Hem passat la segona fase dels Pressupostos Participatius de l’Ajuntament de Barcelona per donar visibilitat al Cementiri Jueu de Montjuïc. Ja nomes queda l’última fase.
Gràcies a tots els que ens heu donat el vostra suport
Un altre BCIL amenaça ruïna a Barcelona
La torre Mas Enrich, també anomenada Torre del Moro, és un torreó del segle XVI. Monument catalogat com a bé cultural d’interès local del municipi de Barcelona (7224-I. Data declaración: 21/07/2000). Entre els carrers dels Fontanet i Coïmbra del barri d’Horta de Barcelona.
És el que queda del Mas Enrich, una torre de guaita, una ciutadella, que estava en una petita plaça coneguda popularment amb aquest nom. En el seu dia, els soldats que es dirigien al Castell de Valldaura, la utilitzaven per a la defensa i vigilància.
Estava situada en terrenys de Can Fontaner, on s’alçava aquesta torre de reminiscències àrabs, en la qual, en un altre època, els poderosos de famílies locals de Barcelona, sortien d’aquesta per la part de l’Arc de Triomf, feien el primer descans en el Mas Ferrer al Camp de l’Arpa, el segon a Torre Llobeta i el tercer a la Torre Enrich, abans de passar a les seves masies residencials.
Al costat de la torre, que encara es conserva malgrat el seu mal estat, hi havia les cases dels criats i les quadres pels animals, aquestes cases finalment van estar afectades per la continuació del carrer Coïmbra.
La Torre Enrich era de construcció anterior a la finca Can Fontaner, tot i formar part d’aquesta. Donat que les finestres són de clar estil gòtic i és, de fet, un dels pocs testimonis arquitectònics que queden d’aquesta gran casa de la que o no existeix o no es coneix, cap document de com era aleshores.
És una construcció de tàpia amb cantonades de totxo. La porta d’entrada és d’arc dovellat i té dues finestres gòtiques col·locades sobre el mateix eix en plantes successives. A la finestra del primer pis hi ha un cap de dona i d’home amb turbant. D’aquí el sobrenom de la Torre del Moro.
Segles després, en la Barcelona industrial, es va convertir en una fàbrica de pells, en el segle XVIII la zona era coneguda per les adoveries de pells que es nodrien de l’abundant aigua d’Horta. Gràcies a aquesta aigua, hi van haber, en el carrer Aiguafreda, els safareigs que hi rentaven la roba de la burgesia Catalana fins a principis del segle XIX. L’aigua és un element emblemàtic d’aquest districte.
Tots els veïns del barri d’horta la conèixen, no obstant porta molt de temps abandonada i fa uns anys es va esfondrar parcialment part de l’estructura, en qualsevol moment l’edifici pot acabar en runes sense cap valor arquitetònic ni cultural. Avui dia, encara queda el seu sobrenom escrit en la porta principal, reflex de l’ocupació durant un temps d’okupes.
Val a dir que, la masia també s’ha convertit en un focus de problemes per als veïns. Ja que la deixadesa dels propietaris, ha fet que actualment s’instal.lin xatarrers per fer-la el seu lloc de treball. Són un grup d’inmigrans que treballen el metall a dins i afora de la construcció.
Tot i la seva catalogació i la presió de grups i persones interessades en la seva conservació, la torre no ha fet més que degradar-se, fins estar actualment en un estat deprorable.
SOS-Monuments continua treballant per mantenir el recinte de l’Escola Industrial. El dijous vam intervenir en una taula rodona organitzada per l’ANC de l’Eixample Esquerra. Aquesta és la primera ocasió en que la Plataforma “Un nou Clínic és posible conservant l’Escola Industrial” ha pogut compartir les seves inquietuds amb un representant de ElClínic, el doctor Font. A l’enllaç de sota podeu seguir tota la conversa. Val la pena
El Col.legi Major Ramón Llull, conegut com la residència d’estudiants de Catalunya, va nèixer a l’any 1921 en un xalet del carrer Ríos Rosas, en el barri de Sant Gervasi de Barcelona. Va èsser la primera residència d’estudiants de Catalunya i va acollir en aquell moment a 12 joves.
El centre aviat es va quedar petit i es vàren haver de traslladar a l’espai que ocupa actualment, dins el recinte de l’Escola Industrial, i on aleshores es trobava l’escola d’agricultura. Entre 1927 i 1929 l’arquitecte Joan Rubió i Bellver el va reformar per adaptar-lo com a residència d’estudiants.
