Com cada any SOS-Monuments ha promogut i coordinat la XIV Trobada d’Associacions Espanyola en Defensa del Patrimoni. Aquest any serà a Madrid els propers dies 5, 6 i 7 d’octubre. La inauguració serà a l’IES San Isidre, un edifici del segle XVII que des de sempre ha estat dedicat a l’ensenyament i origen de l’actual Universitat Complutense.
La inauguració es farà a ls 4 de la tarde. L’adreça es carrer de Toledo, 39.
19 de setembre i fem la primera activitat d’aquest curs, un Aula en el Pati Llimona. Va venir a parlar En Joan Carles Alay, doctor en Arqueologia, responsable de la “Comissió de Patrimoni de la Societat Catalana d’Arqueòlegs”, Director d’Investigació de la “Societat Espanyola d’investigació de perfils Criminològics”, entitat de la que també és vicepresident, i soci de SOS Monuments.
El Doctor Alay ens havia promès parlar de casos reals, nacionals i internacionals. Va complir la seva paraula amb escreix. Va començar la seva intervenció amb un ampli repàs de conceptes com “espoli”, la legislació actual tant espanyola com catalana i la història de l’evolució en la consciència social i política de la necessitat de protegir els diferents legats que fins a nosaltres arriben i que convé transmetre a les generacions que ens segueixen.
La primera llei espanyola que té com objecte protegir el patrimoni arqueològic, es de 1911. En la legislació actual, a partir de 1985, destaca el fet de què la protecció, o millor dit la destrucció delictiva del patrimoni pot ser per acció o omissió. Tothom està obligat a denunciar qualsevol atac a un bé cultural i l’administració ve obligada a protegir-ho tant dels actes que el malmeten o el poden malmetre, com d’imponderables tals com l’acció del temps, aquests edificis, especialment edificis que no rebran cap mena d’atenció i al cap dels anys els trobem en estat de ruïna i irrecuperables, són víctimes d’una omissió en la protecció deguda.
La segona part de la seva intervenció la va centrar en l’espoli dels jaciments arqueològics. Ens va donar una completíssima informació de tipus d’espoliadors, del perfil d’aquests delinqüents, modus operandi, eines que fan servir, costums, objectius i elements de la investigació que són comuns als crims, assassinats i homicidis. La combinació de totes aquestes variables permeten fer el perfil dels diferents tipus d’espoliadors existents. Una característica és la manca de dones que cometen aquests delicte, només de dos es té notícia. No va quedar temps per preguntar si hi ha cap teoria que expliqui aquest comportament.
L’última part de la intervenció el Doctor Alay la va dedicar a parlar de casos concrets. Dels que va exposar el més rellevant és el circuit que s’havia establert entre espoliadors italians els quals feien arribar el producte dels seus robatoris, a un personatge americà, Robert (Bob) Hecht. Algunes d’aquestes peces han acabat a museus d’Estats Units d’on després d’un llarg tràmit, han pogut ser recuperades.
Més dificultats hi ha quan aquestes peces sostretes acaben en mans de particulars perquè de vegades les han obtingut en subhastes de cases suposadament tan respectables com Christie’s o Sotheby’s. Aquestes cases faciliten al comprador una documentació que acredita la legalitat de la seva adquisició i, per tant és més difícil reclamar-les i que tornin al lloc on pertanyen.
D’entre els exemples que va donar de casa nostra, pot ser el que més sobta per la manca de respecte cap al patrimoni i el valor artístic en sí, sigui el d’un senyor que anava al jaciment amb un tractor, removia les terres amb ell, les carregava en un camió i se l’emportava a casa seva on era més fàcil i còmode destriar el botí. També ens va parlar d’aquells col·leccionistes que no van al jaciment però que no tenen escrúpols de comprar peces de les que no hi ha cap dubte el seu origen il·legal. Sovint aquestes persones diuen que són coses heretades, que les han trobat dintre de casa seva i que no tenen papers perquè fa molts anys que deuen estar allà.
La persecució i recuperació del patrimoni espoliat és moltes vegades complicat. Com hem dit abans els delinqüents sorpresos amb el botí acostumen a mentir sobre el seu origen, si no és que se’ls agafa en el mateix moment en que estan traient les peces del jaciment. Toca aleshores a la policia demostrar que allò és una adquisició fraudulenta. Hi ha el cas de qui ha comprat una peça il·legal de forma legal, el cas de les subhastes, i no sembla que tingui l’obligació de retornar-ho al país o lloc al que pertany. La persecució es pot fer per via administrativa o penal, de fet aquestes accions cauen dintre del codi penal, però moltes vegades els delictes no són castigats perquè es prefereix pactar amb la persona que els ha comès i a canvi ell, recordem que és un delicte majoritàriament masculí, entrega el seu tresor de manera teòricament voluntària.
