Reivindiquem, com a testimoni històric d’una època i d’un estil arquitectònic, conservar l’edifici de l’estació de Sant Feliu, destinant-lo a un ús social o museístic (recreant-ne els elements originals), la qual cosa no està renyida amb el soterrament de les vies i la nova estació. SOS MONUMENTS, ASSOCIACIÓ CIVICA DE DEFENSA DEL PATRIMONI CULTURAL
A l’Edat Mitja els jueus formaven part activa de Barcelona. Fins i tot Juana Henríquez, mare de Ferran “El Catòlic” sembla que portava sang jueva. A Montjuïc la comunitat va posar el seu cementiri en una data imprecisa però que es podria remuntar al segle IX. És possible que aquest camp estigui a sobre d’altres necròpolis més antigues que han caigut a l’oblit, com la necròpolis jueva havia caigut a l’oblit durant segles, encara que la comunitat conservava memòria.
Ara Dominic Tomasov, sòcia de SOS-Monuments ha presentat una proposta al Procès Participatiu “Decidim Barcelona” que la nostra entitat avala. Es tracta de la senyalització i reconeixement del lloc on es trobava, que avui en dia és un tros tancat ple de bardisses.
Podeu consultar el projecte a :
https://www.decidim.barcelona/processes/PressupostosParticipatius/f/3768/proposals/23835
SOS-monuments ha estat a la “Jornada en Defensa del Patrimoni de Les Corts ” i hem presentat el cas de Can Rigal
A la intervenció de cadascun dels diferents ponents es posa de manifest la manca de sensibilitat pel patrimoni. Els atacs directes, ja sigui per intervencions queni tan sols compten amb el corresponent permís de l’ajuntament per portar-les a terme, o per la incúria i deixadeça que aboca els edificis a la ruïna, són constants. Novament es posa de manifest la manca de compliment de la llei. Quan en algun cas, como és el de l’edifici de La Rotonda, de San Gervasi, la justícia sentencia que el edifici no pot patir les modificacions a les que el volen sotmetre, arriba tan tard que ens trobem amb fets consumats molt difícils de revertir.
Un número significatiu de participants en el col·loqui posterior van apuntar la necessitat de crear una coordinadora que agrupi a totes les plataformes de Barcelona per que la nostra veu sigui tinguda en compte.
El dia 12 estarem a la jornada en defensa del atrimoni de Les Corts
SOS-Monuments s’ha afegit a les entitats que demanen a la UNESCO que la tècnica de la construcció en pedra seca sea declarada patrimoni immaterial de la Humanitat .
Aquesta tècnica ha sigut emprada des de fa segles per les terres que voregen el Mediterrani i avui en dia són part característica del nostre paissatge i és un element definitori de la nostra cultura. Són aquestes algunes de les raons per las que hem decidit afegir-nos a aquesta petició que ens sembla justa i molt necessària.
La construcció de la presó Model de Barcelona, entre 1885 y 1904, respon a un replantejament de la funció de l’Estat en la repressió, i a les teories higienistes, educadores i d’intent de redempció del pres del segle XIX. El nou equipament venia a substituir la vella presó del Raval, situada en l’actual plaça de M. Folch i Torres, que ocupa l’espai del pati, i que estava entre els carrers de Reina Amàlia, Lleialtat i Ronda Sant Pau.
Aquesta presó ocupava aquest espai després de la Desamortització, que alliberà sòl urbà en fer fora a les congregacions religioses. Les condicions d’aquest equipament eren deplorables i font de tot tipus de misèria, tant física com moral, pels condemnats. Les autoritats de la ciutat eren ben conscients de les mancances i perills que comportava i amb la Revolució del 68 començaren els primers intents de trasllat d’aquest establiment penitenciari. El 1870, l’arquitecte Miguel Garriga i Roca proposà que fos traslladada a la Creu Coberta, seguint la tendència, que encara avui en dia hi ha, de posar aquests equipaments lluny de la ciutat.
Aquesta proposta no va reeixir i l’any 1886 trobem el que seria el pla que s’acabaria imposant. Es va formar la Junta de Construcció, presidida pel Governador Civil. Pere Armengol i Cornet n’era el secretari. Armengol era relator de l’audiència i fou l’impulsor i l’ànima del trasllat de la presó del carrer de Reina Amàlia a l’actual emplaçament del carrer d’Entença. Pere Armengol no arribaria a veure el final del trasllat. Quan es va inaugurar, en el seu lloc estava Ramon Albó, també advocat i, com Pere Armengol, molt preocupat per la salut i la recuperació dels presos per a la societat.
