Comencem el nou curs amb una reflexió del nostre soci fundador Enric Viñas i Manuel, sobre la gestió del patrimoni. Una crítica i, a la vegada, una proposta interessant.

 

 

 

RESUM

Per a la gestió del patrimoni cultural és primordial la conservació y el reconeixement dels valors que conté cada bé cultural i l’esperit que representa. El patrimoni monumental en general i l’arquitectònic en particular, han experimentat en els últims decennis una forta pressió restauradora. En aquest context cal distingir dos sectors, el públic i el privat, amb diferents criteris respecte als objectius que cada sector persegueix. Mitjançant un qüestionari de vuit preguntes, prèvies a tota decisió d’intervenció sobre un bé cultural, s’invita a fer una reflexió sobre els motius i conseqüències possibles d’aquestes actuacions. En un intent de resposta positiva, es plantegen diverses propostes per tal d’afavorir la cooperació entre ambdós sectors i corregir formes de gestió que són manifestament millorables.

S’insisteix en qüestions com la prioritat dels valors històrics i socials sobre els merament materials. També es fan propostes alternatives a les formes de finançament amb recurs a l’erari públic, actualment ja massa sobrecarregat. Esrecomana orientar  i graduar els canvis de ús segons una escala descendent, de la més agressiva a la més innòcua. El recurs a la explotació turística, queda matisat en el sentit d’evitar l’accés  als monuments d’un públic massiu i desinformat. Pel contrari, es proposen diferents nivells d’oferta segons sigui la disponibilitat i tipologia del visitant.D’altre banda s’aporta l’idea de que el millor mètode de conservació passa per una bona comunicació del pla de gestió i la creació de bons canals de participació ciutadana.

 

 

Paraules clau: patrimoni, bens culturals, monuments, iniciativa publica, iniciativa privada, salvaguarda, conservació, difusió, intervenció, gestió del patrimoni, turisme.

 

 

 

 

 

 

 

• INTRODUCCIÓ

Abans de plantejar una intervenció sobre qualsevol tipus de patrimoni arquitectònic convindria respondre les vuit preguntes del següent qüestionari: què, on, per què, per a qui, quan, quant, com, qui. Cada una de les respostes que donem, condicionarà de manera directa el resultat final de la nostra intervenció sobre elements tan fràgils com son els bens culturals.

A l’intervenir sobre aquests, caldria considerar que pel seu caràcter perible, tenen un component de energia no renovable.Els arqueòlegs saben molt bé que si excaven sense mètode adequat destrueixen sense remei, pàgines senceres de la història. En aquest breu assaig ordenaré les propostes d’acord amb aquest qüestionari.

1. QUÈ

El notable augment de les actuacions d’iniciativa pública experimentat en l’àmbit del Patrimoni arquitectònic, en especial des de la transferència a las autonomies, de la gestió dels bens culturals, mereix una reflexió sobre quines opcions s’han adoptat  i quins son els seus resultats.

Un dels primers postulats que hauria de presidir el fet de restaurar, és que no es pot  protegir allò que no es coneix. El coneixement d’un bé cultural passa per la identificació i l’anàlisi evolutiu dels seus valors identitaris que, encara que els enumerem por separat, formen part inseparable de cada un. Valors històrics, valors tècnics i valors estètics els trobem en distintes proporcions a cada nivell de intervenció i donen la mida de participació dels diferents experts en els tan desitjables equips pluri-disciplinars.

La conservació del patrimoni arquitectònic resulta entesa com una operació de coneixement de les circumstancies històriques que feren possible la seva construcció, així com dels valors arquitectònics i tecnològics que, com a compendi i arxiu de totes les seves èpoques, es troben en un monument. Axó permetrà que altres generacions amb diferents valors als nostres, puguin apreciar i reconèixer en els vestigis conservats  l’esperit que les feu possible.