I encara ens queda un altra activitat dolosa, la “creació” de peces antigues.
Cal pensar el perjudici que aquest tipus de comportaments ocasionen. Efectivament hi ha un perjudici material, econòmic. No és l’únic. Qualsevol objecte trobat ens dona informació començant pel lloc on estava, podem datar quan va estar fet, l’ús en relació a la resta d’objectes que l’acompanyen, per tant ha quedat descontextualitzat. Les restes del passat no són propietat de ningú en particular, ens pertanyen a tots i serveixen per donar valor a la identitat d’un poble i en definitiva de la humanitat en el seu conjunt.
Qualsevol persona que estigui interessada en tenir més informació respecte a aquest tema, ens pot escriure al nostre correu: sosmonuments@gmail.com i amb molt de gust li facilitarem
El passat dimarts 24 de juliol ens vàrem entrevistar amb el cap de llista del grup del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, dins de la ronda de converses amb els diferents grups polítics del Consistori a fi d’explicar la nostra proposta sobre la intervenció de la Model, fer entrega del Manifest que hem emès i copsar els seus diferents punts de vista.
La visió, al menys del Sr. Fernández Díaz, és molt semblant a la nostra. No té sentit mutilar els braços del conjunt, sempre que això sigui compatible en poder aprofitar l’espai per a encabir tot el que el barri necessita: equipaments esportius, llars per a gent gran, escoles bressol, etc. El conjunt de la Model és símbol d’una època, d’una manera de construir i els edificis estan en un estat acceptable. És important, doncs, per a ell, avaluar el cost d’una rehabilitació acurada, sense grans afegits als edificis actuals. L’eliminació dels murs perimetrals permetria, així mateix, garantir zona verda, emparada per l’ombra dels edificis.
No es tracta d’una conservació romàntica –ha afegit-, sinó que, d’aquí a uns quants anys, quan passem pel costat, puguem pensar que en els mateixos edificis que eren lloc de repressió, s’hi troben uns nous usos per a la comunitat.
S’han d’evitar intervencions fora de lloc que desfigurin el recinte.
Les obres d’art són un valor econòmic i objectes del desig de persones que fan servir qualsevol mètode per aconseguir la peça que volen tenir legalment o il.legal. Les nostres esglésies han sigut freqüentment espoliades per lladres professionals que les introdueixen en circuits clandestins o bé les guarden pel seu gaudi. Un altre mena de delicte és l’excavació de indrets arqueològics sense permís i posar les seves troballes en els mercats clandestins. Aquests tipus de robatoris empobreixen al propietari legítim i al país, d’aquí que la acció de la policia especialitzada sigui molt important i que requereixi la col.laboració d’especialistes en art o arqueologia.
El 19 de setembre anem a parlar d’això. El nostre soci Joan Carles Alay, Doctor en Arqueologia i expert en elaboració de perfils criminològics, ha participat en investigacions policials i el proper 19 de setembre ens farà una introducció a l’arqueofurtivisme en el marc de l’arqueologia forense. Comentarà investigacions històriques, jurídiques i criminològiques que es porten a terme, així com diversos casos singulars, tan internacionals, estatals o catalans.
Joan Carles Alay és, a més a més, responsable de la “Comissió de Patrimoni de la Societat Catalana d’Arqueologia” i Director d’Investigació de la Societat Espanyola d’Investigació de perfils Criminològics” i vicepresident de l’entitat.
Tot plegat ens fa suposar que serà molt interessant.
En el seguit de trobades que SOS-Monuments està fent amb els diferents Partits de l’Ajuntament de Barcelona, aquesta setmana ens hem entrevistat amb el Sr. Xavier Trias de PDeCat i la Sra. Carina Mejías de Ciutadans.
Amb el Sr. Trías vam parlar el dia 5 de juliol i a la Sra. Mejías ahir dia 12. A tots dos vam exposar la inquietud de SOS-Monuments en relació a la possible mutilació dels braços de l’antiga presó Model. Una mutilació que sembla estar en la intenció de l’Ajuntament vistes les tres possibles propostes presentades al Grup Impulsor el 13 de juny passat i que figuren a l’”Informe de Participació” que es va presentar aquest mateix dia 13 de juny passat. En aquestes tres possibles propostes, el criteri que sembla haver estat com irrenunciable, és els metres quadrats destinats a espai verd.