El nou emplaçament també estava lluny de la ciutat en aquell moment. A principis de segle s’anà urbanitzant l’entorn, però fins a mitjans del segle XX encara es podia considerar fora del centre de la ciutat.
El sòl fou comprat al seus propietaris i els diners necessaris per a la construcció de l’edifici s’obtingueren de la venda de l’antiga presó. El 1886 es va donar el permís per aquesta venda. Aquell mateix any es va presentar el projecte de construcció del nou edifici, els autors del qual foren els arquitectes de la Junta de Construcció, Josep Domènec i Estapà, qui també va ser responsable del projecte per la construcció de l’Hospital Clínic, i Salvador Viñals. El projecte de llei, que sancionava la construcció del nou establiment penitenciari, no arribaria fins el 1895, amb Maura com a Ministre de Gràcia i Justícia.
ANTECEDENTS
Per fer el seu projecte, els arquitectes estudiaren establiments penitenciaris que ja s’havien construït a Espanya els anys anteriors, com els de Vitòria, Bilbao, València i, sobre tot, el cas de Madrid. També van tenir en compte la presó de La Roquette a París, o les de Brussel·les, Gant i Lió. Així mateix, es prengueren en consideració els models carceraris de cel·les, que s’havien exposat a Roma l’any 1885. Així elaboraren el seu projecte, que porta data de 1886.
Es prenia en consideració les teories de l’higienisme, molt presents aquells anys, i recollien les inquietuds existents de redimir el delinqüent, reconvertint-lo en un ésser integrat i útil a la societat. Per això, s’adaptaren en part les teories de Jeremy Bentham. Jeremy Bentham fou un pensador britànic de finals dels segle XVIII i principis del XIX, el qual dedicà bona part de la seva vida a l’estudi de les presons i d’altres institucions on calia vigilar i tenir cura de quantitats significatives de persones, com hospitals i col·legis. Buscava una solució econòmica en la que no fos necessari un número important de vigilants, perquè aquesta funció s’acomplís amb la màxima eficiència. Aquesta era la finalitat del panòptic, una torre des de la qual una sola persona podia veure, sempre i en tot moment, a tots aquells que havien d’estar sota el seu control. L’altra innovació era la cel·la, l’aïllament de l’individu, que restava separat de la resta dels seus companys i que no podia veure al seu vigilant en cap moment. Segons Bentham, l’aïllament evitava la propagació de la misèria material, malalties, però també que el pres fos corromput moralment per altres individus. D’altra banda, s’esperava que la seva soledat servís com espai per a la reflexió sobre la seva conducta i li suggerís la voluntat de canvi, de manera que, al final de la seva pena, estigués preparat per a reinserir-se a la societat.
Les directrius de Bentham per a la construcció dels establiments penitenciaris eren molt acurades i detallades, i foren adoptades, amb més o menys fidelitat, per algunes de les presons que hem citat abans, i fou el model, finalment adaptat, que preferiren Domènec Estapà i Viñals. Subratllem el fet d’adaptat, perquè no se seguiren, al peu de la lletra, les normes previstes per Bentham en els seus escrits, sobre tot perquè, en el projecte de l‘anglès, les cel·les s’agrupaven en cercle al voltant del panòptic i l’intern no tenia cap racó on preservar la seva intimitat.
FUNCIONS
Havia de ser una presó tant per dones com per homes. Es destinava una part a presoners polítics i distingits, i també hi havia un espai per a preventius. El total de cel·les previstes era de 1.000 (800 per a presos preventius, 40 a infermeria, 138 destinades a penitenciaria i 12 per a polítics). A l’edifici final aquestes quantitats disminuïen i en quedaven 820: 600 per a presoners preventius, 20 per a polítics i 200 per al correccional [FONTOVA, Rosario: La model de Barcelona. Històries de la presó] A més comptava amb dependències per allotjar al Director i la resta de funcionaris. Hi havia un paper molt important reservat a la religió, que havia de servir com a via de redempció.
