SOS-Monuments, entitat cívica per la defensa del Patrimoni considera un fet molt greu les destrosses fetes al Palau de la Música Catalana Patrimoni Cultural de la Humanitat, que afecten a vidrieres originals i per tant, irreemplaçables. L’atac a bens patrimonials no suma res, ben al contrari, resta i ens empobreix culturalment.
Igualment lamentem tots els actes violents que en aquests dies vivim a Catalunya.
Fem cinc cèntims d’un edifici que mereix està al catàleg de patrimoni de la Ciutat de Barcelona
La Torre San Fernando o casa del Duc de Prim, va ser construïda per Joaquim Lloret i Homs en el 1918 per a Emilio Heydrich. Malgrat èsser un edifici emblemàtic, no està registrat com a BCIN, ni com a BIC.
Emilio Heydrich i Martínez, que va nèixer a Matanzas Cuba, al 1861 i va morir a Lloret de Mar 1947, va ser fill de Fernando Heydrich klein i Maria-Candelaria Martínez i Valdés, fou un empresari i inventor del segle XIX. Que va viure i va treballar a Cuba, fins que es va traslladar a Barcelona en l’any 1902. Es va casar amb Antonia Cubero i Casals, i varen tenir una filla, Aïda Heydrich (1887-1920), que es va casar amb el banquer Theodore Garbade.
Joaquim Lloret és l’arquitecte també de l’edifici Racionalista de la Clínica Barraquer a Barcelona.
La casa familiar de Heydrich i Martínez es troba al carrer Iradier 9-11, en el barri de Sarrià.
Es tracta d’un palauet que va èsser una comisaria durant molts anys, des de l’any 1951, després de la guerra civil, quan la policia espanyola el va convertir en comisaria, la quinta de San Isidro. Posteriorment hi va estar la policia autonòmica, els Mossos. Fins que es varen traslladar a la nova seu al Juliol del 2020.
És d’estil Noucentista, un habitatge unifamiliar. De planta baixa i dues plantes pis, format per la juxtaposició de dos cossos, un de central acabat amb coberta a quatre vessants i un altre en xamfrà arrodonit conformant una llotja.
Les cel·les encara hi són i fèien de testimoni d’altres temps. No s’utilitzaven, ja que no s’ajustaven a la normativa. De fet, tan sols tenien una funció d’arxiu. Si calia detenir preventivament a algú, se l’havia de portar a la caserna de les Corts, especialment equipada per aquesta funció.
A la planta baixa de l’edifici, hi havia les estances d’atenció al públic, el despatx del cap de l’Àrea Bàsica Policial (ABP) de Sarrià-Sant Gervasi i les oficines dels agents encarregats de les relacions amb la comunitat. Al primer pis hi havien els despatxos dels inspectors, tants els qui anaven d’uniforme com els de paisà, sales de reunions i una aula o lloc on es fèien els brífings abans d’alguna operació. I més a munt, encara hi podíem trobar el “museu”, una sala on es conservaven una mostra de les eines i materials que els delinqüents utilitzen en les seves accions.
Des de feia un temps anaven apareixent notícies al diaris sobre la possibilitat de que l’Hospital Clínic de Barcelona deixés el seu emplaçament actual i anés a ocupar el recinte de l’Escola Industrial. Les alarmes van saltar a finals de primavera quan a La Vanguardia, diari normalment ben informat, va aparèixer un projecte, que s’estaria estudiant en aquell moment i que presentava un edifici envoltant l’edifici de la residència i amb una alçada superior fins i tot a la xemeneia, símbol de l’Escola i vestigi de l’origen del recinte, la fàbrica de Can Batlló i a més declarada BCIL. Pocs dies després l’arquitecte Alfons Santamaría va venir a parlar amb SOS-Monuments amb la idea de fer una defensa de l’Escola Industrial. Gràcies a la seva empenta, va crear-se la Plataforma “Un nou Clínic és possible salvant l’Escola Industrial” on ens vam unir la Esquerra de l’Eixample Associació de Veïns, Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample, la COAC (Col·legi d’arquitectes de Catalunya), el Grup d’Arquitectes de l’Eixample, la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona), AADIPA (Agrupació d’Arquitectes per la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic), AAUC (Agrupació d’Arquitectes Urbanistes de Catalunya), la Coordinadora Esportiva de l’Escola Industrial i nosaltres mateixos, SOS-Monuments. La Plataforma es va presentar en públic el 10 de setembre. Val a dir que la reivindicació era difícil perquè es feia enfront d’un altra completament justificada com ho és la necessitat d’espai que té l’Hospital Clínic, un hospital de referència.
