el 9 de gener de 1869 a Barcelona. Que seguia sempre la línia marcada per al seu predecessor, Lluís Domènech i Montaner.

 

Va obtenir el títol de llicenciat en arquitectura l’1 de Setembre de 1893 a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

 

Després, va treballar com a arquitecte, contractista i constructor en els programes funcionals d’edificis residencials de renda, a l’Eixample de Barcelona, en el 1899.

 

 

 

En el 1924 va ser nomenat arquitecte municipal adjunt de Badalona, on va traslladar la seva residència des de Barcelona per motius de salut. I és on també, va projectar diversos equipaments escolars.

 

A més, s’especialitzà en models de mobiliari de caràcter sumptuós, especialment de tall clàssic.

 

Però aquest edifici de Ruiz i Casamitjana del barri del Putxet, ha estat enderrocat parcialment per no estar catalogat, a l’Octubre de 2021.

 

D’acord amb el promotor i davant la revisió del catàleg municipal, que està fent l’Ajuntament de Barcelona. S’ha conservat la façana i el jardí, que són els elements amb més importància patrimonial.

 

No obstant, això significa que, entre altres elements, s’han mantingut els ornaments florals. Però amb l’enderroc s’ha perdut, per exemple, el paviment interior de mosaic hidràulic de diferents colors i geometries.

 

 

 

Aquesta polèmica ha sorgit, precisament, després que se sabés que una promotora privada havia enderrocat, sense permís de l’Ajuntament. Una part del passatge antic de València, una via medieval d’origen romà, al petit veïnat de la Satalia del Poble Sec. El mur no està catalogat, però les obres eren il·legals i els serveis tècnics van aturar els treballs només tenir-ne coneixement. l’Ajuntament ha incoat un expedient sancionador per reparar el dany causat. Una multa i la reconstrucció del mur danyat amb les pedres originals, que provenien de la pedrera de Montjuïc. No obstant, s’han perdut pedres irreemplaçables. Tot i es vulguin restaurar, mai serà el mateix.

 

 

Per una altre banda, l’Ajuntament de Barcelona, davant la crítica a les xarxes socials de l’enderrocament de la torre Paula. Ha volgut aclarir que, en cap cas, s’ha procedit al seu enderroc total, sinó de part de l’interior de la finca. I emfatitzen, que la finca no té protecció patrimonial i que les obres s’estan fent amb llicència municipal.

 

Val a dir que, entre l’any 1942 i el 1987. Hi havia viscut i treballat, el pintor i dissenyador gràfic alemany, Will Faber Zietz. En record seu es va col·locar l’any 2013, una placa commemorativa a la façana.

 

Al barri del Putxet es va respirar nostàlgia durant l’enderrocament. I és que, s’ha perdut un Patrimoni important.

 

En part, per no haver estat protegit. I per al fenomen del “façanisme”, amb el que desapareixen per sempre, els interiors originals dels edificis històrics.

 

 

Visita al Cementiri Jueu de Montjuïc

/0 Comments/in , , , , ,

 

 

 

Tal i com havíem anunciat el passat 17 d’octubre d’aquest any, 2021, vam fer una visita al cementiri jueu de Montjuïc acompanyats per l’Arquitecte i sòcia de SOS-Monuments, Dominique Tomasov. La nostra visita prenia sentit perquè a finals del curs passat (2020-2021) vam presentar-nos a la Convocatòria de “Projectes Participatius” de l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de que es doni visibilitat a aquest cementiri que, avui, és un descampat amb bardisses limitat per una tanca de filferro.

 

La visita va començar a l’entrada dels Jardins de Joan Brossa i, des d’allà vam anar pujant fins al costat del Monument a la Sardana per un camí paral·lel a l’Avinguda Miramar. Segons la Dominique Tomasov, aquest camí és molt probablement el camí que feien servir fins a finals del segle XIV, el jueus de Barcelona per portar els seus difunts al cementiri.