Es així com el coneixement precís d’aquest patrimoni i el de sa pertinença al territori han de ser la base imprescindible per a qualsevulla intervenció.

2. ON

A Catalunya es va optar pel criteri de recuperar cert número de monuments amb l’objectiu de prestigiar la jove  re-instaurada autonomia. Amb esperit de ruptura amb una suposada tradició de caràcter historicista, atribut d’anteriors períodes, s’acompliren gran nombre de actuacions sobre  bens immobles: monestirs, esglésies, palaus, jaciments arqueològics, torres, recintes emmurallats, ruïnes de castells i fortaleses. En escollir els edificis i llocs a restaurar es detecta certa falta d’unitat de criteri.

La qüestió de propietat de cada monument dona lloc a una gran dispersió de centres de decisió. De la antiga acció restauradora de la Mancomunitat de Catalunya amb el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, creat el 1914 i dirigit per l’arquitecte Jeroni Martorell, hem passat a una proliferació d’administracions actuants:   Museu d’Història de Catalunya, Servei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, “Ministerio de Hacienda”, “Ministerio de Defensa”, Serveis de Monuments de les Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments. Cada un arbitra segons convingui, a on i com intervenir.

 

La conseqüència de aquesta situació contribueix a la pèrdua contínua d’identitat i d’autenticitat de aquest preciós llegat històric que ningú té dret a apropiar-se en exclusivitat. Existeix una certa apropiació, a canvi de la càrrega de responsabilitat assumida. Cada ens disposa sobre el devenir dels edificis que té al seu càrrec, sovint sense coordinar amb els altres ens. Un model centralitzat, semblant al del Patrimoni Històric de França, evitaria el xoc d’interessos i decisions sobre l’ordre de prioritat en les actuacions. Facilitaria també la coordinació necessària per a canalitzar els fons públics de finançament. (1)

 

3. PER QUÈ

Amb massa freqüència s’anteposa les qüestions de l’ús d’un edifici als veritables objectius que haurien de guiar tota acció en vers de la salvaguarda i difusió del ric patrimoni arquitectònic català. Es quasi constant el recurs a allò que goso qualificar de “xantatge al monument”: Si no rehabilito i no dono un ús rendible a l’edifici, no genero els recursos necessaris per a  la seva conservació i per  tant no compleixo amb el mandat de transmetre intacte el llegat cultural que m’ha estat confiat. Aquest raonament merament economicista oblida els principals objectius de recuperació i difusió dels bens culturals. En aquest breu i senzill raonament s’amaguen uns errors de plantejament que indubtablement conduiran a intervencions amb conseqüències irreparables.

A l’arquitectura civil se li aplica el criteri de rehabilitació d’edificis per a usos com a equipament social, amb el que això comporta de potencial de transformació i la consegüent pèrdua de autenticitat. En la arquitectura religiosa, en general prima el ús que li es propi, tanmateix també es víctima de reformes i actualitzacions poc respectuoses. El patrimoni industrial, per trobar-se immers en el fenomen de creixement del sòl urbà, ha sofert les seves conseqüències en forma de lamentables enderrocaments. El patrimoni de la arquitectura defensiva, en general s’ha de reconèixer que s’ha conservat acceptablement mentre quedà adscrit als usos militars, deixant a banda alteracions i adaptacions menors i fàcilment reparables. El perill comença al moment de la seva transferència a usos civils. La conversió de moltes fortificacions en equipaments públics, una cop adaptades al compliment de les normatives és causa de molts errors .

 

Ordenant els nous usos en el sentit de major a menor potencial de transformació, els podem  graduar quant al risc de pèrdua  del seu caràcter: Hospitals. Centres de salut. Penals i Centres de reclusió de menors. Centres universitaris.Centres hotelers i residencials. Restaurants. Palaus de congressos. Centres esportius. Biblioteques públiques. Museus, Arxius. Centres d’Alta seguretat. Seus de Base de dades. Escoles taller d’ Arts y Oficis de Restauració amb aplicació al manteniment del propi  monument. Visites guiades. Exposició del procés de conservació-restauració.

