RECONSTRUIR O RECORDAR

Davant una situació tan inesperada com l´incendi de la catedral de Notre – Dame i enmig d´una pluja d´ idees de cara a la seva ràpida reconstrucció, SOS-Monuments vam proposar una Taula Rodona, no tant per cercar solucions sinó per reflexionar conjuntament amb diferents especialistes en Arquitectura, Història de l’Art, Filosofia. etc… implicats tots en la defensa del Patrimoni.

Intentarem fer un recull de les seves opinions.

FERNANDO ALVAREZ: Arquitecte Director del Màster de Restauració de la UP i Professor del Màster

 

Una afirmació que va obrir el debat

La Història de l’Arquitectura és la història de la arquitectura restaurada. La catedral de Notre – Dame que es va cremar era la catedral restaurada per l´arquitecte Violet le Duc al segle XIX. No és cap “anacronisme” ni cap “romanticisme”, la revisió de qualsevol monument abans d´intervenir-hi.

Es parla molt de l´incendi però no, de la conservació de la resta, que deuria ser el punt de partida per la seva “recuperació”.º

XAVIER FABRE: Arquitecte membre de l’equip que va reconstruir el Liceu

Una visió sobre la vida dels monuments

La nostra esperança de vida no té res a veure amb els monuments.

Quan nosaltres la traslladem als monuments, partim d´una idea estàtica; quan en realitat les diferents intervencions, “ fins i tot la no intervenció” els ha canviat  al llarg d´anys i anys de vida. Per això deuríem parlar de “intervenció” no de “reconstrucció”.

Davant d´una intervenció és molt important conèixer la història del monument, la seva documentació, la seva relació amb la societat,  i davant d´un canvi d´usos, un argumentari que ho sostingui. I el més important encara: una gran responsabilitat.

GONÇAL MAYOS: Filòsof, Professor de la Universitat de Barcelona

Una visió filosòfica

Davant una tragèdia com la de Notre – Dame, la primera impressió, el primer desig, no serveixen mai per trobar una decisió posterior adequada. Fa falta temps.

Desprès del dol inicial, es necessita posar distància, estudiar com ha quedat el monument, i poc a poc el problema es va convertint en una “oportunitat”.

I llavors comença un estudi lent, des de tots els àmbits, valent i amb sentit de passat, present i futur; tenint en compte que un monument no es defensa per ell mateix, es a dir, pel fet de ser monument.

JOAN FUSTER: Ex-regidor de Ciutat Vella, Historiador i Director dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya)

Una visió humanista

 

 

La seva primera constatació és que del “ valor romàntic” dels monuments hem passat a l´actualitat a una visió “ mercantil” dels mateixos.

Però, sens perdre de vista que el ésser humà necessita conservar la seva memòria , ens fa diferents reflexions:

Què necessita la societat de la catedral de Notre – Dame?  Necessita reconstruir    monuments medievals?  Proposar formes arquitectòniques actuals?  Necessita la visió de la bellesa?

I repeteix. De totes aquestes respostes deuria sortir el  monument com “ valor romàntic” i no com “ valor mercantil”.

JUAN MIGUEL MUÑOZ: Historiador de l’Art. Professor d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona

Una visió històrica

Molts monuments s´han incendiat al llarg de la història i aquest accident s´ha convertit en un moment històric, una oportunitat per canviar símbols, continguts, ingressos turístics, etc…

Com historiador, defensa la preservació del sentit “ inicial” del monument.

No cal una reconstrucció literal del monument però sí s´ha de mantenir l´origen inicial,  (En el cas de Notre – Dame, el sentit religiós).

Un punt de escepticisme. La realitat ens ha demostrat que la ideologia política serà la que decideixi en la reconstrucció de Notre – Dame.

Abans d´acabar, recordar varies reflexions que es van fer sobre l´incendi del teatre del Liceu.

¿ Què va passar amb el Liceu?

Un teatre incendiat, ràpidament reconstruït tal com era abans i amb els avenços tecnològics del moment i sense cap mena de controvèrsia perquè la seva reconstrucció va ser una operació d´estratègia urbana, es volia evitar la degradació d´un barri de Barcelona que des de feia catorze anys començava a fer- se evident. Es va actuar segons la necessitat de la societat del moment. Un teatre igual i en el mateix lloc.

Una oportunitat pels polítics que a la vegada mantenia també un símbol de la ciutat de Barcelona