Passat el desert de l’estiu, la Plataforma va multiplicar els contactes i accions per aconseguir el seu objectiu de salvar el recinte de l’Escola Industrial. En tot el temps es va tenir molt en compte la necessitat d’espai i els desitjos que suposem té el Clínic. Diem “suposem” perquè en aquests mesos hem pogut parlar amb totes les administracions implicades: Ajuntament, Diputació, Insalud però no ens hem pogut reunir amb cap representant del Clínic.
Dintre de les accions realitzades es troben un manifest llençat al setembre que va tenir ressó. D’altra banda s’ha tramitat la declaració de BECIN ampliada a tot el recinte, doncs alguns edificis ja gaudien de protecció. La petició es va fer el 14 de novembre i hores d’ara han acusat rebut però no s’ha començat l’expedient.
Finalment el dia 30 de novembre en el Consell de Barri de l’Eixample, el Regidor Jordi Martí descartava la possibilitat de que l’Hospital Clínic ocupés el recinte de l’Escola Industrial https://www.youtube.com/watch?v=Q7YC7VET1tk] i llençava la proposta de que el Clínic creixi multiplicant els seus centres. A partir d’aquí una cascada de notícies s’han anat produint i la Diputació sembla que ha deixat clar que tampoc vol que a l’Escola Industrial s’instal·li el Clínic doncs té altres projectes pel recinte https://www.totbarcelona.cat/societat/la-diputacio-projecta-un-centre-estatal-dinnovacio-a-lescola-industrial-108607/]
Diríem, doncs, que hem assolit el nostre objectiu. Tanmateix cal estar atents per comprovar que aquestes decisions són fermes al temps que esperem que s’accepti la tramitació de la petició de BCIN del recinte i, a més a més, s’aprovi per la Generalitat dotant tot l’espai de la protecció de la que és creditor.
D’altra banda han sortit algunes alternatives a la nova ubicació del Clínic. Una d’elles seria el Recinte de la Maternitat, un altre recinte de característiques similars al de l’Escola Industrial. Un projecte que suposaria una forta remodelació de la banda dreta mirant a muntanya, del recinte, gairebé tota la banda que limita amb el carrer Mejia Lequerica i que podria implicar la desaparició o modificació desfiguradora de més d’un pavelló i l’afectació de diversos serveis com l’Arxiu de la Diputació o l’Institut de Secundària que es troben al recinte. Podem preguntar-nos si no caldrà fer una altra plataforma per salvar un altre recinte també històric, també un projecte emblemàtic de la Mancomunitat de Catalunya encara que aquest gaudeix de la categoria de BCIL tant d’edificis com de jardins
María-Cruz Santos
Vicepresidenta de SOS-Monuments
Últimament la premsa ha citat a SOS-Monuments com a font d’autoritat en el patrimoni. Deixem un parell d’exemples.
La Casa Tosquella, un BIC, Bé d’Interès Cultural, s’ha posat a la venda. Esn queixem per totes aquestes raons:
La casa Tosquella és un edifici Modernista resultat d’una reforma feta en el 1889 per Eduard Maria Balcells i Buïgas.
La seva situació jurídica-administrativa és que està catalogada com a BIC (Bé d’interès Cultural: RI-51-0003960 en data del 16 de setembre del 1974), en el registre del Ministeri de Cultura i Esport d’Espanya. I també com a monument històric protegit, és un Bé Cultural d’Interès Nacional del municipi de Barcelona (BCIN: 72-MH). Els monuments inscrits en aquest registre tenen la classificació de monuments històrics per ser una construcció o altra obra material produïda per l’activitat humana que configura una unitat singular de les més rellevants del patrimoni cultural català.
Està situada en el número 223 de la Ronda del General Mitre de Barcelona. Tot i que, s’entra a ella per al número 91-93 del carrer Vallirana, per al jardí.