Aquesta classificació es funció del grau d’exigència de les mesures d’accessibilitat, protecció contra incendis, seguretat en el ús, etc. Son normatives que condicionen fortament els usos alternatius i que en cap cas poden desconèixer la primacia dels veritables objectius de la conservació i difusió dels valors del monument.

 

Caldrá conscienciar a la opinió pública catalana sobre la importància de la salvaguarda dels valors, culturals, històrics, tècnics i artístics, que conté el patrimoni monumental. Sense la seva necessària i directa aportació es materialment impossible el portar a bon terme una tasca tan pesada.

És dramàtica la desconnexió entre les distintes institucions actuants per una banda i la societat civil representada per diverses associacions i organitzacions benèvoles fins i tot els àmbits científics. Aquesta situació, unida al dictat de l‘oportunisme polític i al vaivé electoral, condueix sense dubte a unes intervencions apressades i de resultats imprevisibles. Malgrat les indubtables bones intencions, això és simptomàtic de un cert desinterès pels beneficis de la veritable labor de conservació i manteniment del patrimoni monumental.

4. PER A QUI

Al tractar de gestió dels bens patrimonials en general i dels arquitectònics en particular, estem posant en contacte dos sectors, el públic i el privat que, en principi tenen interès en complementar-se mútuament però partint de principis i objectius diferents. En cada sector es prenen decisions que influeixen en l’altre sector, sense cap experiència de treball en comú. El sector públic té la seva prioritat orientada a l‘obtenció de beneficis socials, el finançament dels costos i el prestigi de la institució, per via de convertir el bé en equipament públic del tipus que sigui. El sector privat veu una oportunitat de accés a la presa de decisions, sovint adquirint al mateix temps uns drets d’explotació, bé sigui comercial, hotelera o turística.

Els valors i objectius finals de tots dos sectors responen a critèris molt diferents. Es tracta doncs, d’aproximar al màxim les posicions, esborrant paulatinament els límits que els separen.

 

La fórmula actual de cooperació permetria revertir en part els beneficis que genera el sector turístic sense que això suposi renunciar als criteris bàsics de conservació i coneixement que caracteritza al monument. Cal fomentar l’arrelament de cada monument a la ciutadania i aquest objectiu és la millor garantia de governament i conservació.

La incorporació ordenada de la iniciativa privada no farà més que augmentar les expectatives i millorar els resultats de gestió de cada bé cultural. El consens indispensable, en relació a la salvaguarda del patrimoni per la via de la discussió oberta i participativa no pot reduir-se als gestors públics o als seus tècnics, cal implicar al conjunt de la ciutadania, la consciència cívica de la qual, garanteix la millor i més efectiva vigilància davant la relaxació massa palpable i freqüent d’aquells organismes. es necessària també, una millor informació i difusió dels objectius i mitjans disponibles per a cada intervenció, abans, durant i després de cadascuna. Tota persona que accedeixi al monument ha d’estar informada, al seu nivell i capacitat cognitiva, dels valors i motius que mereixen i fan possible la seva conservació. Això evitarà una explotació massiva i sovint destructiva per causa d’un turisme de masses exclusivament consumista i banal. (2)

 

5. QUAN

Davant el creixent fenomen de febre restauradora que avui pateix el panorama polític-tècnic, s’imposa efectuar l’exercici d’una sana autocrítica i obrir un debat sobre la oportunitat de propostes de millora de totes les actuacions produïdes en les darreres dècades. És necessari contemplar aquest panorama amb mirada fresca, oberta i universal, considerant el major nombre possible d’intervencions, els criteris i tècniques de restauració-conservació i valorar els resultats i beneficis obtinguts en cada cas. Aquesta actitud positiva seria diametralment oposada a les posicions prepotents que podem detectar en moltes de las últimes actuacions de rehabilitació del patrimoni arquitectònic.

