Amb motiu del día internacional del Patrimoni Mundial, declarat per la UNESCO, a la Sala Mirador del COAC , el passat 17 de novembre es va celebra la jornada “Compromís i ciutadania en la defensa del patrimoni “, en col· laboració amb AADIPA
Amb motiu del día internacional del patrimoni Mundial, declarat per la UNESCO, a la Sala Mirador del COAC , el passat 14 de novembre es va celebra la jornada “L’ACCIÓ CIUTADANA EN LA DEFENSA DEL PATRIMONI “, en col· laboració amb AADIPA i la participació de les següents xarrades:
• La Unió Cooperatista Barcelonesa 1901-1977 (Esquerra de l’Eixample}.
• Erosions, exposició patrimoni perdut barrí de la Font d’en Fargues, El Pou (Horta-Guinardó}.
• Plataforma Defensem de Can Raventós (Sarria).
• 30 anys sense la capella gitana d’Helios Gómez, SOS Monuments i la Associació Cultural Helios Gómez.
El Pla Especial Urbanístic ( per a la regulació i ordenació volumètrica de l’equipament situat a la parcel·la delimitada pels carrers: Pare Mariana, Camí de Sant Genís a Horta, Avinguda Martí Codolar i Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer, al Districte d’Horta Guinardó B1808 )), preveu l’ampliació d el geriàtric i l’enderroc de la masia.
L’edifici que es vol construir , de les mateixes característiques que l’ existent , ocuparà completament la parcel·la de Can Paronet , eliminant tot el que hi ha actualment.
Can Paronet és una masia de finals del XVIII que administrativament pertany a la Vall d’Hebron Camí de Sant Genís a Horta, 60 66 però que fins que es va construir l’Avinguda Cardenal Vidal i Barraquer 1990 estava en continuïtat amb la Clota , enfront d’altres masies com Can Gasparó o residències com Torre Jussana formant part d’un mateix paisatge. La masia va tenir una activitat agrícola i bugadera, que era l’ ocupació predominant en la
vall d’Horta i la Clota. La bugaderia era una industria gestionada per dones dedicada a rentar la roba d’institucions i gent benestant de Barcelona on hi faltava aigua i espai. En aquesta masia va viure l’Àgueda Samsó i Martí (Gadita) una de les últimes bugaderes. Segons explica l’Àgueda en el llibre Qui té roba per rentar? a casa seva hi treballaven 7 o 8 dones i hi havia dos pous i tres safareigs.
Els edificis son de construcció tradicional: murs de pedra , maó o mixtes , sostres de fusta, encanyissat, arrebossats, amb poca ornamentació, com correspon a edificacions associades a l’activitat agrària. En l’ interior de la masia encara hi ha molts elements originals, paviments, bigues de fusta, encanyissats, un antic forn de pa, mobles, … inclús
en algunes estàncies hi ha pintures al sostre i a les parets.
El resultat de l’aplicació del pla, serà la pèrdua d’una masia del segle XVIII, que es conserva en bon estat i que el propi pla reconeix el seu interès històric per ser testimoni de l’activitat predominant en la Clota i en Horta i pel valor del paisatge que configurava amb la resta de masies i cases de la mateixa època.
La pèrdua constant d’elements rurals en la Clota, és una injustícia, comparat amb Horta on en el seu casc antic s’han protegit més de 300 parcel·les. Can Paronet no és una més , per l’antiguitat i la història de la casa , és molt més significativa.
L’Associació El Pou. Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada
https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20240405/condenada-derribo-masia-lavanderas-horta-barcelona-100667841#google_vignette
Què és la Plataforma Salvem la UCB
La Plataforma Salvem la Unió Cooperatista Barcelonesa va ser constituïdal’any 2021 per més
d’una seixantena d’entitats socials i culturals, tant de l’Esquerra de l’Eixample com de l’entorn
cooperatiu barceloní i català. L’objectiu: evitar l’enderroc de l’edifici històric de la UCB (Carrer
Urgell 176), i recuperar aquest espai per a usos comunitaris i cooperatius.
