La Casa Batlló de Barcelona és un edifici ben conegut a gairebé tot arreu doncs, no per res, és un lloc declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Un reconeixement com aquest comporta una gran responsabilitat a l’hora d’intervenir sobre el mateix. En els darrers mesos la Casa ha estat objecte d’una intervenció profunda, el projecte de la qual es remunta al 2014. La intervenció, podríem dir, té 3 zones amb 3 conceptes prou diferents entre sí.

La Casa Batlló és el resultat d’una reforma feta per En Antoni Gaudí sobre una finca ja existent el 1906. Gaudí va transformar totes dues façanes, interior i exterior, la planta noble – el principal – que era la planta on viuria la família, l’escala que dona accés a aquesta planta, un dels patis de llum i la terrassa. Va aixecar 2 pisos l’edifici preexistent a fi d’incloure les habitacions dels servei i els safaretjos. La resta de l’edifici no el va tocar.

Més de 100 anys de existència han donat per a què la finca passés per les mans de més d’un propietari, una companyia d’assegurances i un laboratori clínic inclosos, els quals van modificar la distribució i bona part de l’ornamentació per adaptar-les a les seves necessitats empresarials. Per fer l’actual rehabilitació, s’han consultat els plànols i material que es troben als arxius de la càtedra Gaudí i, en concret, l’aixecament planimètric que en Lluís Bonet i Garí va fer als anys 50. S’han recuperat elements originals i, alguns que han desaparegut, han estat substituïts per reproduccions, com l’arrambador de fusta que existia al moment d’ocupar la casa per primera vegada. Una aposta interessant i legítima que queda devaluada per una execució molt millorable.

Si la rehabilitació de la zona més visitada i coneguda de la finca pensem que és meritòria, no opinem el mateix les altres intervencions que s’han fet per instal·lar una escala d’evacuació i, dues, recuperar les parts dels soterranis que fins ara no eren visitables.

Per posar l’escala s’ha aprofitat una part d’un pati interior preexistent i, com l’espai era insuficient, s’ha eixamplat agafant un tros del volum construït, encara que no afecta a la reforma feta per Gaudí. No hem pogut consultar els plànols de l’actual reforma, però tot sembla indicar que és així com ha anat. Ens qüestionem amb quin criteri s’ha fet i com ha estat possible que les autoritats encarregades de vetllar pel patrimoni hagin donat els permisos necessaris per construir aquesta escala. La funció d’evacuació amb la qual es justifica no és clara, donat que li falten components com la barana dreta en sentit de baixada, senyals amb la direcció d’evacuació, senyalització de la sortida d’emergència, perquè ara l’escala acaba al soterrani i cal pujar a la planta de peu de carrer… sense fer esment dels elements decoratius de la instal·lació existent, que distorsionen la seva finalitat.

La Casa Batlló és un monument històric-artístic des de 1969. En el Decret de 24 de juliol, en el qual se li dona aquesta categoria, sembla que la declaració afecti a tot l’edifici sense restriccions perquè no s’exclou cap part. Al mateix Decret són declarats monuments històric-artístics 17 obres més de Gaudí. En alguna es limita la declaració només a una part, com és el cas de la Casa Miralles, on la declaració només afecta a l’entrada. Per tant entenem que, si no hi ha una menció expressa, monument és el conjunt sencer. A la llei catalana de patrimoni de 1993 es prohibeix expressament la supressió de cap part del bé en qüestió, excepte si aquestes parts suposen una degradació del bé o que, l’eliminació, suposi una millor interpretació històrica.

A la Casa Batlló s’han tallat forjats per encabir l’escala. Aquesta escala hauria de portar directament al carrer, però la primera intenció porta al soterrani del qual se surt pujant per un altre tram fins arribar a la planta baixa. El recorregut de l’escala s’aprofita per l’exhibició d’una instal·lació de l’artista japonès Kengo Kuma, autor que ja ha realitzat més obres semblants en espais d’ús públic. És una instal·lació que, amb el temps, serà substituïda per d’altres, segons ens diuen. Kengo Kuma fa una interpretació personal dels famós joc de llum que Gaudí realitza amb la gradació de colors de les rajoles que va instal·lar al pati de llums que trobem a l’entrada de la Casa. Les nostres reserves són de 2 classes. La primera és pràctica perquè en cas d’emergència – recordem que aquesta és la funció primordial de l’escala, servir d’evacuació- pensem que l’obra d’art dificulta la ràpida sortida de l’edifici.

En segon lloc, no veiem que la Casa Batlló sigui el lloc més apropiat per exhibir la instal·lació. No aporta res a la comprensió del monument, és gratuït. Com gratuïtes ens semblen les intervencions que es fan servir com a reclam amb l’excusa d’esser experiències mai tingudes fins ara. De nou trobem que són obres meritòries però que no afegeixen res a la comprensió ni de l’edifici ni de Gaudí. La primera que trobem, la “Gaudí Dôme”, estèticament molt relaxant, que pretén introduir-nos a la ment de l’arquitecte, ens sembla difícil d’interpretar sense tenir un coneixement previ del món gaudinià.

En quant al “Gaudí Cube” ens preguntem si algú pot veure i entendre les imatges que passen a gran velocitat i milers alhora. No creiem que aporti res en absolut. Deixa molt per explicar al visitant que arriba sense cap coneixement previ i vulgui fer la visita pel seu compte. No menystenim l’obra de Miguel Alonso (Gaudí Dôme), ni la de Refik Anadol (Gaudí Cube). Simplement ens semblen gratuïtes. Veure-les no aporta més coneixement de Gaudí, ni de la Casa Batlló. Al final l’experiència més commovedora es troba a l’exterior, a la façana, exhibició desbordant de sensibilitat, imaginació i bon gust i, a la vegada, atrevida i transgressora encara avui en dia.

Sens dubte aquestes reformes s’han fet comptant amb tots els permisos que són necessaris. Per això mateix, no podem per menys de demanar-nos pel criteri amb que es donen. La Casa Batlló és un BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) i, com a tal, la seva cura i la vigilància del mateix correspon a la Generalitat. Ens agradaria saber com ha estat la interpretació que s’ha fet de la declaració de monument històric-artístic, quines restriccions s’han considerat que feia el Decret de 1969. Segurament la seva rehabilitació serà un èxit perquè s’ha creat un espectacle atractiu pel visitant. Per la nostra part, ens preguntem si el bé ha sortit reforçat amb aquests canvis i no veiem que hagi estat així.

19 juliol 2021