Cal estar alerta

La Casa Luque és un habitatge unifamiliar aïllat, ubicat al carrer Canadà nº 35 de Sant Cugat del Vallès, que va ser construït entre 1964 i 1966, i es pot sonsiderar com una de les obres més aconseguides de José Antonio Coderch. Està situada en una parcel.la amb vistes al camp de golf. I catalogada com a Bé Cultural d’interès Local (BCIL: 27889).

Aquesta Casa és de l’estil del racionalisme tardà. On es combinen les formes arquitectòniques més modernes. I és que la Casa Luque és una construcció irregular, oberta i lliure, tant en planta com en alçat que propicia la comunicació fluïda entre l’interior i l’exterior. Amb tot, les terrasses són les grans protagonistes. Els espais són diàfans i clars, gràcies a això, la llum penetra dins l’edifici per tots els costats, i es realça el color blanc de tota la construcció.

En ella, es destaquen les solucions estructurals i ambientals que s’hi apliquen, i l’ús innovador de les tècniques constructives tradicionals. L’obra representa un avanç en la concepció dels habitatges unifamiliars aïllats. La interrelació i el respecte envers el territori on s’implanta suposa la revalorització del mateix paisatge, i fan que l’edifici sigui considerat un exemple d’integració al medi ambient.

Tot això s’aconsegueix mitjançant tècniques constructives com, per exemple, els murs de pedra, els forjats de formigó armat, els paviments de ceràmica i l’arrebossat de calç.

S’estructura en tres ales en forma de T. I la planta es desenvolupa al voltant d’un pati i d’una piscina. El seu programa de construcció es extens, però en l’exterior es manté la senzillesa. L’immoble consta d’una entrada, garatge, sales, biblioteca i sis habitacions amb cambres de bany particulars. El segon cos, orientat al sud, és l’ala de serveis i inclou una cuina, safareig, guarda-roba i l’habitació del guarda.

L’entrada a la casa es fa a partir d’un ampli porxo unit al garatge i delimitat per l’habitació principal i les dependències del xofer i els convidats. Al fons del garatge hi ha un gran vitrall protegit per persianes que permet veure l’exterior.

Des del pati, i situat a la sala, es poden veure les quatre direccions ortogonals: en un costat la terrassa de la piscina; en l’altre, un porxo profund i recollit, i darrere, el pati per on entra la llum natural. La sala és un pavelló desenganxat de la resta de la casa i projectat cap el paisatge.

L’àrea unitària de relació està travessada per dues línies de circulació, la primera des de l’accés de l’ala dels dormitoris fins a la sortida a la terrassa i la segona des del pati al menjador, delimitant així quatre ambients principals en un mateix espai: sala, menjador, pati i recepció.

Josep Antoni Coderch i de Sentmenat va nèixer a Barcelona el 26 de novembre de 1913 i va morir a Espolla el 6 de novembre de 1984.

Va Estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, i obtingué el títol d’arquitecte el 1941. Després va èsser nomenat arquitecte municipal de Sitges, vila on va projectar la caserna de la Guàrdia Civil i algunes cases particulars com la casa Terrés-Camaló (1941) amb la que guanyà un premi de disseny.

El 1942, al cap de dos anys de finalitzar els seus estudis, s’establí a Barcelona en el seu despatx d’arquitectura juntament amb Manuel Valls.

Va ser un dels principals responsables que l’arquitectura catalana de postguerra s’obrís als corrents contemporanis internacionals. I Arquitectes i crítics de renom en el camp de l’arquitectura com Ricard Bofill i Vittorio Gregotti el consideren, per sobre de tots, l’autèntic protagonista del renaixement de l’arquitectura espanyola de la postguerra.

Arquitecte, professor universitari, teòric d’arquitectura, fotògraf, dissenyador. El seu Pavelló d’Espanya per a la IX Triennal de Milà obtingué un gran èxit de crítica.

En el 2014 es va realitzar un documental d’ell, Recordando a Coderch, produït per Minim, espai de disseny contemporani de referència a Barcelona, situat a la planta baixa de l’edifici Monitor també de Coderch. I el va dirigir Poldo Pomés, on es recullen entrevistes a arquitectes i experts que el varen conèixer. Aquest va inspirar en el 2016 el Llibre de Pati Núñez, també anomenat Recordando a Coderch, exemplar on s’enllaça un llarg i ampli treball de recerca.