La plataforma neix davant d’aquesta notícia: A inicis de l’any 2021, transcendeix que l’edifici i
el terreny de l’antiga cooperativa de consum han estat cedits per l’arquebisbat de Barcelona a
l’Hospital Clínic i la fundació Leitat. Aquest contracte de cessió a 75 anys preveu
l’enderrocament de la seu històrica de la cooperativa i la construcció d’un centre sanitari
tecnològic de caràcter privat. És a dir, l’Església es lucra cobrant un lloguer mensual prou
elevat a l’Hospital Clínic, alhora que promou la destrucció d’un edifici amb un alt valor històric i
simbòlic, que suposa també la pèrdua d’un espai que havia estat creat i ideat per ser d’ús
col·lectiu del i per al barri, per a més inri, per edificar un centre privat de sis plantes i dos
soterranis, que únicament afavorirà els qui ja tenen beneficis, els especuladors i acaparadors.
Gràcies a la mobilització veïnal i a la Plataforma l’Ajuntament de Barcelona encarrega un estudi
històric de la finca, que possibilita la catalogació de parts de l’edifici a mitjans de l’any 2023, i
que evita definitivament l’enderroc de la UCB.
Des de la Plataforma es duen a terme diverses activitats de difusió i de treball per crear un
projecte comunitari que imbriqui la xarxa veïnal amb la cooperativista per configurar una
estratègia per recuperar i ressignificar aquest espai de trobada comunitària. És per això que
s’aposta per la conservació i recuperació de l’edifici de La UCB, és a dir, el retorn i la reactivació
d’un espai popular i autogestionat pels veïns i veïnes de l’Esquerra de l’Eixample.
#SalvemUrgell176
Una mica d’història sobre la UCB
La Unió Cooperatista Barcelonesa es va fundar l’any 1927 com a resultat de la fusió de dues
cooperatives del barri veïnes: El Rellotge i La Dignitat, fundades el 1900 i el 1903,
respectivament. Va ser tal l’èxit que, per donar cabuda i espai a les activitats —tant
econòmiques com culturals, educatives i recreatives— que es desenvolupaven des de la
cooperativa, l’any 1931 es va haver de construir i inaugurar una nova seu al carrer del Comte
d’Urgell, 176-180. Aquest nou edifici, que disposava d’un soterrani i dues plantes, albergava forns de pa, una
pastisseria, un cafè, espai per jugar a billars, una biblioteca, un teatre que també tenia la
funció de cinema, dutxes, muntacàrregues i despatxos, perquè les seccions de música, teatre,
excursionisme, esquí, atletisme, escacs i esperanto s’hi reunissin. Durant la dècada del 1930 el
creixement de l’entitat va ser exponencial, i es va arribar a la xifra de 1.400 famílies
associades!
L’adveniment de la dictadura franquista va significar el principi de la fi. La que va ser una de les
cooperatives de consum més importants de Catalunya es va veure immersa en una davallada
econòmica i funcional constant, a més de patir una intervenció i control per part del règim que
va aprovar el 1961 que s’acabés venent la seva seu a l’Església i es convertís en el que ha estat
fins al febrer del 2021, la parròquia de Sant Isidor.
La memòria del barri va ser esborrada, gran part del veïnat desconeixíem tota aquesta història.
Moltes persones havíem conegut a Comte d’Urgell, 176-180, la parròquia de Sant Isidor i l’IPSI,
i no ens preguntàvem pels seus antecedents. El descobriment de la UCB, i tot el que passava
en aquest edifici, ens enorgulleix enormement. I considerem imprescindible que moltes més
persones, del barri, d’arreu, en coneguin la història. Perquè és el coneixement de la nostra
història el que ens permet significar i ressignificar.
Aquest vídeo és una edició de les entrevistes realitzades per la Plataforma Salvem la UCB fins a
l’estiu del 2023, feta per a projectar a l’exposició realitzada al Mercat del Ninot durant la Festa
Major de l’Esquerra de l’Eixample.