EL PROJECTE
Els plànols i projecte que guiaren la construcció de la presó Model són de 1886, segons figura a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Els autors, com ja hem dit, foren Josep Domènec i Estapà i Salvador Viñals, i el plànol està signat per José Deu i Vicente Feliu, mestres d’obres.
L’espai ocupat és el sòl que s’estén entre els carrers d’Entença, Rosselló, Provença i Nicaragua, que són gairebé 20.000 m2. Tancat per les 4 bandes, l’interior es divideix en 3 cossos:
A la cantonada de Rosselló/Entença estava l’edifici de la infermeria. Les cel·les previstes per aquesta funció era el 5% del total existent. A la banda del carrer de Provença es preveia una altra sèrie de dependències pel funcionament de la presó.
L’edifici de l’Administració comunicava amb la Presó preventiva a través d’un cos en el que hi havia els locutoris i les cel·les de distingits (presoners per qüestions polítiques).
Als soterranis anaven instal·lacions necessàries pel funcionament de la presó, com les cuines. També i havia dipòsit de cadàvers i sala d’autòpsies.
Les dimensions de les cel·les de la presó preventiva es calcularen després de considerar 18 presons i els models que es presentaren al Congrés exposició carcerària de Roma de 1885, del que ja hem parlat. La variable que es considera són els metres cúbics d’aire per pres. Com les dimensions de l’habitacle són molt petites, s’apuja l’alçada del sostre.
A cada cel·la hi ha una finestra rectangular per la que entra la llum i l’aire, però que està a una alçada del terra suficient com per què el pres no pugui enfilar-se, ni tenir contacte amb l’exterior. El mobiliari està fet de materials ignífugs. El llit es pot recollir durant el dia enganxant-lo a la paret. A l’altre costat hi ha una taula i un tamboret, que tampoc es poden apropar a la finestra. La il·luminació nocturna ja es feia amb llum elèctrica. D’altra banda la porta que dona a la galeria té una rasa des d’on el pres pot ser observat i que al mateix temps contribueix a la ventilació.
Qüestió important eren els sanitaris. La Model de Barcelona fou la primera presó d’Espanya que comptà amb un sanitari fix i amb un dipòsit d’aigua per netejar-lo.
Els materials que s’utilitzen a tot el conjunt són: totxo pels murs i rajola i ferro pel sostre, materials escollits per ser senzills, però resistents. Per fixar-los s’utilitza morter de cal o ciment. A les portes es posà fusta de Flandes, mentre que es deixava la pedra per utilitzar-la allà on calgués més resistència, com sòcols, pujants i llindars.
Entre els braços de la presó preventiva es van fer uns alvèols que serviren de pati als presoners i que mai foren ben acceptats per aquests. Finalment foren derruïts i amb la seva runa s’ompliren els soterranis, i sembla que ningú s’ha ocupat de treure-la fins al moment.
L’equipament fou inaugurat l’any 1904 sense estar acabat. Al carrer Reina Amàlia es quedà el correccional i la majoria de dones, que estava previst que també s’incorporessin, mai arribarien a anar-hi. El primer director fou Ceferino Ródenas i, ben aviat, el Dr. Joan Soler Roig es feu responsable del gabinet antropomètric.
L’OPINIÓ CIUTADANA
Encara que hi ha autors que diuen que la ciutat no mostrà interès per la inauguració de les noves instal·lacions, i que aquesta passà sense pena ni glòria, el fet es que trobem un elogi destacat de la Revista penitenciaria sobre la mateixa. A l’article que se li dedica compara la presó Model de Barcelona amb la de Madrid i considera aquella més ben resolta que la segona, en especial al situar els annexos a la part anterior de l’edifici, la existència de passeigs cel·lulars i l’escassa utilització dels soterranis.
Altres revistes foren més crítiques, com l’Esquella de la Torratxa o El bé negre, revistes totes dues crítiques amb el règim d’aïllament a que eren sotmesos els presos, que es veien privats d’un dels valors més importats per l’esser humà com és el contacte amb els seus semblants. D’altra banda, l’edifici es va inaugurar a mig dotar i amb el correccional encara en obres. La manca de mobiliari, d’estris i un pressupost curt foren endèmics en la nova dotació amb que comptava la ciutat.