Podem citar alguns exemples, tan sols cenyint-nos a l’àmbit català:

1. Instal.laciódel sistema de climatització en el sobreclaustre del Monestir de Sant Cugat.
3. Pavimentació sobre solera de formigó i reformes interiors del Monestir de Sant Pere de Rodes.
4. Actuació excessivament narcisista i “creativa” a la Cripta de l’església de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló.
5. Reconstrucció massiva amb formigó armat del Fort de La Trinitat; nous edificis per a exposicions i passarel.les a sobre la Porta de Mar a la Ciutadella de Roses.
6. Coberta plana invertida amb canvi de nivells exteriors al Castell de Miravet i a la catedral de Tortosa.
7. Nous accessos a les muralles de la Seu de Lleida i del Circ romà de Tarragona.
8. Transformació en resort hoteler i ampliació ostentosa de la fortalesa (Sistema Seré de Rivières) a Sant Julià de Ramis (Gironès)
9. Reconstrucció amb pedra nova de totes les garites del recinte; Estructura metàl·lica i vidre per a exhibició d’un detall constructiu sobre la Porta “La Avanzada” i Projecte de reconstrucció de la Puerta Monumental al Castell de San Fernando de Figueres.

Aquesta situació pot atribuir-se a les urgències i pressions, massa sovint acceptades sense discussió per part dels tècnics responsables. No es tenen en compte tots els requisits no tan sols els funcionals i estètics sinó també els tècnics i històrics.Es a dir que son massa nombroses i destructives les pèrdues que lamentem i proliferen per falta d’una metodologia rigorosa en decidir sobre la veritable necessitat d’intervenció. Pensant erròniament amb sentit positivista. Pensant que si hi ha l’ocasió i els mitjans de finançament ja es suficient. Realitat trista i empobridora, tan sòls  emmascarada pels “cants de sirena” de les poderoses entitats financeres, corporacions professionals y empreses constructores.

 

6. QUANT

Aplicar als expedients de restauració, tan sovint com es fa habitualment, els procediments d’urgència i resoldre les adjudicacions pel sistema de la baixa en concurs públic, encara que sigui emparant-se a la Llei “de Contratos del Estado”, no sembla un criteri compatible amb els principis que han de prevaler quan es tracta dels bens culturals. Millor fora obrir l’accés públic a la gestió del patrimoni mitjançant una major transparència i informació dels sistemes d’adjudicació en els contractes de redacció i execució de projectes de restauració, sense recórrer sistemàticament al fraccionament dels pressupostos per a burlar els límits que estableix la “Ley de Contratos de la Administración del Estado”.

La qualitat i quantitat dels bens culturals que tenim a Catalunya és de tal magnitud que és fàcil comprendre la dificultat de atendre per igual a tot aquest immens patrimoni. No hi ha capital suficient per a mantenir-lo en condicions mínimes de supervivència. Aquesta constatació ens porta a la necessitat d’establir tres categories de gestió a aplicar al nostre llegat arquitectònic:

Primera. Compren aquells edificis monumentals i espais protegits que per sa característica simbòlica i representativa de la nostra identitat nacional mereixen tot l’esforç públic, humà i financier, per al seu manteniment. Manteniment que no vol dir repristinar. Amb treure  la pols i una consolidació n’hi ha més que suficient, no cal  posar tots els mobles nous i deixar l’edifici como si fos acabat d’estrenar.

Segona. Aquí entra en joc la categoria d’intervenció aplicable a uns  immobles prestigiosos. Sistema de finançament mixt que avui coneixem com terceres vies; simbiosi perfecta de l`íntima col.laboració de la Administració i del capital privat, ben disposat, que existeix i que requereix d’una posada al dia de la tan esperada “Ley de Mecenazgo”.