Tant el projecte de recuperació de memòria com el treball audiovisual segueixen vius.
Animar-vos a tothom, a sumar-vos a la lluita per la memòria col·lectiva de l’Esquerra de
l’Eixample. Si vau tenir alguna relació amb l’edifici de la Unió Cooperatista, si la vostra família
n’era sòcia, si teniu algun record per compartir, en conserveu fotografies o voleu col·laborar en
la recuperació de l’edifici per al barri, contacteu amb nosaltres!
Per a més informació pots escriure a ateneudelaucb@gmail.com
Projecte impulsat per la Plataforma Salvem la UCB
Càmera i edició – Bruna G. Embún
Fotografia i segona càmera – Dídac Salau
Amb l’equip d’entrevistes: Annabel Jové Mestres, Antonio López Ros, Genoveva Gómez i Xavi
Becerril
Dissabte 24 de febrer de 2024 es va celebrar a Vilassar de Dalt la finalització de les obres de renovació del Turó de Sant Sebastià i del cementiri d’aquesta vila.
La vinculació de SOS Monuments amb el cementiri de Vilassar va començar el febrer de l’any 2022 quan una plataforma de veïns ens va contactar arran de les obres que s’estaven efectuant al cementiri.
Aquestes obres havien transformat l’antiga entrada principal al recinte, modificant les escales d’accés per adaptar-les a les persones amb dificultats de mobilitat amb la creació d’una rampa. L’obra representava un gran impacte sobre la senzillesa i rusticitat de l’antic cementiri, inaugurat el 1834.
SOS Monuments va donar suport a les reivindicacions, unint-se a la campanya de sensibilització ciutadana i aportant alternatives tècniques en la recerca de solucions perquè no es modifiques la façana principal. Les reivindicacions consistien en:
1.-aturar i desmantellar la intervenció de l’entrada i façana del cementiri per a deixar l’entrada
històrica en el seu estat original,
2.- iniciar l’adequació i dignificació de l’accés lateral per a convertir-la amb la porta d’accés
funcional principal, i
3.- definir els procediments i calendari per fer-ho.
Avui es donava per finalitzada la reivindicació i es celebrava l’èxit de la campanya. La celebració va consistir en uns parlaments per part del Sr. Jordi Casabona, com a portaveu de la Plataforma, agraint a les associacions i persones que havien participat en les reivindicacions, i del regidor de l’Ajuntament que agraí també la col·laboració entre la
ciutadania i el govern municipal, reconeixent també que no sempre és prou cordial i eficaç. Posteriorment a l’interior de la capella de Sant Sebastià es va celebrar un concert de flautes que es va iniciar amb un repertori de músiques medievals i va finalitzar amb el Cant dels Ocells. L’acte va finalitzar amb un pica-pica.
El més important de tot el procés és que finalment es va aconseguir desmuntar l’obra ja executada, que representava una intervenció molt poc respectuosa amb el patrimoni, i com sol succeir en molt poques ocasions, que l’administració ho va reconèixer i va saber rectificar per a consensuar una solució alternativa millor.
Com entitat, ens podem felicitar per haver participat en la defensa d’un element patrimonial que ha tingut un final respectuós amb l’arquitectura tradicional.
JDC
Mercè Tatjer (Barcelona, 1942) va néixer al barri de Sant Antoni. “Bé, en realitat vaig venir al món a Gràcia, en una clínica de La Caixa que hi havia a dalt de tot del Torrent de les Flors”, precisa amb l’amor pels detalls que ha caracteritzat la seva trajectòria com a geògrafa i historiadora al servei dels barris de la ciutat. Si fa més de cinc minuts que militeu en el moviment veïnal, és gairebé segur que heu coincidit algun cop amb ella, salvant el Port Vell, defensant el patrimoni industrial o recuperant la memòria del barraquisme.