El Sr Trías va mostrar la seva simpatia per augmentar la quantitat d’espai verd de la ciutat recolzant-se en el dèficit que del mateix existeix. Tot i això, i pel que ens va dir, no sembla ser aquest el criteri del partit on, pel que sembla, hi ha partidaris acèrrims de la conservació del patrimoni històric.
La Sra. Carina Mejías va declarar-se des de el primer moment partidària de la conservació de tot el conjunt carcerari, traient el mur i ella mateixa va destacar la singularitat de l’edifici. Malgrat tot, va confessar que no és aquest un tema que domina però va prometre consultar-ho i posar-se al dia parlant amb l’equip d’urbanistes de Ciutadans.
Continuarem insistint per conservar un patrimoni de ciutat i memòria d’aquest país.
Aquest any 2018 ha estat declarat per la Comunitat Europea “Any Europeu de Patrimoni”. Ja fa segles que objectes considerats valuosos i patrimoni s’han custodiat a entitats a las que denominem “museus”, el temple de les muses.
Als museus no només es guardaven objectes artístics. Al segle XIX sortiren museus on s’agrupaven animals dissecats i elements provinents d’altres àmbits de la natura. Allà eren com a mínim classificats i sovint estudiats. Trobem aquí una finalitat del museu relacionada amb la ciència perquè aquesta justament comença amb la classificació i agrupació en sèries amb característiques comunes.
Aquests objectius han anat sempre lligats a la finalitat de posar aquests coneixements a l’abast de la societat i divulgar-los. Mostrar en definitiva. I diríem que arribats a finals del segle XX dona l’aparença de que aquest sigui el seu únic objectiu: mostrar per atreure visitants i turistes.
Volem que ens expliquin què entenem ara per museu. Que cada un dels ponents ens parli de la seva visió des de la institució concreta que representa. Com han sortit, d’on venen les seves fonts de finançament. Què han de fer si volen créixer i augmentar les seves col·leccions, a qui i cóm volen fer arribar la seva veu i si són necessaris al 2018. I què és això de “curator”? Què fa? Quina funció té? I que ens expliquin si són depositaris del patrimoni nostre i de tothom, i només depositaris, o quelcom més i per què.
Volem entendre què li faltaria a la societat si deixessin d’existir. Veure el seu entrellat, el que no s’ensenya com són fora de les sales d’exposició. És a dir, què es un museu i què els fa diferents uns d’altres més enllà del patrimoni que custodien
Programa
31 octubre Joan Roca
Director del Museu d’Història de Barcelona
7 novembre Pepe Serra
Director del Museu d’Art e Catalunya
14 novembre Josep Giralt
Director del Museu de Lleida
21 novembre Ferran Barenblit
Director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona
28 novembre Jaume Brunet
Gerent de la Fundació Suñol
5 desembre Gemma Carbó
Directora del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí
Lloc i hora:
Centre Cívic Pati Llimona
Carrer Regomir, 3 – Barcelona
19:30 h.
Metro L4, estació Jaume I. autobús V15
Organitza:
SOS-Monuments
Col·labora:
Un cop l’edifici de la Presó Model va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, i l’últim pres va sortir, va iniciar-se un procés, promogut pel Consistori i obert a la ciutat, de reflexió sobre la transformació física i d’usos de la presó.
Després de mesos de feina, ens trobem amb 3 propostes diferents cap de les quals responen als criteris a partir dels que s’ha debatut durant aquest temps. Tots tres projectes, l’autor dels quals no coneixem, mutilen total o parcialment més d’un braç. Per tant, podem dir que cap de les propostes respecta el conjunt patrimonial del panòptic sense que existeixin raons tècniques per fer-ho, doncs els mateixos tècnics de l’Ajuntament consideren que l’estructura de l’edifici es troba en bon estat.
No es pot entendre el panòptic ni la presó sense conservar la simetria dels braços. La mutilació que representen els tres models, buiden de significat el conjunt i dibuixen un complex proper a un caprici.
Les persones, i associacions que signem aquest manifest, reclamem que la simetria dels braços es mantingui i que hi hagi informació transparent en totes les etapes que encara manquen per a la rehabilitació del conjunt.