 

El principal interès d’aquesta passejada va estar en tota la informació que la Dominique va donar sobre les creences, religió i costums dels jueus durant l’Edat Mitja i també ara. La seva explicació es va centrar sobre tot en els usos i normes dels enterraments, les condicions que han de complir els cementeris i aquí va donar la raó per la qual el cementiri es troba tan lluny del que era la ciutat medieval: no es pot celebrar la vida al costat de la mort, per això els enterraments dels jueus, quan a les ciutats medievals s’estaven fent a les sagreres dintre de les esglésies o al costat mateix, havien de ser llocs fora de les muralles. L’indret escollit per la comunitat jueva barcelonina ho és pel preu de la terra. També perquè està en un lloc elevat que “drena bé”. De moltes més coses referents als ritus jueus ens va informar la Dominique.

El cementiri va ser abandonat amb la desaparició dels jueus a la ciutat. La marxa de la comunitat jueva barcelonina està relacionada amb les persecucions que es van desfermar a finals del segle XIV, 1391, una persecució popular que va donar lloc a fets prou violents perquè la comunitat quedés molt malmesa i amb una situació que feia aconsellable la recerca de nous indrets on viure.

 

La idea, entre els habitants de Barcelona, de que a la muntanya hi havia el cementiri era general però la confirmació es va tenir després de les campanyes d’excavació de 1945-1946. La següent actuació no va arribar fins a 2001. A totes dos actuacions es van descobrir tombes que confirmaren la memòria popular. A l’última campanya, de 550 enterraments, només va sortir una làpida. De totes les làpides trobades només una sencera a l’excavació del 2001.

 

Moltes de les làpides es van reutilitzar a la construcció d’altres edificis. Per exemple, trobem un grapat al Palau del Lloctinent, segurament no hi són totes. La reutilització de materials anteriors, a la construcció d’edificis, era una pràctica corrent a tots els temps. Igualment hi ha indicis de què el cementiri s’estenia més enllà de la extensió que està cercada a l’actualitat.

 

En aquest moment la zona que correspon a l’espai ocupar antigament pels enterraments, es troba al costat mateix del Club de Tiro i baixa per la muntanya, encara que és difícil veure fins a on. Està delimitat per una tanca de filferro. No es pot accedir a l’interior. Tot l’espai està ple de bardisses i, pel què sembla, es perillós entrar. No hi ha cap senyal que ho identifiqui.

 

La nostra passejada també va ser reivindicativa. Cal dignificar aquest indret, informar a qui passa de por on passa, netejar l’espai. Ens ho devem com ciutadans. No cal grans actuacions que, sovint, malmeten més que respecten als bens. N’hi prou amb un rètol clar, amb una tanca més sòlida i, com diu En Enric Viñas, treure-li la pols.

Estem de dol

/0 Comments/in , ,

El passat diumenge, 26 de setembre del 2021, el nostre soci i membre de la Junta, Martin Urtasun va traspassar. Qui el coneixíem, estem trasbalsats. La notícia ens ha agafat desprevinguts.

Martín Urtasun era una persona singular, gens donada a la sobre actuació, les seves opinions sempre les va donar sense imposar-les encara que amb una gran convicció. Amic de molta gent, mai va presumir de les seves activitats. A més del seu compromís en la defensa del Patrimoni també es va involucrar en les lluites per un món més just i solidari.

Va estar a primera línia en la denúncia dels béns immatriculats abusivament per l’Església, quan ningú no en parlava. Això no obstant, va defensar la conservació del patrimoni fins i tot quan era símbol de moments poc gloriosos de la nostra història i que cal conservar precisament per no oblidar-ho.

Des de la Junta donem el condol a la seva família, tot un exemple de germans que formen pinya. Sempre el portarem al nostre cor.

 

 

També ens pots trobar a les xarxes socials…

Segueix-nos a Facebook

Instagram

Contacteu

Despatx nº 2 del Centre Cívic Pati Llimona
carrer Regomir, 3, 2º pis. Barcelona.

Més informació

Avís legal
Política de privacitat
Política de galetes