ELS RESULTATS
El nou equipament aviat es mostrà insuficient. Tot just començava el segle XX, i la ciutat i la societat en general anaven a patir uns canvis i unes transformacions molt importants, que deixaren la Model petita i incapaç d’omplir les esperances que s’havien posat en la seva construcció. La principal imprevisió fou la quantitat tan gran de presos preventius que hagué d’hostatjar. La seva capacitat aviat fou sobrepassada i l’aïllament de cada pres en una sola cel·la gairebé no s’arribà a complir. Aviat, a cada una hi hagué 2, 3 i, en algunes temporades, 6 i 8 interns. La manca de pressupost tampoc donava per a equipar l’aixovar necessari per cada cel·la. Els materials utilitzats també es demostrà que no aïllaven prou bé del fred ni de la calor.
Tot i haver-se demostrat que l’espai construït era insuficient per a les necessitats creixents, la Model no tingué modificacions que suposessin una ampliació externa de l’espai amb la construcció de nous mòduls, tal com es veu en una fotografia publicada pel diari La Vanguardia el 1970 el 22 de febrer d’aquest any..
ELS PENATS
La població que havia d’ocupar la Model, i per la que estava pensada, era bàsicament delinqüència comuna. Tanmateix, el nou segle canvia les dinàmiques socials i foren els dissidents polítics els que més augmentaren, sobre tot a partir de la Setmana Tràgica. A la Presó Model tingué lloc el judici contra Ferrer i Guàrdia en el que fou condemnat a mort. Després d’ell molts homes (perquè la presó estava ocupada bàsicament per homes), que lluitaven per la justícia i la llibertat, ocuparen les seves dependències. Anomenar-los seria una llista molt llarga, però volem citar-ne alguns: sindicalistes com Ángel Pestaña o Pere Foix; personalitats tan rellevants durant la República com Lluhí i Vallescà; i el mateix Lluís Companys durant l’època de la Dictadura de Primo de Rivera.
Acabada la guerra civil, els detinguts s’amuntegaren. Molts van ser ajusticiats a la mateixa presó i d’altres al Camp de la Bota. Els anys 40 van ser els anys mes negres de la presó, pel volum i característiques dels interns que estaven allà, essencialment per raons polítiques i sovint força arbitràries. És en aquests anys quan Helios Gómez, grafista molt important de la primera part del segle XX i condemnat per raons polítiques, pintà la Capella que es troba a la quarta galeria i que representa la Mare Déu amb l’infant envoltada d’àngels, tots ells amb marcats trets gitanos i, per això mateix, coneguda com la Capella Gitana.
Les mobilitzacions dels treballadors de finals dels anys 40 en demanda de millors condicions laborals, les vagues dels tramvies de 1951 i 1957 i les d’estudiants de 1956, portaren a les dependències de la presó noms nous, alguns d’ells molt joves. A tots aquests s’afegirien molts lluitadors contra la Dictadura franquista, en els anys que encara quedaven fins a la mort de Franco i també mesos després. La majoria dels polítics que anys més tard encapçalaren la Transició havien passat algun temps a les dependències del carrer d’Entença. La Model ja havia esdevingut un símbol d’opressió a l’imaginari ciutadà. A la seva porta es demanava l’amnistia dels presos polítics, al anys 70, la llibertat de periodistes com Xavier Vinader o José Mª Huertas Clavería, l’empresonament del qual motivà la primera vaga del periodisme d’ençà 1939. En aquests anys una figura asseguda a la porta o, quan se li va prohibir, a la vorera del davant, esdevingué tot un símbol del desig de llibertat d’una ciutat i un poble enfront de la repressió d’un règim: Lluís Mª Xirinacs, qui va protagonitzar diverses vagues de fam.
No volem anomenar ningú més per no ser injustos amb la memòria. Diríem que tota la classe política i sindical d’aquests país, que ja ha complert els 60 anys, va passar per aquest espai. Potser aquesta sigui la raó més important per a conservar-la: que esdevingui el monument i referent de la lluita contra totes les arbitrarietats des del moment de la seva construcció.