Descripció:
L’edifici, és una torre de caràcter residencial del barri de Sant Gervasi de Cassoles, és a tres vents, i consta d’una planta baixa i un semi soterrani visible des del jardí. En la composició dels alçats es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica Modernista, amb altres de caràcter arabitzant, com els arcs de ferradura, usats novament des del segle XIX per als estils historicistes i, més endavant, en alguns edificis Modernistes.
Cal destacar la decoració de baranes, reixes i vitralls. En especial, les façanes i la decoració interior. Façanes amb estucs i esgrafiats amb motius florovegetals i zoomòrfics. Portes de fusta de melis, amb relleus zoomòrfics. I unes baranes de forja de gran fantasia.
Eduard Maria Balcells i Buïgas, arquitecte nebot de Gaietà Buigas (autor de l’estatua de Colón) i cosí de Carles Buigas (creador de la Font Màgica de Montjuïc). Pertanyent a la segona generació d’arquitectes Modernistes.
Es tracta d’una casa d’estiueig de 1889 feta a Sant Gervasi pel mestre d’obres Juan Caballé. La reforma va ser encarregada per Antonio Tosquella, persona retornada d’Amèrica amb bona posició financera. És un edifici d’estil eclèctic amb llenguatge arabitzant i d’estructura similar a Casa Calado, també de Balcells.
Situació actual:
A dia d’avui està molt malmesa. Mentre que al seu voltant hi ha residències molt ben cuidades.
Va ser reformada per última vegada l’any 1906. Per tant, 114 anys sense restaurar-se l’exterior. Ja que, al 1945 es va realitzar una reforma interior.
La casa va ser declarada Monument Històric en el 1974. Maria Dolors Castells, descendent de Tosquella, va aconseguir, no sense esforç, que es considerés un bé a protegir. La va blindar, i així, es va enemistar amb la part familiar que sí la volia vendre. Era la casa que la va veure nèixer, però no era la propietària, tot i que, hi va poder viure fins al final dels seus dies.
Al casar-se va negociar amb la seva mare quedar-se a la part baixa i pagar un lloguer, i gràcies a això, va poder viure com a inquilina.
Eren els anys setanta, i s’estava construïnt la Ronda General Mitre, un constructor de renom va prometre molts diners per la finca, però enderrocant la casa. Ella ho va poder evitar, i va accelerar el procés per que la consideressin monument històric. Però degut a això la varen desheredar, per intervenir en el negoci familiar.
Al morir els seus pares, els seus dos germans van heredar la casa, i ara ha passat a mans d’una neboda, que exigeix a l’Ajuntament que se’n faci càrreg, però tampoc ho fan degut a que no és de la seva propietat.
En l’any 2012 va quedar abandonada, uns anys més tard, va ser ocupada per okupes.
L’Ajuntament es va comprometre en el 2018 a aturar el seu deteriorament. Fet que, van posar unes malles en els murs exteriors per evitar la caiguda de petits enderrocaments al carrer.
Està tasada per un valor de 1,4 milions d’euros i ho han publicat a Wallapop, l’aplicació on-line que permet comprar i vendre productes de segona mà, a l’abril del 2019.
Al maig de 2019 es va fer un anàlisi de valoració de les possibilitats vinculades a la possible adquisició de la Casa Tosquella, arran de la proposta de tanteig i retracta (Gerència Adjunta d’Urbanisme; Gerència d’Ecologia Urbana; Pardo Díaz, Gonzalo).
Tant el consistori com la Generalitat, per ser un edifici catalogat, tenen dret de tanteig i retracta, i són els primers que s’ho estàn pensant. Han visitat la finca i han fet informes sobre el seu estat (reforma patrimonial). Es tracta de veure la seva viabilitat per a convertir-la en algún tipus d’equipament municipal, el distrite de Sant Gervasi fa molt de temps que ho demana. I fonts consistorials afirmen que no s’hauria de perdre l’oportunitat.
No obstant tot això, també podria ser certa la reflexió d’algún veí del barri, que diu que en definitiva el que volen és deixar-la degradar fins a tal punt, que la seva rehabilitació sigui impossible i així vendre el solar i construir-hi.
D’un temps ençà, estan sorgint veus molt crítiques com ara Associacions, periodistes o diaris, amb la gestió de l’Ajuntament de Barcelona en el seu afany de “revitalitzar” la ciutat i adaptar-la a la nova era, una nova era que involuntàriament a fet coincidir el COVID amb les baixes emissions.