De petita, la família va haver de deixar casa seva i es va instal·lar al Gòtic, al carrer d’Escudellers. “Davant de Los Caracoles”. Allà va viure -i patir- la proliferació d’espectacles de flamenc per a turistes i marines de la Sisena Flota nord-americana. “La gent anava amunt i avall; a la nit no es podia dormir”, recorda amb les mateixes paraules de qualsevol veïna que visqui en aquest carrer setanta anys després. Perquè els problemes d’abans són els d’ara: “Al barri ja es partien les habitacions grans amb fustes. De vegades escoltaves: ‘Als del primer pis, pobrets, els tenen en màrfegues’!”.
La mare -a qui ha dedicat un llibre, pendent de publicació- disposava d’una xarxa de tietes i amistats amb tentacles arreu de Barcelona: Hostafrancs -on va néixer-, Sants, la Barceloneta, Horta… Educada en el Noucentisme, duia la petita Mercè al Museu d’Història -coneixia el seu director, Agustí Duran i Sanpere- i al pati de Ca l’Ardiaca, amb la font que anys després l’ha vist passar sovint, com correspon a una habitual de l’Arxiu Històric. La mare també la duia al Liceu a tocar el piano. “Però ho vaig deixar. A mi el que de veritat m’agradava era col·leccionar catedrals: el pare comprava el diari i, si hi sortia la fotografia d’una catedral, la retallava i l’enganxava en un àlbum”.
El pare volia que estudiés comerç -ell s’hi dedicava-, però al final va fer Història, a la Universitat de Barcelona. Ella mai no ha estat una persona molt polititzada, però llavors va formar part de la secció de Cultura del Sindicat d’Estudiants. “Carregava llibres editats a França per posar-los en una paradeta a la universitat”. Corria l’any de la Caputxinada. Es va llicenciar el 1971, amb una tesi sobre la Barceloneta, un barri que coneixia bé. “De petita, una tieta del Pla de Palau ens duia al cinema Marina i als banys de Sant Sebastià: ella es tirava per la plataforma i nosaltres la veiem per un ull de bou”.
Si tinguéssim una màquina del temps, us convidaríem a veure la Tatjer -així l’anomenem molts, pel cognom, com les folklòriques-, viatjant a Simancas amb els companys d’universitat. O assistint a les primeres reunions de l’Associació de Veïns de la Barceloneta -en qualitat d’experta, durant la lluita contra el Pla de la Ribera-. O en una taula rodona per salvar el Vapor Vell. O Can Ricart. O Can Batlló. I la veuríem també al Cafetó del carrer de la Llibreteria, amb un grupet d’assidus a l’Arxiu Municipal Contemporani, abans i després que la Montserrat -l’arxivera- hi possés ordre.
Tatjer es va doctorar en Geografia el 1987 i des del 1993 és catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials. El 2018 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona. Un altre mèrit que cal atribuir-li és el d’haver-nos ensenyat la revolució industrial a través del seu veritable motor: els treballadors i treballadores de les fàbriques. També ens ha explicat la història de l’habitatge humil: “No podíem explicar només la Barcelona gòtica o modernista”.
Des de fa uns anys, és veïna del parc de Joan Miró, a l’Esquerra de l’Eixample. Però abans va voltar ciutat. Del Gòtic, va tornar a Sant Antoni -zona de confort-, on va viure fins que es va casar amb el també geògraf Horacio Capel -un altre estudiós de guàrdia del moviment veïnal-. Tots dos van viure molts anys a les Corts. “Llavors, cap al 1973-74, vam haver de reivindicar les escoles bressol gratuïtes. Recordo quan vam anar caminant fins a la plaça de Sant Jaume, amb els nens”.
