Demà dia 3 d’agost tenim notícies de que s’iniciarà l’enderrocament d’un palauet a la Plaça d’Adriano, l’últim vestigi de l’original configuració d’aquest espai. Els veïns s’han mobilitzat així que s’han assabentat del projecte de transformar l’edifici de 1920 amb planta baixa, un pis i un altell, amb una finca de nova construcció amb planta baixa, 5 habitatges i piscina.

El projecte correspon a la finca que hi ha al mig.

Els veïns han organitzat una recollida de signatures i han fet arribar el seu malestar al consistori per mitjà d’una instància. Igualment el diari digital Tot Barcelona escrivia un article fent-se ressò del malestar el passat 24 de juliol: que és el següent:

Per part nostra volem deixar constància del nostre recolzament amb la següent nota que també hem fet arribar a Patrimoni:

27 juliol 20

FINCA DE LA PLAÇA ADRIANO, 1B

La finca situada a la Plaça Adriano, 1 B està amenaçada d’enderrocament el proper dia 3 d’agost. Aquesta finca és un palauet de 1920 construït per la família Jover, actual propietaris.

L’edifici va ser construït l’any 1920 i és l’últim d’aquest tipus que ha sobreviscut a la Plaça Adriano la qual va patir una profunda transformació de les cases que l’envoltaven a partir dels anys 60 i 70. El seu enderrocament és possible perquè no te cap tipus de protecció patrimonial.

Aquest és un exemple més de la necessitat que hi ha a la ciutat de Barcelona d’una revisió i posar al dia el Catàleg de protecció del patrimoni immobiliari. D’altra banda també és un exemple de la manca de sensibilitat cap a un patrimoni del que ens hauríem de sentir orgullosos i velar per la seva conservació.

Un edifici como aquest requereix un projecte sensible amb les característiques i els valors d’un immoble singular. Un projecte que destaqui la noblesa dels seus espais. A dia d’avui el palauet està apuntalat com si es volgués conservar la façana:

Que la crisi econòmica, desencadenada per la Covid-19, posarà encara més en perill el manteniment i la reparació del Patrimoni arquitectònic, ha tingut una primera constatació amb el Real Decreto-ley 17/2020, de 5 de mayo, por el que se aprueban medidas de apoyo al sector cultural y de carácter tributario para hacer frente al impacto económico y social del COVID-2019.

Llegint aquest Real Decreto, veiem que no hi ha cap partida destinada a la protecció del Patrimoni històric, ni a la Conservació i reparació dels bens culturals, ni als mateixos Museus.

En aquests moments en que la indústria cultural està patint, com la resta de sectors econòmics, les conseqüències d’aquesta pandèmia, no discutirem ni les subvencions, ni les línies de finançament ofertades, ni com pal·liar la desocupació dels artistes afectats, ni la profusió de mesures extraordinàries, ni les de suport a mantenir els llocs de treball, que, entre d’altres mesures, es troben en aquest decret.

És per això que no entenem per què no hi té cabuda el Patrimoni. No es té en compte que el Patrimoni no és només Cultura, sinó que també és Història. Però, com que les pedres no protestaran…

Des de sempre, les partides pressupostàries destinades al Patrimoni han estat unes germanetes pobres i abandonades, dins l’apartat Cultura i Esport.

Només cal veure les variacions percentuals entre el pressupost del 2018 i el del 2019. Tan sols els museus augmenten un 12,6%, gràcies al bicentenari del Museu del Prado. Però el que va destinat a l’Administració del Patrimoni Històric-Nacional només es va incrementar en un 1,2%, mentre que Protecció del Patrimoni Històric va retrocedir en un -2,3%, i Conservació i restauració del bens culturals, en un -6,2%.

Si, en números rodons, comparéssim aquestes partides amb les destinades a la resta dels sectors culturals, sectors que tenen una més gran aportació al PIB, ens confirmarien aquesta realitat.

Als PGE(Pressupostos Generals de l’Estat) prorrogats del 2019, en els apartats que tenen a veure amb el Patrimoni, s’hi van destinar les següents partides:

-158M€: Museus (tenint en compte que 24M a despesa de personal, 18M a despesa corrent, 39M al Museu Reina Sofia, 50M al Museu del Prado)

-117M€: Administració del Patrimoni Històric-Nacional (56M a personal, 35M a despesa corrent)

-24,5M€: Conservació i reparació de bens culturals (4,5M a personal, 1,5M a despesa corrent)

-8M€: Protecció del Patrimoni Històric (1,8M a personal, 0,7M a despesa corrent).

No és, doncs, d’estranyar “l’oblit” en aquest Real Decreto-Ley, sorgit en ple Estat d’Alarma. Però, això ja ve de lluny, i és significativa la poca consideració que es té amb el Patrimoni Històric, d’acord a les partides pressupostades.

Els que intentem vetllar per a que es destinin més recursos per al bon manteniment del Patrimoni en perill, tindrem que estar més alerta, perquè aquest oblit es pot convertir en sistèmic, donada la crisi que tenim a tocar, que, ben segur, disminuirà partides considerades improductives.

Si fins ara s’ha anat mantenint l’abandó de l’apartat dedicat al Patrimoni Cultural als Pressupostos Generals de l’Estat, hem de témer que això vagi en augment en els que vindran. Perquè, ¿a qui l’importa si el Patrimoni no dóna rèdits ni econòmics ni electorals? I, això, parlant només del sector públic, que engloba també les administracions autonòmiques i locals. Què podrem esperar de la intervenció privada?

Real Decret:

https://www.boe.es/eli/es/rdl/2020/05/05/17

L’Associació per la defensa cívica del patrimoni cultural SOS Monuments ha manifestat el seu suport a la Plataforma Salvem l’estació del tren de Sant Feliu.

Aquesta entitat, nascuda al 1997, treballa perquè es reconeguin els valors d’identitat històrics i artístics del Patrimoni Cultural de Catalunya. Organitza conferències, seminaris, jornades i congressos per a la valoració, l’estudi la conservació del patrimoni català, alhora que coordina i organitza accions per a la seva defensa.

SOS Monuments ser impulsada per un grup d’arquitectes, geògrafs, historiadors i professionals preocupats per obrir canals de participació de la societat en la democratització i control de la gestió del patrimoni cultural.