BIBLIOGRAFIA
BENTHAM, Jeremy: El panòptic, Barcelona, 1985
FONTOVA, Rosario: La Model de Barcelona. Històries de la presó. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, juny 2010
PAGÈS, Pelai: La presó Model de Barcelona. Història d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939); Barcelona, 1996
SOLÉ I SABATÉ, Josep M. (coordinador):Història de la presó Model de Barcelona; Lleida, 2000
ARXIUS
Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona
Arxiu Municipal Contemporani
El passat 18 de novembre es va fer la segona conferència sobre La Ciutadella d’aquest cicle. La van donar, conjuntament el Doctor Oliver Hochadel, membre del CSIC i Laura Valls, científica que està fent la seva tesi doctoral sobre els aspectes científics del Parc de La Ciutadella.
Des de bon principi, La Ciutadella va tenir com una de les seves funcions ser un espai per la ciència i instrument per despertar la curiositat de la ciutadania cap aquests aspectes que tanta embranzida van tenir al segle XIX. La mateixa construcció del llac el 1874, i el posterior aixecament de la Gran Cascada el 1881, despertà una gran expectació en la població de Barcelona.
Un any després s’inaugurà el Museu Martorell, de Rovira i Trías, el primer edifici que no era concebut per Josep Fontseré. En un principi l’edifici estava destinat a albergar minerals però el llegat de Francesc Martorell i Penya farà que les seves exposicions siguin més eclèctiques, tot i estar sempre relacionades amb la ciència.
Al 1885 l’Ajuntament pren a les seves mans el projecte de fer una exposició Universal a Barcelona i senyala el recinte de La Ciutadella com el lloc idoni on situar el gruix dels esdeveniments. Aquesta decisió va anar acompanyada de la separació del Mestre Fontseré de la realització del parc envoltat la seva separació en un affair més que tèrbol per part de l’Ajuntament.
El canvi en la direcció del parc així com les exigències de l’esdeveniment que suposava l’Exposició Universal canviaren el projecte més que cap altra cosa fins aleshores. Desapareixia el Palau de la Indústria, que havia de ser edifici emblemàtic del parc i d’una ciutat cofoia de la seva activitat industrial i comercial. A canvi s’accelerà la construcció de l’hivernacle i de l’umbracle. A més es construí un dels edificis més emblemàtics de l’actual parc, El Castell dels tres dragons, obra primerenca de Domènech i Montaner. El primer destí d’El Castell fou el de restaurant però, una vegada acabada l’Exposició, aviat començaren a celebrar-se esdeveniments en el seu interior que poc a poc el portarien cap el que ha estat el seu ús durant anys, Museu de Zoologia. Actualment encara hi ha activitat relacionada amb la ciència si bé ja no és pública.
La Cascada que ja el 1881 havia canviat el disseny inicial més modest per la font monumental que és avui en dia, té a sota una gruta on hi havia un aquàrium visitable.
Després de l’Exposició els animals que ja existien des de bon començament lliures pel parc, augmenten i el 1893 es crea la “Junta de Museus de Ciències Naturals, Parque Zoológico i Jardín Botànico” amb el concepte degut a Francesc Dardier d’una natura útil, aplicada i econòmicament explotable.
Al 1899 es celebrarà la festa de ‘arbre durant la qual es plantaren 400 pins.
Segons el Doctor Hochadel, a finals del segle XIX hi ha un corrent nascut a França que intenta aclimatar animals exòtics a Europa amb la finalitat de treure rendiment a la seva carn. Probablement té el seu origen en l’Imperialisme que viu en aquells anys la màxima expansió però tot i així no tingué massa èxit. Tot i això a Catalunya el banquer Martí Codolar, seguint aquest corrent, instal·larà la “Granja Vella” a Horta on criarà tota mena d’animals amb vista a la seva explotació econòmica. Vuit anys després, al 1873, Darder comença a treballar per Martí Codolar.
L’objectiu de Darder era fer una història natural aplicada per obtenir un benefici econòmic i, el 1892, Martí Codolar donarà els seus animals que formaran el nucli inicial de l’actual Zoo. Darder serà el Director d’aquest “Parque Zoológico de Aclimatación y Naturalización” fins 1918, convertint-se en un personatge molt popular, sempre dintre d’aquest concepte de fer del Zoo un centre de producció d’aliments, que es venien i que havia de ser rentable. Tot sense oblidar una vessant diguem-ne social doncs un dels objectius era educar a les classes més empobrides perquè elles mateixes criessin animals petits a casa i venguessin la carn i els ous.