Tercera. Aquesta categoria ocupa la llista de bens més nodrida dintre del conjunt del patrimoni històric construït que, per sa extensió es troba repartida per tots els llocs del territori català. Es cert que existeix una important quantitat d’entitats benvolents que degudament dirigides per unes ben ponderades Juntes Territorials i amb correctes directives comunes, farien la tasca més urgent d’evitar el trist degoteig de pèrdues irreparables.

7. COM

El criteri generalitzat en els darrers anys ​​era el fort contrast entre els ostentosos elements intervinguts o afegits i la preexistència de èpoques anteriors del mateix edifici. Contrast aquest, que massa sovint pren un protagonisme tan gran que arriba a perjudicar (3)

 

L’argument primari de aquesta nociva tendència és la impossibilitat de superar l’intent de conservar una suposada autenticitat amb els actuals materials i oficis, no sols de caràcter morfològic si no també tècnic i constructiu.  Fent ús d’una hipèrbole  es titlla de operacions pintoresques, escenogràfiques, mimètiques i anticulturals a les realitzades amb criteris que en altres camps de la Restauració i Conservació, per exemple al camp dels Bens mobles, Arts plàstiques o Decoratives, i en el camp dels Bens immaterials, com és el cas de la Música antiga o la tradicional, mereixen una consideració molt més sensible i matisada.

Amb escàs coneixement del valor documental de cada bé en general  i de las Arquitectures històriques, es practica un explícit contrast per juxtaposició de noves tècniques i materials escassament harmoniosos amb els preexistents. Alsvestigis del nostre antic llegat històric no els convenen els postulats dels moviments moderns i racionalistes aplicables a la reconstrucció de las ciutats devastades per la II Guerra Mundial.

pràctica, unida a una deficient capacitat de comprensió de las raons constructives del passat, ha portat a molts arquitectes restauradors a cometre lamentables errors per incompatibilitat i irreversibilitat entre distints materials i tècniques constructives. (4)

Davant la constatació de que moltes de las restauracions arquitectòniques portades a terme en las darreres dècades han sigut molt deficients i destructives, convé fer un examen de consciència.

 

Tant les intervencions privades com les públiques cal reconduir-les amb criteris de conservació del patrimoni, es a dir justificant la mínima intervenció i utilitzant materials, tècniques i estètiques compatibles amb les preexistents. (5)

 

8. QUI

En totes les èpoques, el poder bé sigui religiós, autocràtic, republicà o financer i per bé que estigui dotat de major o menor gràcia, ha tendit a monumentalitzar-se. Dissortadament, els poders públics proposen, como un full en blanc, a arquitectes estrella uns monuments considerats emblemàtics per a que els converteixin en insignes, paradigmàtics o referència i que perpetuïn la memòria del seu poder, per cert tan perible.  (6)

Avui ja disposem d’un gran nombre de científics i professionals ben qualificats: arqueòlegs, historiadors del Art, restauradors, químics, geòlegs, arquitectes restauradors y arquitectes tècnics, enginyers, arxivers… Molts d’aquests han participat com a professors o alumnes en el Màster en Restauració de Monuments (MRM) impartit des de 1991 a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Tots ells, juntament amb els de altres centres formatius, constitueixen un personal capacitat, bon coneixedor de les tècniques i principis d’una correcta intervenció sobre el patrimoni arquitectònic.Així, cenyint-nos novament a l’àmbit català, podem comptar algunes de les millors actuacions dels darrers anys sobre el patrimoni, que podem qualificar certament com a reeixides i que merescudament foren distingides per l’Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni Cultural SOS MONUMENTS amb el “Premi Admiracions  Conservades“

Restauració d’elements arquitectònics de la Cartoixa de Montalegre (Tiana) per Pau Carbó Berthold i Lluís Cruspinera Fuente. Arquitectes del Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona.

Intervenció en el Baptisteri i Capella de Sant Miquel a la Catedral de Tarragona per Vera Hofbauerova, arquitecta restauradora i el Capítol de la Catedral.