Va obrir les seves portes en el 1929, en plena dictadura de Primo de Rivera, sota el nom de Residència del reial Politècnic Hispano-Americano. L’imponent edifici, de tres plantes d’estil Modernista i Noucentista, sempre ha estat lligat a moltíssims personatges tant il.lustres com Pompeu Fabra, Salvador Espriu i Federico García Lorca, el qual va oferir un recital poètic en el seu interior.
En general, destaca del conjunt la seva arquitectura caracteritzada per la concepció de l’espai interior segons les premisses de claredat, amplitud i lluminositat que permetia l’aplicació de les tècniques tradicionals de maó de pla, especialment en voltes i arcs. Aquesta tècnica permetia no tan sols crear espais de gran amplitud sinó que era a més una solució ràpida i de bon preu.
A l’edifici s’hi accedeix a través d’un vestíbul cobert amb revoltó de maó de pla i bigues de ferro, amb unes grans bigues de fusta transversals, tot revestit amb esgrafiats que a manera de sanefes configuren la carga decorativa d’aquest espai. L’esmentat hall es cobreix amb una coberta realitzada a base d’arcs parabòlics.
Joan Rubió i Bellver fou un arquitecte Modernista català que va néixer el 24 d’abril de 1870 a Reus, al carrer de Sant Pere d’Alcàntara, actualment carrer de Llovera. Va treballar també com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc. Morí el 30 de novembre de 1952 a Barcelona.
Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Reus i als 15 anys va obtindre el títol, a l’octubre de 1886. I és quan aleshores, es traslladà a Barcelona per matricular-se a l’Escola d’Arquitectura.
Tingué un fort vincle amb Antoni Gaudí. Tenint en compte que Francesc Berenguer, la mà dreta de Gaudí, no va arribar a obtenir el títol d’arquitecte, Rubió esdevé el primer arquitecte titulat que va col·laborar amb Gaudí. Probablement, Rubió va establir relació amb Gaudí tan aviat com va acabar la carrera, al març de 1893, quan Gaudí ja era un arquitecte important.
El Col.legi Major Ramón Llull és un centre adscrit a la Universistat de Barcelona, i està associat al Consell dels Col.legis Majors.
Sota la gestió de la Diputació de Barcelona. L’any 1989 la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya va fer-hi una visita i va dir que la gestió del centre no era l’adequada i que era deficitària. Arran d’això, es va decidir que es tancaria. Però els col·legiats de l’època es van mobilitzar i ho van impedir.
La Diputació no se’n volia fer càrrec, i va ser llavors que va canviar el gestor i va passar a mans de la Universitat de Barcelona, la qual va posar al capdavant el mateix equip directiu que hi havia al Col·legi Major Montserrat-Penyafort. És en aquell moment que la Residència d’Estudiants esdevé el Col·legi Major Universitari Ramon Llull.
Actualment l’edifici és compartit per tres institucions: Per una banda, la Universitat de Barcelona que gestiona el Col.legi. Per una altra, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) i l’Eixample Clínic que ofereix cicles formatius de grau superior en sanitat, modalitat presencial o online.
A diferència d’algunes residències estudiantils, que només resolen problemes d’intendència, aquest Col.legi no només és d’hospedatge, sinó que té una gran vocació per la formació extra-acadèmica i una història molt vinculada a la societat i la cultura catalana.
No val a dir, que actualment s’ha posat en marxa un programa per acollir a 15 persones refugiades, i allotjar a 250 estudiants, que comparteixen habitació i bany. El Col.legi escolleig als residents segons el seu expedient acadèmic, essent les carreres de medicina, ADE i dret, les més sol.licitades.
Per intentar superar aquesta crisi de la Covid-19, aquesta institució ha posat en marxa una campanya proactiva en la que es demana a antics alumnes i actuals col.legiats un vídeo d’un minut en el que expliquen la seva experiència en el centre. S’ha de destacar que un tant per cent molt elevat és de col.laboracions de persones Mallorquines. I ha estat d’un èxit clamorós, utilitzant les xarxes socials per difondre’ls.
Realment per al que representa aquesta institució, no només s’hauria de conservar l’edifici, sinó que s’hauria de seguir realitzant la increïble tasca il.lustradora durant molts anys.
.
Avui s’ha obert la fase de suport als projectes presentats a “Decidim Barcelona”. Des de SOS-Monuments vam presentar el projecte per fer visible el cementiri jueu de Montjuïc. Ara us demanem el vostre suport al mateix. Si’ plau, clika a l’enllaç d’aquí sota
Fes click per Visibilitzar l’antic cementiri jueu a Montjuïc.