SOS-Monuments
Catalina Girona Arquimbau
Iñaki Uriarte
Jerónimo Bouza
Soledad Bengoechea
Esther Romero Carretero
Asociación AHRO
Maricarmen Tapia
Antonio Armesto Aira
Ascensió Solé
Asocición de Amigos del Castillo de Montjuïc
Joan Ramón González
Salvador López Arnal
Josep Lluís Martín Ramos
Jacqueline Jacquet
Luis Permanyer Llados
Mª Antònia Juan Nebot
Dominique Tomasov
María-Cruz Santos Santos
Miquel Sanz Parera
Oscar Mansergas Sellens
Ricardo Vergara Franceschi
Inmaculada Granados
Joan Carles Tatjer
Ileana Carina López Zatti
Joan Bosch Miró
Juan Miguel Muñoz Corbalán
Gabriel Gómez Plana
Caroline Mignot
Joan Cales Alay i Rodríguez
David García i Rubert
Salvador Tarragó i Cid
Albert Ferré Terés
Teresa Navas
Joan Tort i Donada
Mª Assumpta Tatjer Montaña
Isabel serrano Barros
Fundació Randa- Lluís M. Xirinacs
Mª Rosa Viñolas García
Montse Julià Torné
Ana Folch Mendes
Daniel Alberto Eidelman Burman
Daniel Szyld
Marcela Schwartz
Gabriela Rojman Smud
Jaume Artigues i Vidal
Josep Sansalvador i Castellet
Enric Tomàs Guix
Lluís Xavier Vitòria i Àgreda
Sandra Méndez Mosquera
Pelai Pagès i Blanc
Un cop l’edifici de la Presó Model va passar a mans de l’Ajuntament de Barcelona, i l’últim pres va sortir, va iniciar-se un procés, promogut pel Consistori i obert a la ciutat, de reflexió sobre la transformació física i d’usos de la presó.
Després de mesos de feina, ens trobem amb 3 propostes diferents cap de les quals responen als criteris a partir dels que s’ha debatut durant aquest temps. Tots tres projectes, l’autor dels quals no coneixem, mutilen total o parcialment més d’un braç. Per tant, podem dir que cap de les propostes respecta el conjunt patrimonial del panòptic sense que existeixin raons tècniques per fer-ho, doncs els mateixos tècnics de l’Ajuntament consideren que l’estructura de l’edifici es troba en bon estat.
No es pot entendre el panòptic ni la presó sense conservar la simetria dels braços. La mutilació que representen els tres models, buiden de significat el conjunt i dibuixen un complex proper a un caprici.
Les persones, i associacions que signem aquest manifest, reclamem que la simetria dels braços es mantingui i que hi hagi informació transparent en totes les etapes que encara manquen per a la rehabilitació del conjunt.
SOS-Monuments
Catalina Girona Arquimbau
Iñaki Uriarte
Jerónimo Bouza
Soledad Bengoechea
Esther Romero Carretero
Asociación AHRO
Maricarmen Tapia
Antonio Armesto Aira
Ascensió Solé
Asocición de Amigos del Castillo de Montjuïc
Joan Ramón González
Salvador López Arnal
Josep Lluís Martín Ramos
Jacqueline Jacquet
Luis Permanyer Llados
Mª Antònia Juan Nebot
Dominique Tomasov
María-Cruz Santos Santos
Miquel Sanz Parera
Oscar Mansergas Sellens
Ricardo Vergara Franceschi
Inmaculada Granados
Joan Carles Tatjer
Ileana Carina López Zatti
Joan Bosch Miró
Juan Miguel Muñoz Corbalán
Gabriel Gómez Plana
Caroline Mignot
Joan Cales Alay i Rodríguez
David García i Rubert
Salvador Tarragó i Cid
Albert Ferré Terés
Teresa Navas
Joan Tort i Donada
Mª Assumpta Tatjer Montaña
Isabel serrano Barros
Fundació Randa- Lluís M. Xirinacs
Mª Rosa Viñolas García
Montse Julià Torné
Ana Folch Mendes
Daniel Alberto Eidelman Burman
Daniel Szyld
Marcela Schwartz
Gabriela Rojman Smud
Jaume Artigues i Vidal
Josep Sansalvador i Castellet
Enric Tomàs Guix
Lluís Xavier Vitòria i Àgreda
El passat 5 de maig de 2018 SOS-Monuments va anar a Sant Joan Despí com estava programat. L’objectiu era veure el lloc que més obres de Josep Maria Jujol té l’honor de comptar entre el seu patrimoni. Els dos principals objectius a visitar eren la Torre de la Creu, coneguda popularment com la casa dels Ous, i Can Negre, element insigne de Sant Joan Despí no tan sols com element patrimonial. Can Negre ha esdevingut la icona que representa el poble com la Sagrada Família representa Barcelona.