Restauració de la Capella de la Cinta a la catedral de Tortosa por Emili Julià, restaurador dels frescos i Josep Lluís arquitecte i el Capítol de la Catedral.

Restauració i Reforma del Mercat municipal de Tortosa per l’Ajuntament de Tortosa i l’Associació de venedors.

Restauració de l’escorxador  municipal de Tortosa per Ramón Valls, arquitecte.

* Restauració de la Capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei a Barcelona pel Servei de Patrimoni de la  Generalitat de Catalunya.

* Restauració de la Capella del Santíssim a la Catedral de Tarragona per Roger Xarrier restaurador, Cap del Servei de Restauració de Bens mobles de la Generalitat de Catalunya.

Restauració del retaule d’alabastre de l’altar major a la basílica de Santa María de Castelló d’Empúries (Girona) por Pau Arroyo, restaurador.

Remodelació de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès per Oriol Bohigas arquitecte.

Museu del gènere de punt a Mataró per la Fundació Jaume Vilaseca.

Formació del Patrimoni històric dels Bombers de Barcelona per la Plataforma en defensa del PHBB.

Restauració de la torre del castell de Santa Coloma de Queralt (Tarragona) i Restauració de la Torre Muixarda de Figuerola del Camp (Alt Camp) por Vera Hofbauerova, arquitecta restauradora.

Recuperació de l’arquitectura industrial d’un forn de ceràmica a Sabadell per Francesc i Concepció Ventura.       Defensa del Barri de la Barceloneta contra el Pla d’ascensors per part de la Associació de Veïns.

Aquestes actuacions i altres més que podríem afegir, demostren que és possible la bona gestió, quan prevalen els principis de coneixement del bé a restaurar, el treball conjunt del sector públic i  del conjunt de la societat civil motivada per la conservació del llegat cultural de la nostra història.

 

 

NOTES

(1)“La estratègia de posar en primer lloc la conservació i la socialització, tant del patrimoni com del coneixement, s’ha demostrat encertada, convertint-se en reconeixement social i institucional i en un important increment i diversificació de la financiació” (Emili Junyent i Carme Casals – Universitat de Lleida)

(2) “La creación de consumidores volubles, propia de la sociedad actual, tiene como efecto un déficit de afectividad hacia el objeto usado”   Capell i Larrea, arquitectes.

(3)  Gran lección para los que hoy se muestran proclives a la actividad contraria: agredir a la construcción existente con una intervención ostentosa y estentórea que destruye lo que ya existe y que impide hacer nada después” ( Narcís Jordi Aragó a El Punt, 22 de gener de 1999)  

 

(4) “Si hay que reformar los edificios ya existentes, es necesario hacerlo con conocimiento y discreción, hasta el punto de que no se sepa qué ha hecho cada uno, y que siempre pueda venir alguien a hacer otra cosa.” Dominicque Perrault, premio Mies van der Rohe de Arquitectura Europea: Biblioteca Nacional de Francia)

 

(5) “La experiencia nos indica que se comete un error al recuperar espacios sin la historia que ellos contienen o falseando la misma y que, a veces, no es suficiente la realización de correctas intervenciones a cargo de excelentes profesionales. En muchas ocasiones, los criterios de restauración arquitectónica aplicados para poner en valor los monumentos se limitan a dejar en un estado idóneo, como elementos arquitectónicos aislados, sin contar con su contenido vital, ni con sus relaciones naturales con el territorio y la sociedad a que pertenecen.