Demà, 18 gener 2021, sortirà al programa de betevé “Família barris” la entrevista que ens van fer a SOS-Monuments per parlar de la situació de la Casa Tosquella i el patrimoni de Barcelona en general. Aquesta és l’entrevista
https://beteve.cat/la-familia-barris/casa-tosquella-patrimoni-modernisme-venda-portal-idealista/
Aquest matí la Plataforma “Un nou Clínic és possible respectant l’Escola Industrial” ha anunciat en roda de premsa des de la FAVB que l’Escola Industrial esdevindrà un BCIN (Bé Cultural d’Interés Nacional) amb la máxima protecció de tot el recinte el que inclou els edificis i les zones verdes i esportives.
Aquí deixem l’enllaç a la roda de premsa:
https://www.youtube.com/watch?v=TZlGwWIySTU&feature=youtu.be
SOS-Monuments, entitat cívica per la defensa del Patrimoni considera un fet molt greu les destrosses fetes al Palau de la Música Catalana Patrimoni Cultural de la Humanitat, que afecten a vidrieres originals i per tant, irreemplaçables. L’atac a bens patrimonials no suma res, ben al contrari, resta i ens empobreix culturalment.
Igualment lamentem tots els actes violents que en aquests dies vivim a Catalunya.
Fem cinc cèntims d’un edifici que mereix està al catàleg de patrimoni de la Ciutat de Barcelona
La Torre San Fernando o casa del Duc de Prim, va ser construïda per Joaquim Lloret i Homs en el 1918 per a Emilio Heydrich. Malgrat èsser un edifici emblemàtic, no està registrat com a BCIN, ni com a BIC.
Emilio Heydrich i Martínez, que va nèixer a Matanzas Cuba, al 1861 i va morir a Lloret de Mar 1947, va ser fill de Fernando Heydrich klein i Maria-Candelaria Martínez i Valdés, fou un empresari i inventor del segle XIX. Que va viure i va treballar a Cuba, fins que es va traslladar a Barcelona en l’any 1902. Es va casar amb Antonia Cubero i Casals, i varen tenir una filla, Aïda Heydrich (1887-1920), que es va casar amb el banquer Theodore Garbade.
Joaquim Lloret és l’arquitecte també de l’edifici Racionalista de la Clínica Barraquer a Barcelona.
La casa familiar de Heydrich i Martínez es troba al carrer Iradier 9-11, en el barri de Sarrià.
Es tracta d’un palauet que va èsser una comisaria durant molts anys, des de l’any 1951, després de la guerra civil, quan la policia espanyola el va convertir en comisaria, la quinta de San Isidro. Posteriorment hi va estar la policia autonòmica, els Mossos. Fins que es varen traslladar a la nova seu al Juliol del 2020.
És d’estil Noucentista, un habitatge unifamiliar. De planta baixa i dues plantes pis, format per la juxtaposició de dos cossos, un de central acabat amb coberta a quatre vessants i un altre en xamfrà arrodonit conformant una llotja.
Les cel·les encara hi són i fèien de testimoni d’altres temps. No s’utilitzaven, ja que no s’ajustaven a la normativa. De fet, tan sols tenien una funció d’arxiu. Si calia detenir preventivament a algú, se l’havia de portar a la caserna de les Corts, especialment equipada per aquesta funció.
A la planta baixa de l’edifici, hi havia les estances d’atenció al públic, el despatx del cap de l’Àrea Bàsica Policial (ABP) de Sarrià-Sant Gervasi i les oficines dels agents encarregats de les relacions amb la comunitat. Al primer pis hi havien els despatxos dels inspectors, tants els qui anaven d’uniforme com els de paisà, sales de reunions i una aula o lloc on es fèien els brífings abans d’alguna operació. I més a munt, encara hi podíem trobar el “museu”, una sala on es conservaven una mostra de les eines i materials que els delinqüents utilitzen en les seves accions.
Últimament la premsa ha citat a SOS-Monuments com a font d’autoritat en el patrimoni. Deixem un parell d’exemples.
@soriapatrimonio @Pytiocampa @ICOMOS_esp @UNESCO @patrimoniocyl @SosMonuments @HispaniaNostra @PatrimoniBlog @PatrimonioESP @ObservatorioPat @gumersindobueno @ipcepatrimonio @patrimonionat Esto ya raya en la ilegalidad por parte de la administración local.
@esquerraLH @LHAjuntament @Esquerra_ERC @silviacasola @JoventLH @antonigarcia @lluisacarmona @PatrimoniLH @PerseuLH @ElBellvis @CanTrinxetViu @NoMesBlocs El concepte de monument és molt versàtil i la biblioteca de Santa Eulàlia, com espai de la memòria del barri, s’ha de considerar patrimoni perdut #aLHllocperdut @LHAjuntament @AVVSomSEulalia
Despatx nº 2 del Centre Cívic Pati Llimona
carrer Regomir, 3, 2º pis. Barcelona.