Tanmateix a cada cantonada com aquell que diu podem trobar obres de l’arquitecte perquè foren molts els habitants o estiuejants de la ciutat que encarregaren a Jujol la construcció o remodelació de les seves cases. Característic de moltes d’aquestes construccions és fer-les dobles, es a dir, cases adossades. El mateix Jujol ho fa així a la casa d’estiueig que es construeix al poble. La finalitat era clarament econòmica, mentre un habitatge només es feia servir a l’estiu, l’altre es llogava tot l’any i amb les seves rendes es cobrien les despeses del primer.
Un obra que no segueix aquest costum és la Torre Serra-Xaus, de 1921. No trobem tampoc la característica línia corba que tant estima Jujol. De línies rectes, es distingeix per un mirador a la cantonada mirant a nord i sud que recorda la proa d’un vaixell i que trobem en el camí de l’església a la Torre de la Creu. També l’actual interior de l’església correspon a un projecte de Jujol, més modest perquè era 1943 i es vivien temps de penúries.
Arribats a la Torre de la Creu quedem sorpresos. És la primera construcció de Jujoi a la població. Es un encàrrec de la seva tieta al 1916. Igualment segueix el costum de dos cases adossades, una per passar l’estiu, l’altra per llogar i cobrir despeses. La vivenda ha tingut més d’una rehabilitació. La primera la va fer en 1966 Lluís Bonet i Garí, qui després seria arquitecte de la Sagrada Família. 20 anys després se li va encarregat un altra a Josep Lluís i Gelmà amb la intenció de què esdevingués Col·legi d’Arquitectes, era 2007 i la idea no va reeixí de manera que a l’actualitat, després de tornar-la a pintar, s’ha convertit en Escola Oficial d’Idiomes.
Totes 2 rehabilitacions han sigut prou curoses, Lluís Bonet s’encarregà de ajuntar totes dues habitatges. En una d’elles encara es conserva el mosaic hidràulic original però ambdues meitats mantenen en tot moment el seu estil i la seva essència, convivint amb harmonia els dos moments de vida que totes dues representen.
L’última parada fou Can Negre. En aquest cas Jujol treballa a partir d’una construcció anterior, una masia prou gran i noble com per esdevenir la peça emblemàtica en que s’ha transformat avui en dia. La façana fou la part més reformada. Allà es situa una tribuna en forma de carrossa, pot ser i’element que més destaca en mig d’una superfície asimètrica però que manté l’harmonia del conjunt. L’interior conserva mobles dissenyats pel mateix Jujol on rebel·la el seu enginy per compaginar estètica i utilitat a l’hora.
L’última visita a “Jujol” fou la Casa Camprubí de Cornellà de Llobregat. Actualment està en obres. És de 1927 i l’estètica correspon a un moment en el que les corbes delirants i la imaginació exuberant de Jujol han perdut el favor del públic. Tot i així Jujol deixa una mostra de la seva capacitat en projectar un cuarto de costura on s’aprofita tot el dia la llum
Acabem el dia convençuts de la injustícia històrica que s’ha fet amb la figura de Josep Jujol i Gibert
El 26 de maig hem programat una visita a Lleida. El recorregut l’està preparant el Sr Joan Ramon González Pérez, cap de Servei d’Arqueologia de la Diputació de Lleida que també ens farà de guia. De ben segur que serà una visita interessant i profitosa. El 26 és dissabte i és un dels dies en que Lleida celebra el seu Aplec del Cargol. Aquesta festa ja forma part de la tradició i per tant del patrimoni, patrimoni immaterial pot ser no reconegut com tal per la UNESCO però sens dubte patrimoni a casa nostra, per això ens proposem, també, participar-hi.
Programa:
10 a 13 h. Conjunt monumental del Turó de la Seu Vella
14-16 h. Dinar a l’Aplec (o restaurant alternatiu).
16 a 19 h. Museu de Lleida i passejada per a zona vella: Sant
Llorenç, Catedral, Roser, Paeria, IEI, Diputació…
En cas de que hi hagué temps aniríem al castell de Gardeny.
Despatx nº 2 del Centre Cívic Pati Llimona
carrer Regomir, 3, 2º pis. Barcelona.
