El dia que vam entrar a LA MODEL

Barcelona, 29 de juny de 2017

 

He tingut la sort de poder entrar a la Model. Per veure com es troba actualment, esbrinar de què pateix i qualificar la seva orientació en un matí càlid de finals de primavera. M’han convidat com a president de la nostra associació (SOS monuments), la condició, un sol representant per associació, nosaltres, rumiant i reflexionant, defensem des de fa 20 anys aquest edifici, el seu contingut i la seva història.

Com tantes vegades a la vida durant els últims 30 anys, avui estic d’observador, d’avaluador, d’analític, valorant el que estic veient i sent conscient d’on estic a punt d’entrar. Entro en una part de la història  de la Ciutat de Barcelona, en un edifici història de l’Eixample, estic en un tros d’història de vida, d’éssers que han passat per aquí, han lluitat, han sigut castigats i inclús alguns hi han perdut la vida.

Com a arquitecte,  la vida et dóna centenars d’oportunitats de veure i viure l’espai i més quan el teu ofici el divideixes entre exercici professional d’estudi i formació continuada, obra nova, restauració, conservació i rehabilitació d’edificis de la ciutat en la qual vius i habites formant part de la seva societat.

Com a primera impressió, veig la imatge d’un porxo en planta baixa i al mig  un pati central de distribució d’activitats i serveis i al mateix temps d’avaluació i control de tot el que i qui entra a la Model, un edifici de planta baixa mes tres plantes pis, que tant sols amb entrar-hi ja et marca, et condiciona i et situa el teu ser, no controles l’espai,  ets vist i vigilat des de tots els angles possibles. Segueixo uns passos més endavant i trobo el segon control, una sala d’espera amb capacitat aproximada a simple vista per a unes  setanta persones,  avui totalment buida, tant sols unes cadires i unes finestres a ambdós costats, aquestes últimes amb reixes i ventilant un espai molt reduït. Ara ja sento les reixes que s’obren i es tanquen darrera meu, automàticament, sense treva, amb rapidesa, per evitar que et penedeixis de seguir amb la visita. Trobo un passadís d’uns 30 metres de llarg i uns sostres metàl·lics dels anys 70 com a fals sostre i la sala de “locutoris” diria, o de cabines per a poder parlar amb les persones estimades, amics o parents i és en aquest punt on el meu cap ja està confós, estic sent totalment controlat, ja segueixen els meus passos i acabo en una cabina de 0,90m por 1,20m que és on s’intercanviaven paraules i es podia veure al pres, per suposat entre reixes, portes de vidre, acer inoxidable i un ferro fred i pintat.

Un cop vista la sala, surto i segueixo el recorregut  per entrar a una nau que son els braços de la Model, on es parla de la capella gitana. Al costat dret una escala corba  d’una sensualitat  absoluta, té el pas  prohibit, els seus graons de granit i la seva finestreta al fons, et fa descobrir i recordar que fora hi ha llum i llibertat. Em ve de gust escapar.

Han transcorregut ja 20 minuts de visita, em sento confós, mig perdut, les sensacions al cos i la ment son estranyes, la confusió s’ha aconseguit, no sé on soc, en quin tros d’edifici em trobo, en quin tros de parcel·la, que em pugui orientar, amb quin carrer es correspon l’exterior del conjunt.  Continuant pel passadís, al seu cantó dret, hi observo pèrdua d’arrebossat a la paret, però no sembla per capil·laritat, sinó una possible humitat a 1.20 metre d’altura, això vol dir que existeix una possible pèrdua o fuga d’aigua a la zona contigua. En un moment de la visita aconsegueixo sortir a un tros de pati, no sé si és un pati triangular de la planta estrella del conjunt o és un espai intermedi entre l’estrella i el primer edifici de planta rectangular, em porten a veure les cuines, instal·lacions grans de preparació de menjar diari del penal, observo tant per fora com per dins afegits i postissos a l’edifici original i de poca entitat. Segueixo el camí amb 37 visitants més d’aquest dia especial, 14 de juny, dia que he pogut entrar a la Model.

En aquest pati també hi observo de passada dos volums arrodonits, com dos tambors basilicals, un sobre l’altre, aconseguint canvis de secció, cecs, rebien llum del sol de l’est i donen esperança per a una futura conversió de l’edifici, donant-me optimisme per tal que el gran conjunt es podrà reconvertir en un espai més amable, obert, ventilat, il·luminat i transparent. El que és peculiar però obvi és la corona de filferros que el rematen  evitant que s’escali el sostre i és en aquest pati on aconsegueixo distingir els braços de la planta estrellada de l’edifici i al fons, al centre, el panòptic, tant protegit, tant celebrat per la seva bellesa interior, diuen desenes de testimonis, la seva proporció, la seva audàcia i la seva avantguarda d’ús des de fa 113 anys. El més important a mesura que passo pels patis, es que veig que les seves parets el tanquen, que son muralles, veig que podrem buidar, llindar i deixar-hi grans finestrals, balconeres i finestres que permetran fer eficient i sostenible l’edifici en un futur, i així poder-hi desenvolupar una activitat necessària.

Passo per un altre  pati,  entenc que és cap a una altra orientació, no hi ha sol, però si llum blanca infinita, mediterrània i dos grans arbres que ombregen i humanitzen l’espai, sensibilitzen i em donen l’escala, ja em sento més còmode, encara que no m’orienti estic en un espai més amable, humanitzat i manejable.

