Primera conferència del Primer Cicle sobre La Ciutadella. Lluís Permanyer: “¡Abajo las murallas!”
El passat dijous, 11 de juny, va tenir lloc la primera conferència del cicle de tres que SOS-Monuments ha preparat sobre el Parc de La Ciutadella. La xerrada es va fer, com es farà tota la resta, al Centre Cívic Pati Llimona. La persona encarregada d’obrir el cicle va ser el Sr. Lluís Permanyer amb un discurs titulat “¡Abajo las murallas!”
El Sr Permanyer va parlar de tot el procés que portà a l’enderroc de les muralles a Barcelona. Un fet que sovint s’ha atribuït a un gest de rauxa però que ell mostrà que fou un procés llarg que arrenca dels primers governs liberals.
Al 1840 l’Ajuntament ja convoca un concurs que té per tema la necessitat d’enderrocar les muralles. Aquest concurs el guanyà Pere Felip Monlau que seria el Secretari de la Junta Revolucionària per a l’enderroc i qui el mateix any va protagonitzar el primer intent de destruir les muralles barcelonines. Encara n’hi hagueren dos més, el 1842 i un altre el 1843. Al 1843, però, l’intent va tenir una continuïtat amb un pla municipal per a l’enderroc de les muralles que s’inicià el juliol del mateix any. De la seriositat d’aquest projecte en dóna un idea el fet que es preveiés com es pagarien els treballs, amb la venda de la pedra que s’anés treient. Les feines van començar per la caserna dels Estudis, antiga universitat reconvertida en equipament militar després de 1715. El segon lloc on es començaren els treballs va ser a la banda de Jonqueres, la demolició de la qual va estar feta per presidiaris. L’u d’agost del mateix any 1843, el Consistori encarrega a Rovira i Trias la demolició d’un pany de mur de 83 metres; Rovira va començar l’enderroc fent un sot a la base de les muralles però l’encàrrec no es va acabar perquè just aleshores van esclatar les revoltes conegudes com “La Jamancia”. La ciutat va tornar a ser bombardejada, per Prim, i, d’aleshores fins a 1854, la ocupació de l’exèrcit fou constant. Per fi, aquests intents culminaren el 1854 quan definitivament gran part de la muralla va desaparèixer i va permetre l’expansió de la ciutat per l’immens llençol que avui en dia constitueix l’Eixample i més enllà, per Sant Martí de Provençals, Hostafranchs, Sants, etc.
El 1868 va arribar el torn de La Ciutadella. El fort havia estat un vigilant permanent de la ciutat a la qual controlava juntament amb el Castell de Montjuïc cada vegada que el poble aixecava massa la veu. Va ser un regal del General Prim, en aquell moment figura forta del nou govern, amb la condició que esdevingués un parc públic perquè els barcelonins en poguessin gaudir. A l’alçada de 1868 la guarnició que quedava a La Ciutadella ja era petita [encara que el poder militar fos renuent a cedir el sòl i a abandonar els edificis que encara ocupaven]
Les muralles al segle XIX i ja des de finals del segle XVIII, s’havien convertit en una cotilla per al creixement de la ciutat. L’última expansió de la ciutat s’havia fet amb les muralles de Pere III i des d’aleshores les muralles s’havien mantingut inalterables. La industrialització va implicar un augment de la població molt considerable i al mateix temps una demanda de nous espais on ubicar primer els prats d’indianes i, després, les indústries. Al 1840 els vapors es multiplicaven amb la seva exigència d’espai i mà d’obra.
La demanda de mà d’obra es va cobrir amb l’emigració, que en aquells anys encara tenia el seus orígens a Catalunya i a les franges més properes del Principat. Aquests nouvinguts, junt amb el habitants existents, s’apinyaven en un espai reduït donant lloc a les densitats de població més altes de l’Europa del moment. Com a resultat de les altes densitats les condicions higièniques de la ciutat es van degradar fins a límits insostenibles i les epidèmies s’acarnissaren en els barcelonins, que pagaren un alt tribut en la forma de mortaldats.
La desaparició de les muralles es convertí, per tant, en una necessitat per múltiples causes: la principal, la necessitat d’aire net, espai i millors condicions de vida per als barcelonins. El Parc de La Ciutadella al 1868 esdevenia un complement de primera categoria dintre del procés de sanejament de la ciutat oferint una oportunitat de gaudir de l’aire lliure alhora que els projectes d’ajardinament el permetien esdevenir el pulmó de la ciutat.
