Reivindicant una actuació: Sant Pere de RodesEL MONESTIR DE SANT PERE DE RODAS Crònica d´un procés de coneixença ( 1984- 1999) Precisament amb aquesta frase va començar la conferència, l´arquitecte Joan Albert Adell, un dels arquitectes participants en la restauració de Sant Pere de Rodes. Sos Monuments que va ser molt bel·ligerant en aquell moment ha considerat que passats vint anys, es podria reflexionar sobre la raó d´aquella restauració i de la manera com es va dur a terme. Van treballar dos grans equips: un equip de recerca i un equip d´arquitectes de la Generalitat. Es va començar a treballar sobre una església funerària de Sant Pere de Rodes de final de l´època carolíngia. Al aparèixer restes de ceràmica carolíngia en altres excavacions properes com l´ermita de Santa Elena, es va reforçar la veracitat de l´època. La base del conjunt és una torre romana del segle. IV, amb una excel·lent situació dins d´un procés de fortificacions. Aquesta torre encara no està excavada. El procés va començar en una plaça. A sota es van trobar enterraments dels segles XVI- XVII. En l´actualitat no és possible l´accés per un problema de seguretat. Paral·lelament es treballava a l´església on es van trobar columnes de l´època carolíngia, sales funeràries dels fundadors i fins i tot una placa funerària d´un d´ells. La girola romànica que es va trobar té el seu inici en els bancs que voltaven l´absis de la girola carolíngia on seien els monjos i al mig l´abat, seguint els seus ritus. Com aquesta època es considera la més important de l´època medieval, es van treure els elements constructius interiors que distorsionaven l´església primitiva. A partir d´aquí va començar a aparèixer un claustre del segle XII amb pintures de l´època. Però també va aparèixer un altre claustre inferior amb una paret que reforçava el superior. Aquest claustre inferior de l´any 1000 es considera un dels claustres més antics d´Europa. Davant el dilema que presenta quin claustre era el més important i significatiu per ser conservat, es va decidir conservar tots dos i es va començar per recuperar la llum que tenia el claustre inferior. En el claustre superior que es va recuperar el 1963, es van substituir les antigues columnes per unes noves de cap valor però que possibilitaven la conservació de l´única cantonada que es mantenia de l´època. Fins aquí un resum dels diferents moments de la reconstrucció. És precisament la coexistència de tots dos claustres i la solució donada per què convisquin, la qüestió més polèmica de la restauració que va quedar ben palesa en el enfrontament força apassionat entre l’autor, Juan Albert Adell, i el Professor Salvador Tarragó, sense que s’arribés a un consens. En definitiva, el que veiem en l´actualitat és el resultat d´una restauració amb dues finalitats: una pedagògica, la possibilitat de estudiar in situ la història de Sant Pere de Rodes, i un altre arquitectònica, davant d´una superposició d´èpoques, donar més rellevància a la que en el seu moment va ser més important en el territori: en aquest cas l’església carolíngia de Sant Pere de Rodes. Agraint la interessant presentació de l´arquitecte Joan Albert Adell, m´agradaria finalitzar amb una frase escrita sota el títol de la projecció i que segurament ens ajudarà quan tornem a Sant Pere de Rodes. “QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC”EL MONESTIR DE SANT PERE DE RODAS Crònica d´un procés de coneixença ( 1984- 1999) Precisament amb aquesta frase va començar la conferència, l´arquitecte Joan Albert Adell, un dels arquitectes participants en la restauració de Sant Pere de Rodes. Sos Monuments que va ser molt bel·ligerant en aquell moment ha considerat que passats vint anys, es podria reflexionar sobre la raó d´aquella restauració i de la manera com es va dur a terme. Van treballar dos grans equips: un equip de recerca i un equip d´arquitectes de la Generalitat. Es va començar a treballar sobre una església funerària de Sant Pere de Rodes de final de l´època carolíngia. Al aparèixer restes de ceràmica carolíngia en altres excavacions properes com l´ermita de Santa Elena, es va reforçar la veracitat de l´època. La base del conjunt és una torre romana del segle. IV, amb una excel·lent situació dins d´un procés de fortificacions. Aquesta torre encara no està excavada. El procés va començar en una plaça. A sota es van trobar enterraments dels segles XVI- XVII. En l´actualitat no és possible l´accés per un problema de seguretat. Paral·lelament es treballava a l´església on es van trobar columnes de l´època carolíngia, sales funeràries dels fundadors i fins i tot una placa funerària d´un d´ells. La girola romànica que es va trobar té el seu inici en els bancs que voltaven l´absis de la girola carolíngia on seien els monjos i al mig l´abat, seguint els seus ritus. Com aquesta època es considera la més important de l´època medieval, es van treure els elements constructius interiors que distorsionaven l´església primitiva. A partir