Sortint del pati veig de nou el cel i unes parets corbes,  por mitjà d’una rampa entro segons em diuen, a la zona del pavelló psiquiàtric, pujo dos trams d’escala i arribo a la planta 1ª, estic veient cel·les buides amb una estructura metàl·lica  blanca fixada al terra, sense matalassos, són els antics llits, tot blanc i amb un vidre blanc translúcid fix al capsal, al final de la paret que tanca el dormitori, tot enrajolat amb una austeritat completa i un ribet  vidriat, verd oliva molt fi, remata i decora el dormitori. Baixem de nou i a l’esquerra, per uns 30 metres de recorregut camino jo i tota la comitiva i a l’espai central, el panòptic, és cert, impacta, és un volum de gran bellesa. L’escala  proporcionada a unes cinc o sis altures habitables al seu interior. Un entramat metàl·lic de pilars de fundició formen un cercle facetat, on  en cada vèrtex arrenca un pilar que puja a la cúpula, reduïda, que en un especejament de  plantes al seu punt central té tot un passadís que el circumda en  planta intermèdia, i  entre vèrtex y vèrtex, l’encavallada, en forma d’arc, que lliga els pilars circulars, fent un encaix de refinada fundició de 1900. Transcorreguts  uns  minuts, meravellat de l’escala, de la bellesa de l’estructura,  d’efectes de llums i ombres als plans,  acosto el zoom de la meva càmera i veig humitats a la zona intermèdia. A una part de la coberta del panòptic que es redueix per fer una planta més alta del mateix i amb connexions als pilars.

Sortim del panòptic i a l’instant una escala amunt amb volta catalana i un ull d’escala immens de més de 2,50m x 3,00m, he pensat, podrem comunicar en un futur les plantes pis, aquí un ascensor, sense mutilar l’estructura, les tres plantes de cada un dels braços, quina alegria m’envaeix, l’edifici pot rebre les mesures d’accessibilitat convenients per tal de muntar i equipar el conjunt amb diverses activitats compatibles per al barri i per a la ciutat de Barcelona.

Segueixo, primer nivell, el gran tub, la volta de canó perforada  zenitalment en dos o tres punts i rematada al final amb el què en  la catedral gòtica seria un vitrall, el rosetó, el primer, la sensació de l’espai, llum, festa, transparència, sensacions agradables que em dona l’edifici, escala adequada, passarel·les a la plantes altes de 90 cm, de secció de pas, per on passem dues persones juntes en un mateix moment,  ponts de connexió entre un costat i l’altre, passarel·les que recolzades amb perfils  metàl·lics, que es  repeteixen a manera d’encaix, la longitud d’aquestes passarel·les que volen a la volta i t’asseguren una sensació flotant a l’espai.  Als costats el més important, les cel·les, de dimensions 4,20m per 2,40m on hi trobem un vàter, zona de prestatges –armaris sense portes i rematat amb una finestra alta, el dormitori, on un cop buida la paret, en un futur i adovellada aconseguiríem veure el cel, l’exterior, les façanes de l’altre braç i sostres; i dins una altre activitat, ventilada, il·luminada i adequada a l’edifici.

Vaig sentir dins meu una festa, el més esperat, els braços, els edificis qüestionats tantes vegades, s’estan mostrant amables, lluminosos, potencialment receptius per tal d’acollir activitats, modelables i molt important també, amb una estructura sòlida, forta, amb solera que no dista cap diferència amb les de la resta de l’Eixample i el més important fins a avui; amb ús, mantinguda amb vida, aquesta és la gran clau per tal que els edificis persisteixin, aguantin el pas del temps i es mantinguin, EL SEU ÚS, tot el visitat no presenta deformacions, no he vist desploms, ni bufats de terres ni parets, si que he vist als remats de la nau, pèrdues d’aigua als seus canelons, cornisa protegida per deteriorament i possibles caigudes per pèrdua d’arrebossat a les parts altes de façanes del conjunt, però no he vist res que em faci dubtar de la solidesa de l’edifici, ja que en aquests anys d’exercici com a Arquitecte he tingut la gran sort d’intervenir en desenes d’edificis a la pròpia Barcelona, Eixample, Ciutat Vella…i també fora de Barcelona, València per exemple, on vaig tenir la sort i el gran privilegi d’intervenir en edificis anteriors a aquest, amb danys terribles de saqueig, incendi, deformacions greus, risc d’enderroc i deixadesa en dècades i a dia d’avui es troben rehabilitats i amb un ús de vivendes i espais comuns amb jardins.

Ja gairebé acabo la visita i trobo la joia pictòrica, les restes de la capella gitana a la planta 1ª.  En un espai reduït, més petit que  una cel·la i més baix, proper al panòptic, ens diu el funcionari de la Model, “…aquest  era el braç  de la Model on  els presos condemnats a mort, vivien i la capella els servia  per la reflexió…” (Em trobava a l’anomenat corredor de la mort a l’argot penitenciari…) restes reduïdes i decapades de les cares gitanes d’éssers esperant a ser restaurades.

Per últim, surto per un altre espai de l’edifici, una festa de colors, de flors, de buganvilies morades, un altre oasi verd, sembla que és la zona on hi havia “la escuelita” com li deien a la Model.

Al tancament de la visita, em trobo amb les autoritats, amb l’optimisme i l’esperança de que; de juliol a novembre totes les associacions treballem en conjunt amb l’Ajuntament de Barcelona per tal de decidir els futurs i factibles equipaments per a aquesta edificació, per al barri i per a la ciutat de Barcelona.

Gràcies

Ricardo Vergara Franceschi.

Arquitecte

President de SOS Monuments.