Així mateix, cal destacar, la creació d’un Arxiu de Coderch, el día 1 gener de 1019. Aquest és propietat del Museu Nacional d’Art Reina Sofia, per donació de la família Coderch a aquesta citada entitat.

Aquest està compost de planells i croquis dels seus projectes arquitectònics i de disseny. Fotografies, correspondènica professional, Revistes, llibres i publicacions. Retrats d’ell realitzats per Guinovart o Santos Torroella, entre d’altres. I objectes personals i premis rebuts.

Amb tot, podriem dir que, la Casa Luque es pot considerar una d’entre les obres més destacades de la producció arquitectònica de Coderch i de l’arquitectura d’aquest període a Catalunya.

No obstant, actualment està en venda en els portals de dues agències inmobiliàries, Barcelona Realty Group i Lucas Fox, per un valor de 4.400.000 €.

Un altre BCIL amenaça ruïna a Barcelona

La torre Mas Enrich, també anomenada Torre del Moro, és un torreó del segle XVI. Monument catalogat com a bé cultural d’interès local del municipi de Barcelona (7224-I. Data declaración: 21/07/2000). Entre els carrers dels Fontanet i Coïmbra del barri d’Horta de Barcelona.

És el que queda del Mas Enrich, una torre de guaita, una ciutadella, que estava  en una petita plaça coneguda popularment amb aquest nom. En el seu dia, els soldats que es dirigien al Castell de Valldaura, la utilitzaven per a la defensa i vigilància.

Estava situada en terrenys de Can Fontaner, on s’alçava aquesta torre de reminiscències àrabs, en la qual, en un altre època, els poderosos de famílies locals de Barcelona, sortien d’aquesta per la part de l’Arc de Triomf, feien el primer descans en el Mas Ferrer al Camp de l’Arpa, el segon a Torre Llobeta i el tercer a la Torre Enrich, abans de passar a les seves masies residencials.

Al costat de la torre, que encara es conserva malgrat el seu mal estat, hi havia les cases dels criats i les quadres pels animals, aquestes cases finalment van estar afectades per la continuació del carrer Coïmbra.

La Torre Enrich era de construcció anterior a la finca Can Fontaner, tot i formar part d’aquesta. Donat que les finestres són de clar estil gòtic i és, de fet, un dels pocs testimonis arquitectònics que queden d’aquesta gran casa de la que o no existeix o no es coneix, cap document de com era aleshores.

És una construcció de tàpia amb cantonades de totxo. La porta d’entrada és d’arc dovellat i té dues finestres gòtiques col·locades sobre el mateix eix en plantes successives. A la finestra del primer pis hi ha un cap de dona i d’home amb turbant. D’aquí el sobrenom de la Torre del Moro.

Segles després, en la Barcelona industrial, es va convertir en una fàbrica de pells, en el segle XVIII la zona era coneguda per les adoveries de pells que es nodrien de l’abundant aigua d’Horta. Gràcies a aquesta aigua, hi van haber, en el carrer Aiguafreda, els safareigs que hi rentaven la roba de la burgesia Catalana fins a principis del segle XIX. L’aigua és un element emblemàtic d’aquest districte.

Tots els veïns del barri d’horta la conèixen, no obstant porta molt de temps abandonada i fa uns anys es va esfondrar parcialment part de l’estructura, en qualsevol moment l’edifici pot acabar en runes sense cap valor arquitetònic ni cultural. Avui dia, encara queda el seu sobrenom escrit en la porta principal, reflex de l’ocupació durant un temps d’okupes.

Val a dir que, la masia també s’ha convertit en un focus de problemes per als veïns. Ja que la deixadesa dels propietaris, ha fet que actualment s’instal.lin xatarrers per fer-la el seu lloc de treball. Són un grup d’inmigrans que treballen el metall a dins i afora de la construcció.

Tot i la seva catalogació i la presió de grups i persones interessades en la seva conservació, la torre no ha fet més que degradar-se, fins estar actualment en un estat deprorable.