EL COLOR DE LA CIUTAT. per Ricardo Verga, President de SOS-Monuments

D’un temps ençà, estan sorgint veus molt crítiques com ara Associacions, periodistes o diaris, amb la gestió de l’Ajuntament de Barcelona en el seu afany de “revitalitzar” la ciutat i adaptar-la a la nova era, una nova era que involuntàriament a fet coincidir el COVID amb les baixes emissions.

Abans de l’arribada del Covid19, el consistori ja va prendre una sèrie de mesures que no van ser acceptades per tothom. La idea era bona, voler baixes emissions de gasos contaminants és lloable i hauria de ser una prioritat a tots els Ajuntaments sense excepció, però això si, seguint uns criteris coherents que no perjudiquin els de sempre, la classe treballadora, amb mesures com prohibir l’entrada de milers de cotxes i motocicletes a la ciutat sense donar solucions que facin d’aquesta opció, una opció fàcil.

Ara fa 6 mesos que la ciutat ha canviat completament, amb l’arribada de la pandèmia,  el post confinament i la tant anhelada “nova normalitat” la ciutat ha anat mutant en molts detalls; absència de turistes, presència de vianants locals, presència de nou mobiliari urbà als seus carrers, atenuar i eliminar de molts carrers, els desplaçaments amb vehicles per facilitar i poder garantir la distància de seguretat obligada per les autoritats. En aquesta obsessió de buscar i crear nous espais per afavorir la mobilitat de vianants i reduir la velocitat i nombre de vehicles, s’han creat unes barreres que com a mínim espanten als usuaris de cotxes, bicicletes i motocicletes. Barreres de formigó, pilones de plàstic i pintures a la calçada que ens avisen de les restriccions.

Quan un visitava Barcelona caminava per l’Eixample, tenia la sensació d’estar en una zona  polida, ordenada i reglada per l’urbanisme avantguardista, avançat, coherent i racional de Cerdà. Actualment aquesta zona s’ha modificat amb pintades i obstacles situats a les voreres amples, voreres acabades amb panot que ens recorden diferents èpoques. Pintades amb colors blaus, grocs, ralles, cercles, mobiliari poc estètic, agressiu i tosc, que no casa amb l’eixample ordenada, polida i reglada que tan èxit ha aconseguit arreu. Barcelona té uns colors i un disseny propi, amb el qual em de ser curosos i respectar-lo i sobretot, fer que el que a partir d’ara s’afegeixi o es modifiqui hi combini de manera elegant.

Com a vianant, ciclista i motorista, em sento agressiu, insegur, Barcelona és, ara mateix una ciutat perillosa, qualsevol dels nous elements afegits a la calçada s’ha convertit en un obstacle a salvar. La pintura groga, les ralles, les barreres, son sinònim per mi, de ciutat en obres. Al meu ofici el groc és sinònim de prohibit, obres, perill. Barcelona sembla una ciutat improvisada, ja no és una ciutat amable, sembla o és una ciutat de trinxeres.

Per no parlar de les zones blaves, verdes i aparcaments privats soterrats. Per als visitants, dinar o sopar a Barcelona, els suposa un cost afegit molt elevat. Quedar per dinar amb amics i deixar el cotxe en aparcament privat, pot comportar un increment de 14€ si la durada és de 3 hores. A la zona blava (no massa mes econòmica que l’aparcament privat) la durada màxima no pot excedir de les 2 hores i a la zona verda d’1h. Temps que podríem considerar insuficient per fer un bon àpat.

La ciutat ara mateix no és apta per ser visitada, és menys confortable, els seus obstacles afavoreixen els riscos de caiguda i de perillositat, les seves pintades la fan mediocre i els preus per passar-hi una estona son elevats, raons totes elles prou contundents per fer que els visitants, ja siguin de casa o de fora, triïn altres llocs per visitar, Barcelona ha perdut l’encant, ha perdut el poder, ha perdut l’ànima i si no actuem aviat per recuperar-la, em temo que trigarem anys a veure-la viva.