d´aquí va començar a aparèixer un claustre del segle XII amb pintures de l´època. Però també va aparèixer un altre claustre inferior amb una paret que reforçava el superior. Aquest claustre inferior de l´any 1000 es considera un dels claustres més antics d´Europa. Davant el dilema que presenta quin claustre era el més important i significatiu per ser conservat, es va decidir conservar tots dos i es va començar per recuperar la llum que tenia el claustre inferior. En el claustre superior que es va recuperar el 1963, es van substituir les antigues columnes per unes noves de cap valor però que possibilitaven la conservació de l´única cantonada que es mantenia de l´època. Fins aquí un resum dels diferents moments de la reconstrucció. És precisament la coexistència de tots dos claustres i la solució donada per què convisquin, la qüestió més polèmica de la restauració que va quedar ben palesa en el enfrontament força apassionat entre l’autor, Juan Albert Adell, i el Professor Salvador Tarragó, sense que s’arribés a un consens. En definitiva, el que veiem en l´actualitat és el resultat d´una restauració amb dues finalitats: una pedagògica, la possibilitat de estudiar in situ la història de Sant Pere de Rodes, i un altre arquitectònica, davant d´una superposició d´èpoques, donar més rellevància a la que en el seu moment va ser més important en el territori: en aquest cas l’església carolíngia de Sant Pere de Rodes. Agraint la interessant presentació de l´arquitecte Joan Albert Adell, m´agradaria finalitzar amb una frase escrita sota el títol de la projecció i que segurament ens ajudarà quan tornem a Sant Pere de Rodes. “QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC”
Crònica d´un procés de coneixença ( 1984- 1999)
Precisament amb aquesta frase va començar la conferència, l´arquitecte Joan Albert Adell, un dels arquitectes participants en la restauració de Sant Pere de Rodes.
Sos Monuments que va ser molt bel·ligerant en aquell moment ha considerat que passats vint anys, es podria reflexionar sobre la raó d´aquella restauració i de la manera com es va dur a terme.
Van treballar dos grans equips: un equip de recerca i un equip d´arquitectes de la Generalitat.
Es va començar a treballar sobre una església funerària de Sant Pere de Rodes de final de l´època carolíngia. Al aparèixer restes de ceràmica carolíngia en altres excavacions properes com l´ermita de Santa Elena, es va reforçar la veracitat de l´època.
La base del conjunt és una torre romana del segle. IV, amb una excel·lent situació dins d´un procés de fortificacions. Aquesta torre encara no està excavada.
El procés va començar en una plaça. A sota es van trobar enterraments dels segles XVI- XVII. En l´actualitat no és possible l´accés per un problema de seguretat.
Paral·lelament es treballava a l´església on es van trobar columnes de l´època carolíngia, sales funeràries dels fundadors i fins i tot una placa funerària d´un d´ells.
La girola romànica que es va trobar té el seu inici en els bancs que voltaven l´absis de la girola carolíngia on seien els monjos i al mig l´abat, seguint els seus ritus.
Com aquesta època es considera la més important de l´època medieval, es van treure els elements constructius interiors que distorsionaven l´església primitiva.
A partir d´aquí va començar a aparèixer un claustre del segle XII amb pintures de l´època.
Però també va aparèixer un altre claustre inferior amb una paret que reforçava el superior. Aquest claustre inferior de l´any 1000 es considera un dels claustres més antics d´Europa.
Davant el dilema que presenta quin claustre era el més important i significatiu per ser conservat, es va decidir conservar tots dos i es va començar per recuperar la llum que tenia el claustre inferior.
En el claustre superior que es va recuperar el 1963, es van substituir les antigues columnes per unes noves de cap valor però que possibilitaven la conservació de l´única cantonada que es mantenia de l´època.
Fins aquí un resum dels diferents moments de la reconstrucció.
És precisament la coexistència de tots dos claustres i la solució donada per què convisquin, la qüestió més polèmica de la restauració que va quedar ben palesa en el enfrontament força apassionat entre l’autor, Juan Albert Adell, i el Professor Salvador Tarragó, sense que s’arribés a un consens.
En definitiva, el que veiem en l´actualitat és el resultat d´una restauració amb dues finalitats: una pedagògica, la possibilitat de estudiar in situ la història de Sant Pere de Rodes, i un altre arquitectònica, davant d´una superposició d´èpoques, donar més rellevància a la que en el seu moment va ser més important en el territori: en aquest cas l’església carolíngia de Sant Pere de Rodes.
Agraint la interessant presentació de l´arquitecte Joan Albert Adell, m´agradaria finalitzar amb una frase escrita sota el títol de la projecció i que segurament ens ajudarà quan tornem a Sant Pere de Rodes.
“QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC”