Abans de l’arribada del Covid19, el consistori ja va prendre una sèrie de mesures que no van ser acceptades per tothom. La idea era bona, voler baixes emissions de gasos contaminants és lloable i hauria de ser una prioritat a tots els Ajuntaments sense excepció, però això si, seguint uns criteris coherents que no perjudiquin els de sempre, la classe treballadora, amb mesures com prohibir l’entrada de milers de cotxes i motocicletes a la ciutat sense donar solucions que facin d’aquesta opció, una opció fàcil.
Ara fa 6 mesos que la ciutat ha canviat completament, amb l’arribada de la pandèmia, el post confinament i la tant anhelada “nova normalitat” la ciutat ha anat mutant en molts detalls; absència de turistes, presència de vianants locals, presència de nou mobiliari urbà als seus carrers, atenuar i eliminar de molts carrers, els desplaçaments amb vehicles per facilitar i poder garantir la distància de seguretat obligada per les autoritats. En aquesta obsessió de buscar i crear nous espais per afavorir la mobilitat de vianants i reduir la velocitat i nombre de vehicles, s’han creat unes barreres que com a mínim espanten als usuaris de cotxes, bicicletes i motocicletes. Barreres de formigó, pilones de plàstic i pintures a la calçada que ens avisen de les restriccions.
Quan un visitava Barcelona caminava per l’Eixample, tenia la sensació d’estar en una zona polida, ordenada i reglada per l’urbanisme avantguardista, avançat, coherent i racional de Cerdà. Actualment aquesta zona s’ha modificat amb pintades i obstacles situats a les voreres amples, voreres acabades amb panot que ens recorden diferents èpoques. Pintades amb colors blaus, grocs, ralles, cercles, mobiliari poc estètic, agressiu i tosc, que no casa amb l’eixample ordenada, polida i reglada que tan èxit ha aconseguit arreu. Barcelona té uns colors i un disseny propi, amb el qual em de ser curosos i respectar-lo i sobretot, fer que el que a partir d’ara s’afegeixi o es modifiqui hi combini de manera elegant.
Com a vianant, ciclista i motorista, em sento agressiu, insegur, Barcelona és, ara mateix una ciutat perillosa, qualsevol dels nous elements afegits a la calçada s’ha convertit en un obstacle a salvar. La pintura groga, les ralles, les barreres, son sinònim per mi, de ciutat en obres. Al meu ofici el groc és sinònim de prohibit, obres, perill. Barcelona sembla una ciutat improvisada, ja no és una ciutat amable, sembla o és una ciutat de trinxeres.
Per no parlar de les zones blaves, verdes i aparcaments privats soterrats. Per als visitants, dinar o sopar a Barcelona, els suposa un cost afegit molt elevat. Quedar per dinar amb amics i deixar el cotxe en aparcament privat, pot comportar un increment de 14€ si la durada és de 3 hores. A la zona blava (no massa mes econòmica que l’aparcament privat) la durada màxima no pot excedir de les 2 hores i a la zona verda d’1h. Temps que podríem considerar insuficient per fer un bon àpat.
La ciutat ara mateix no és apta per ser visitada, és menys confortable, els seus obstacles afavoreixen els riscos de caiguda i de perillositat, les seves pintades la fan mediocre i els preus per passar-hi una estona son elevats, raons totes elles prou contundents per fer que els visitants, ja siguin de casa o de fora, triïn altres llocs per visitar, Barcelona ha perdut l’encant, ha perdut el poder, ha perdut l’ànima i si no actuem aviat per recuperar-la, em temo que trigarem anys a veure-la viva.
Un cop vista i valorada la proposta guanyadora, tenint en compte que és un concurs, que com a tal ha d’entrar pels ulls i ser impactant i que està condicionat a unes bases i a unes pautes marcades des d’un inici (amb el procés participatiu d’un any i mig), com ara “no distorsionar el patrimoni”, que fos “orgànic” i que tingués “14.000m2 de verd”, pensem que l’objectiu s’ha aconseguit, han sabut plasmar a la proposta tot el que es demanava de manera prou clara, les zones verdes impacten a les imatges, és com un oasis al mig de la ciutat i pel que fa a no distorsionar el patrimoni esperem que es compleixi i siguin prou respectuosos.