“Jo pensava que voldries parlar de patrimoni”, somriu. I en realitat, això és el que hem fet.
|NESTOR BOGAJO – JOAN MOREJON (Fotografia)
Va ser un regal de SOS Monuments el que ens va obrir les portes de la seu de l’Escola Industrial de Barcelona, el passat dilluns 27 de novembre, sense imaginar que ens trobaríem amb un miracle d’edificis que enlluernaven amb la qualitat arquitectònica i constructiva, el si de la història recent de Barcelona. Aquest recinte és un conjunt que va sorgir per allotjar una activitat industrial tèxtil, després es va convertir en un espai d’ensenyament, i finalment es va transformar en un veritable campus universitari, que va anar mutant de forma i de fons, sense perdre’n l’essència ni la rellevància. La història d’aquest conjunt es remunta al darrer terç del segle XIX i arriba fins als nostres dies, amb fases de consolidació i transformacions, que són reflex de l’evolució de la ciutat, al llarg de més de 150 anys que es poden resumir, a tres períodes principals:
PRIMER PERÍODE: 1868-1870 LA CONSTRUCCIÓ DE LA FÀBRICA
Rafael Guastavino i Moreno.
La fàbrica Can Batlló, situada al carrer Urgell de Barcelona, va ser erigida entre els anys 1868 i 1870 pels germans Feliu i Joan Batlló, al comandament de la construcció dels telers Batlló, va estar el mestre d’obres valencià Rafael Guastavino i Moreno. La fàbrica dels germans Batlló, inaugurada el 1870, disposava d’una fileria, una àrea de teixits de cotó i fabricació de midó. En aquest conjunt fabril, Guastavino va emprar una sèrie de tècniques estructurals i constructives fruit del seu talent i experiències, entre les quals val la pena esmentar:
Les destreses i tècniques constructives que havia desenvolupat Guastavino, li van obrir les portes per emigrar als Estats Units el 1881, on va ser acollit amb gran curiositat, allà va aconseguir edificar, a més de diverses seus de naus industrials, la Biblioteca de Boston i el pont de Queensboro a Nova York. Les seves innovacions li van permetre plantejar nous conceptes d’arquitectura i tecnologia: la volta de maó amb la incorporació de ferro i ciment li va permetre crear un negoci molt reeixit a l’àrea d’edificacions industrials a prova de foc segons les paraules de l’Arq. Jeroni Martorell…” (el sistema) es fonamenta en equilibrar les embranzides, per tirants de ferro creuant l’espai (…) combinant l’obra de maó amb el ferro, de manera que aquella forma els murs i cobertes.
L’empresa dels Hnos Batlló tanca. Ja el 1889 amb tan sols 19 anys de funcionament, problemes econòmics de diversa índole, començant amb els seus treballadors per reivindicacions laborals i acabant amb una bomba que va causar un mort i greus danys a les oficines d’una altra seu de l’empresa, van produir un impacte negatiu per a l’empresa, per la qual cosa els seus amos van decidir tancar la fàbrica. Algunes de les maquinàries van passar a les mans d’altres empreses, però la venda del recinte no es va concretar fins al 1906.
SEGON PERÍODE: LA CREACIÓ DE L’ESCOLA INDUSTRIAL I L’ESCOLA D’ENGINYERS INDUSTRIALS
Arq. Joan Rubió i Bellver (1871-1952)
Va ser el 21 de novembre del 1906 quan el Patronat de l’Escola Industrial es va fer finalment amb la fàbrica de Can Batlló. El Patronat era una institució privada que s’ocupava de l’educació tècnica a Catalunya emparada per la Generalitat, que es va dissoldre durant la dictadura de Primo de Rivera, que va decretar la desaparició de certes escoles i la transformació que va canviar d’administració i denominació diverses vegades però sempre dins un ús educatiu durant la segona república, sota l’empara de la Generalitat. Al llarg del segle XX, diversos arquitectes van fer millores de manteniment o projectes de nous edificis dedicats a l’activitat acadèmica. Encarregat del projecte de les obres de construcció amb la refuncionalització dels espais existents i la construcció de nous edificis, va ser l’Arq. Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí, que va aplicar tècniques apreses del mestre, com podem comprovar per l’ús d’arcs catenaris al vestíbul principal de l’Escola del Treball i a la capella de la residència estudiantil. Tot i que el projecte es va aturar amb la dissolució de la mancomunitat, a causa de la ingerència política del govern de torn, es van traslladar les escoles de la mancomunitat dels espais de l’antiga fileteria, a llocs fora del conjunt, els espais desocupats van ser destinats a la Escola d’enginyers i de la Diputació de Barcelona. Rubió entre 1923-1930, va aconseguir dur a terme l’obra imposant el seu criteri d’integrar visualment els nous edificis, amb els antics, adoptant el llenguatge, proporcions, tècniques de construcció i dels acabats de la façana, molt semblant al dels construïts per Guastavino. Els edificis construïts en aquest període encara conserven intacta l’aparença del disseny original que va proposar Rubió, alguns construïts en part de la zona soterrada de telers i altres intervenint edificis ja existents, edificis que demostren que es tractava de la creació d’un veritable concepte de campus universitari:
TERCER PERÍODE: L’ARRIBADA DE L’ARQUITECTURA ESTIL INTERNACIONAL PER A L’ESCOLA DEL TREBALL
Manuel Baldrich (1911-1966).