En el tombant de segle el Parc adopta un altre funció. El 1906 es creà la “Junta Autònoma de Ciències Naturals” formada per personalitats provinents del món científic, catòlic i catalanista. El personatge més destacat fou Mossèn Norbert Font i Sagué que imposarà una concepció d’una natura catalana, catòlica, útil i econòmicament explotable. Un primer projecte serà la construcció d’animals prehistòrics que en aquella època s’estaven trobant a Catalunya, en especial mamuts. Aquest objectiu s’inspirava en la col·lecció que per la mateixa època s’exposava al Crystal Palace de Londres. El primer i únic animal que es va construir fou el mamut que encara avui és una de les sorpreses agradables que es troba el visitant que va per primera vegada del parc. Es va fer de formigó, material molt nou per l’època.
Una segona realització fou la instal·lació de bolcs petrogràfics que recollien totes les formacions geològiques que es donen a Catalunya i que durant anys envoltaren el Museu Martorell. Avui en dia encara es poden veure alguns arrambats a la façana d’aquest museu.
Al 1912 s’inaugurà l’Exposició de Piscicultura i Pesca que es mantingué tot l’any següent. Fou la primera vegada que el Castell dels Tres Dragos fou utilitzat per una activitat científica. Aquesta exposició tingué una extensió arreu de Catalunya on hi hagueren múltiples activitats relacionades amb la piscicultura i l’aigua.
Finalment, es va parlar de les dues vides de l’Avi, degeneració de “Baby”, paraula que sembla els era difícil de pronunciar als catalans de l’època. “Baby” o l’Avi, era un elefant que ja estava a la “Granja Vella” i que va passar al Zoo on gaudí de l’amistat de la quitxalla. Una vegada mort, el seu esquelet passà a formar part de la col·lecció del Museu de Zoologia.
Amb una àmplia acollida es va celebrar el passat dimarts 18 de juny el Seminari Geocrítica Estratègies i conflictes en el port i el front marítim de Barcelona. Van participar persones del món associatiu, acadèmic i professionals per ampliar i aprofundir la complexa realitat del port i litoral de Barcelona.
Entre les diverses línies de debat que es van presentar, destaquem la clara articulació dels projectes puntuals fora de la normativa urbanística en el port de Barcelona i el seu impacte sobre la població, el patrimoni, els usos i la planificació, com és l’actual modificació del Pla d’Usos de Ciutat Vella.
En un àmbit més general es van proposar cinc idees clau:
1. La necessitat de transparència en els processos de transformació urbana.
2. El retorn de les plusvàlues de les operacions urbanístiques al conjunt de la societat.
3. La creació d’un marc legislatiu que permeti la participació ciutadana vinculant en els projectes urbanístics, assenyalant les limitacions introduïdes amb els darrers canvis en termes de dret, que redueixen les formes de participar i oposar-se a determinats projectes.
4. Instar a la ciutadania a que exerceixi sempre els seus drets individuals i col·lectius fent ús dels mitjans i recursos de que disposa
5. I finalment, el necessari retorn de l’urbanisme al seu sentit inicial de millorar la qualitat de vida de la persones i al servei del bé comú.
S’està treballant en la realització de les conclusions del seminari i l’edició del número extraordinari de la revista Biblio3w amb el recull de les aportacions.
Tota la documentació dels projectes i patrimoni afectat al web www.ciutatport.com
Des de gener de 2010 Al costat de la plataforma de Sitges, ens afegim a l’ al·legació al projecte de reforma de la façana marítima de Sitges.
Veure Campanya Plataforma de Sitges>>
Veure avanços de la Campanya novemmbre 2011>>
😱😱 Que en Soria estamos locos, ni se cotiza. Perdemos nuestra imagen e identidad a pasos agigantados. Decid adiós a la sobriedad y monumentalidad de la arquitectura brutalista de los 60 y dad la bienvenida a la nueva promoción de Los Royales. Somos modernos. ¡Qué pena Soria!
2Forns, galeries, passadissos, cambres, paviments... Amb més d'un segle d'història. Això no sortirà a cap nota de premsa de @LHAjuntament perquè no impedeix la construcció d'una escola sinó d'un negoci immobiliari. @nuriamarinlh penseu explicar a la ciutadania que s'està trobant?
4
Els dilluns de 18:30 a 19:30
Despatx nº 2 del Centre Cívic Pati Llimona
carrer Regomir, 3, 2º pis. Barcelona.