Ara bé, el que demanem és que l’equip de redacció que es presentarà a l’estiu de 2021 tingui una sèrie de consultors patrimonials i és aquí on SOS monuments es posa a disposició del projecte.
La raó per la qual demanem aquesta condició, és perquè hem de ser sostenibles amb el medi ambient i pel benestar social, ecoeficients i cuidar l’impacte ambiental i rigorosos amb el patrimoni, amb les referències inicials de no desfigurar, no desvirtuar i no transvestir l’edifici amb acabats massa exagerats o massa sumptuosos que no tenen res a veure amb la realitat. Les imatges que es veuen a la proposta poden ser imatges de qualsevol ciutat o edifici del món (Nova York, Dubai, Pakistan…) son imatges genèriques que no deixen clar on pertanyen. Hem d’aconseguir un edifici auster, robust, potent, tal com ha estat fins ara i aquesta línia no s’ha de perdre.
Sudoku a la Model de Barcelona: pisos a les cel·les
La reforma de la presó genera debat entre la conveniència de mantenir
l’edifici o obrir un gran espai
BARCELONA 23/10/2020 23:08
MARIA ORTEGA
És un problema endèmic de Barcelona, i molt especialment del districte de
l’Eixample: quan un espai queda alliberat del seu ús, s’acumulen massa
propostes per a un únic emplaçament. Hi calen tots els equipaments que fa
anys que estan pendents i, també, els anhelats espais verds o, senzillament,
lliures de construccions. I encabir-ho tot és una quimera. Sobretot, si s’hi suma
un edifici amb cert valor patrimonial o històric, com és el cas de l’antiga presó
Model. L’anunci del projecte guanyador per transformar el centre penitenciari,
ha posat en el centre del debat la conveniència de mantenir tota l’estructura de
la presó i encabir en les antigues galeries els 140 pisos públics i alguns dels set
equipaments.
“Un sudoku de nivell sis”, asseguren des de Forgas Arquitectes, que, juntament
amb Planas Esquius Segatti, han presentat la proposta guanyadora. Expliquen
que un cop immersos en el procés van veure que les peces encaixaven amb
“certa naturalitat” i van apostar per mantenir l’estructura del panòptic i les sis
galeries “per obtenir una imatge coherent” i evitar enderrocs. La proposta
innova respecte a l’esbós original de l’Ajuntament i situa els habitatges als
espais de les cel·les i no a l’edifici del carrer Nicaragua. Una idea que es
repeteix, de fet, en dos més dels sis projectes finalistes i que, en el guanyador,
s’estructura amb un passadís central a tota l’alçada dels braços i amb “cossos
lleugers i vidriats” a les façanes com si fossin les típiques galeries de l’Eixample
trenant la “duresa” actual.
Què enderroquem?
El debat sobre quins elements calia enderrocar va ser un dels punts més
intensos del procés participatiu, que va arribar al consens de preservar intacta
la galeria número 4, el panòptic central, l’edifici de l’administració i el dels tallers
-aquest últim admetia transformacions- i de mantenir, també, elements que
recordessin el conjunt dels braços. Però la polèmica s’ha mantingut en el
concurs, fins al punt que un dels projectes finalistes, que ha quedat
desqualificat, ho enderrocava pràcticament tot i situava un gran parc com a
principal protagonista.
Mantenia, això sí, part de la galeria 4, dins d’un embolcall, amb un pati
perimetral de proporcions angoixants i sense finestres per emfatitzar l’esperit
que ha tingut l’edifici durant anys. Aquest projecte, que porta la firma Martínez
Lapeña-Torres, Adrià Orriols i Eduard Miralles, busca “actuar de manera
radicalment oposada” a la proposada, “rescatar l’espai per a la vida”. Fer foc
nou i prescindir de la pedra.