Todo el edificio histórico tiene interés y valor en su conjunto, debe ser entendido de manera global y no se debe considerar como criterios válidos la eliminación de estructuras internas y la conservación exclusiva de las partes más visibles. Las acciones deben basarse en el conocimiento de la estructura y su problemática real. Las estructuras históricas que han llegado hasta nosotros han demostrado por ello su capacidad resistente. Es por eso que deben ser reparadas e incluso reforzadas con medios auxiliares, pero no sustituidas. El desconocimiento del comportamiento de una estructura o material histórico no justifica su eliminación. En caso de emergencia, las medidas a tomar deben ser reversibles y no perjudicar decisiones futuras sobre la restauración. Siempre que sea posible, serán tomadas por un equipo pluridisciplinar. Su objetivo es la salvaguarda temporal de la seguridad sin perjudicar los valores patrimoniales del edificio. Las intervenciones deben ser coherentes con el estado de conservación del edificio, con su uso futuro y con su mantenimiento.

 

Los medios y las técnicas deben ser proporcionadas al objetivo perseguido, procurando realizar la intervención mínima necesaria. Debe incluir una memoria justificativa en la que se especifiquen las motivaciones de las decisiones del proyecto y su compatibilidad con la conservación de los valores del bien. Todos los análisis deben ir reflejados en informes que puedan ser consultados por otros profesionales, tanto durante el transcurso de la intervención, como en el futuro.”

Dra. Belén Rodríguez Nuere del Instituto del Patrimonio Cultural de España – M º de Cultura-  “Presentación del Plan Nacional de Arquitectura Defensiva” 2011

6)    “Hay un “star system” creado en el mundo de la arquitectura que viene a ser como una especie de tejido con nombres de prestigio: Siza, Moneo, Rossi, MBM, Isozaki, Calatrava … y todo un santoral con un cortejo de comentaristas y tratadistas, de tal manera que, alrededor de la arquitectura hay una metaarquitectura literaria. Esta arquitectura de alto nivel es una arquitectura espectáculo “. José Vicente – El Punt Girona, 06/17/96

 

Capella de la Cinta. Catedral de Tortosa

 

BIBLIOGRAFÍA

  

AROCA, Jaume V. Montjuic busca nuevos usos para rentabilizar el castillo. La Vanguardia. Barcelona 05/23/2013

BALLART, J i TRESSERRAS Joan. Gestión del Patrimonio Cultural. Ed. Ariel, Barcelona (2001)

FORGAS COLL, Juan i ISLA CATALÁN, Dolores. Plan Director y recuperación del castillo de Montjuic. Forgas Arquitectes Barcelona (2011)

JUNYENT, Emili i CASALS, Carmen. La fortaleza de Els Vilars d’Arbeca. Conservación y socialización. Universidad de Lleida (2011)

MARTÍNEZ JUSTICIA, M ª José. Convención de Granada. (1985)

MORA CASTELLÀ, Josep (ed.)  SOS Monuments. Un combat que ha de continuar. Associació SOS Monuments. Barcelona (2013)

RIO-BARRERA, Eduard. Historia arquitectónica de los castillos y notas sobre su restauración (2011)

RODRÍGUEZ NUERE, Belén. Presentación del Plan Nacional de Arquitectura Defensiva      Instituto del Patrimonio Cultural de España – M º de Cultura- (2011)

SOS Monuments Carta de Figueres. Manifest fundacional.  (1997) / Carta de Barcelona de defensa del Patrimoni Cultural . (2001)

Associació per a la Defensa Cívica del Patrimoni Cultural  SOS Monuments; Asociación para la Revitalización de los Centros Antiguos ARCA; Asociación de Amigos del Castillo de Montjuic;     Ciudadanos por el Patrimonio de Segovia; Asociación Ben Basso de Sevilla:                    Declaración de Palma de Mallorca ( 2012)

VELASCO GONZALEZ, María. Gestión Turística del Patrimonio Cultural: Enfoques para un Desarrollo sostenible del turismo cultural.  Centro de Estudios Superiores Felipe II Universidad Complutense, Madrid (2009)

VIÑAS i MANUEL, Enric   Para la conservación del castillo de San Fernando de  Figueres. (1998)  Aspectos constructivos del castillo de San Fernando de Figueres  Revista “La Punxa” COAAT de Girona. (2003)