Les edificacions proposades per Baldrich durant aquest període van anar acompanyades de la irrupció de l’arquitectura de l’estil internacional proposat per Gropius, Le Corbusier i Mies Van der Rohe, introduint un llenguatge i materialitat diferents del conjunt que fins aquell moment havia estat eminentment representatiu del modernisme català tardà. Algunes de les obres proposades en aquest període van ser:
EL PRESENT DEL RECINTE ÉS UN LABORATORI D’ACCIONS MANCOMUNADES
A més dels usos institucionals, l’existència d’un recinte amb les característiques esmentades anteriorment constitueix un laboratori d’arquitectura, urbanisme i sociologia de gran utilitat per a la ciutat de Barcelona. La utilitat per als diferents habitants i usuaris d’aquest conjunt és indiscutible, aquesta pot ser abordada des de diferents punts de vista. 1. Història i crítica de l’Arquitectura. Aquest recinte és de gran utilitat per a historiadors, arquitectes, estudiants d’arquitectura i restauració, així com per a enginyers i tècnics de la construcció, ja que constitueix un catàleg en peu de l’arquitectura del període que va de finals del s. XIX al s. XX. Es tracta d’una mena de palimpsest d’estils, tècniques que ha sobreviscut a esdeveniments de la història, sortint airós davant dels avatars polítics i socials, més variats i dispars. 2. Urbanisme i verd urbà L’estudi i l’eventual tractament de les àrees externes permetria una millor integració urbana, a través dels amplis recorreguts exempts de circulació vehicular, alhora que afavoriria l’ús públic adequat, sense perill d’accidents, sense contaminació acústica, ni ambiental, amb recorreguts d’interconnexió ràpida, entre les parts adjacents de la zona. Un manteniment adequat i millores en el disseny paisatgístic de les zones verdes, així com la dotació de mobiliari urbà, parcs, dins dels límits definits pel conjunt, conjuntament amb les activitats educatives i les administratives de la ciutat.
Socialització, cultura i recreació.
Com si fos una prolongació del punt anterior, es pot endevinar que, amb cura, els espais a l’aire lliure es presten per acollir activitats públiques d’índole cultural i/o recreativa que van d’un lloc a l’altre, com: concerts, obres de teatre sota les estrelles, exposicions i intercanvis culturals a les hores de la nit, els caps de setmana i els dies festius. Conservació del patrimoni construït. L’any 2020 es va saber la intenció d’aixecar l’ampliació de l’Hospital Clínic Universitari als terrenys de l’Escola Industrial, amb l’acció conjunta de SOS Monuments, l’Associació de Veïns del sector i altres organitzacions compromeses, es va llançar una campanya en contra d’aquest pla, ja que significaria la demolició de gran part del patrimoni de l’escola industrial, aquesta campanya va tenir com a resultat que el projecte d’ampliació de l’Hospital Universitari es traslladés a un altre sector de la ciutat. Una comissió de salvaguarda d’aquest bé patrimonial s’ha de formar per elaborar una acció permanent que s’encarregui de la promoció d’activitats, per crear consciència ciutadana per a la protecció, conservació i tutela del patrimoni de l’Escola Industrial de Barcelona.
Arq.Adriano Colli Bianco.