Les altres quatre propostes se cenyeixen als termes fixats, tot i que amb
matisos sobre el grau de conservació de les galeries. El segon classificat, el
projecte Vincles, obra dels arquitectes Garcés-de Seta-Bonet, preveia
creixements laterals a tres de les galeries i remuntes superiors als edificis de
Nicaragua i Entença. També construïa habitatge als braços, però dos quedaven
desconstruïts i se’n mantenia només part de l’estructura. El tercer classificat,
obra de Data Arquitectura i Harquitectes, mantenia totes les construccions,
obrint porxades als braços i al panòptic. A la quarta posició queda el projecte
23.120 m2, amb un nom que fa referència a l’espai que quedaria lliure, amb
l’obertura de les plantes baixes de les galeries. Aquesta proposta és obra de
Jorge Vidal, Maio Architects i Mosbach. I l’última, que porta el segell d’una gran
UTE amb noms com el Bosch Capdeferro o Creus e Carrasco, situava
l’habitatge a les parts exteriors de les galeries, on també hi dibuixava jardins
verticals.
Ton Salvadó, que com a director de Model Urbà va obrir el meló del procés
participatiu per a la reforma, es confessa ara -ja des de fora del consistori-
“satisfet” amb el resultat. Assegura que la proposta demostra que era possible
encaixar-ho tot i donar un nou ús als braços. Elogia que posar habitatge a les
galeries reforça el caràcter de passatges urbans. També la degana del Col·legi
d’Arquitectes, Assumpció Puig, considera que la proposta dona una bona
resposta a totes les necessitats recollides: “Fer habitatge a les galeries és una
opció arriscada però permet conservar l’edifici”, apunta. Remarca, també, que
tenint en compte tots els equipaments que s’hi havien d’encabir, queda un
espai verd generós. Un punt del que discrepa l’arquitecte i exregidor Daniel
Mòdol, que lamenta que el verd hagi quedat “trossejat” en els “espais sobrants”.
Considera un gran error haver de mantenir l’estructura de la presó, que apunta
que condicionarà massa els futurs usos de l’espai. Hi veu “romanticisme poc
operatiu”.
Defensa del patrimoni
L’arquitecta Maria Sisternas elogia el procés de participació que s’ha fet per
aquesta macrotransformació però lamenta que no s’hagi tancat amb una
explicació del jurat de per què s’ha triat una opció i no les altres: “És un projecte
molt complex, amb molts interessos en un espai que és gran però no tant”.
Des de l’entitat SOS Monuments, que segueix el projecte de transformació des
del 1996, avisen que estaran pendents que realment es mantinguin les
edificacions perquè “el paper ho aguanta tot”, i demanen crear un grup
consultor de patrimoni per fer el seguiment i garantir que no s’afegeixen
elements que “distorsionen” el caràcter auster de l’edifici original.
Els projectes finalistes
Model batega!: el projecte guanyador (92 punts)
Vincles: el segon classificat (78 punts)
Les portes obertes: el tercer classificat (69 punts)
23.120 metres quadrats: el quart classificat (66 punts)
Stoa: el cinquè classificat (54 punts)
El projecte desqualificat que ho enderrocava tot i creava un gran parc central
Hispania Nostra ha inclòs l’Estació de Sant Feliu de Llobregat en la Llista Roja de patrimoni en perill.
Des de SOS-Monuments ens alegrem d’aquesta decisió
Ahir es va presentar la Plataforma “Un nou Clínic és possible salvant l’Escola Industrial” de la que SOS-Monuments forma part. Les noticies que aparegueren als diaris a principis d’estiu sobre el trasllat del Clínic al recinte de l’Escola Industrial, va aixecar l’alarma davant la possibilitat d’un malbaratement del recinte històric de l’Escola del Traball, que ocupaba els terrenys de l’antiga fàbrica Batlló. El recinte amaga obres de Guastavino, la pròpia Piscina Sant Jordi, la primera d’Espanya de dimensions olímpiques i que figura a l’ínventari arquitectònic de la ciutat de Barcelona o de Jeroni Martorell.
El recinte de l’Escola fou una aposta decidida de la Mancomunitat de Catalunya, un projecte que, com tants amb una trajectòria de més d’un segle, va patir transformacions més o menys afortunades sense canviar el seu caràcter d’institució dedicada a la formació profesional.
Us deixem el video de la roda de premsa d’ahir on es va presentar oficialment la Plataforma.
https://www.youtube.com/watch?time_continue=4&v=Z_6evgl423c&feature=emb_logo
Ens entrevisten a betevé al programa “Família Barris” https://www.sos-monuments.org/?p=6994
Despatx nº 2 del Centre Cívic Pati Llimona
carrer Regomir, 3, 2º pis. Barcelona.
