Els jardíns emblemàtics de la Costa Brava

El passat 24 de maig socis i simpatitzants de SOS-Monuments varem realitzar una visita a alguns dels jardins més interessants de la Costa Brava: el Jardí Botànic Marimurtra i el de Pinya de Rosa al municipi de Blanes i el Jardí de Santa Clotilde a Lloret de Mar.

Tots tres es troben a primera línia de mar sobre els penya-segats. Si poguéssim fer el recorregut vorejant la costa els trobaríem en menys de 2,5 km de trajecte. Són molt diferents, però tenen en comú la seva vocació mediterrània que fa que els hi reconeixem certa familiaritat. Son jardins que encara que sigui la primera vegada que el visites ja els sents pròxims, els hi reconeixes alguna cosa del teu imaginari personal.

El Jardí Botànic de Marimurtra no és només un jardí, és una institució on es desenvolupa activitat científica i de recerca.

El seu fundador, Carl Faust, era un empresari establert a Catalunya apassionat per la natura i la botànica que a partir de 1918 va iniciar la compra de terrenys per establir el jardí.

El jardí actual te una extensió de 4ha amb unes 3.000 espècies de zones climàtiques subtropicals, temperades i de clima mediterrani de diversos països. La distribució de la vegetació està organitzada segons les diferents zones geogràfiques, en ocasions formant col·leccions unitàries, però també segons criteris paisatgístics a l’entorn d’espais singulars on la vegetació s’adapta perfectament a les estructures arquitectòniques i obres de fàbrica pròpies d’un jardí. Es de destacar pel seu gran atractiu paisatgístic el Templet de Linné, segurament l’espai mes fotografiat i emblemàtic del jardí.

El jardí Botànic Marimurtra pertany a la Fundació Privada Carl Faust, una institució sense ànim de lucre la qual, complint els desitjos del seu fundador en garanteix el manteniment.

Aquest jardí és un dels 6 únics jardins de Catalunya catalogats com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la qualitat de Jardí Històric.

El Jardí Pinya de Rosa va ser la següent visita. Es tracta d’un jardí promogut per l’enginyer i empresari Ferran Riviere de Caralt a partir de la compra d’uns terrenys de vinyes el 1941.

Es tracta d’un jardí de col·lecció especialitzat en cactus i plantes suculentes amb un gran nombre d’espècies, i en el moment del seu màxim esplendor reconegut internacionalment per reunir algunes de les millors col·leccions del món del gènere opuntia.

Jardí de propietat i gestió privada l’any 2002 va ser l’objectiu de pressions per construir-hi una urbanització amb més de tres-cents habitatges. Les mobilitzacions i la recollida de signatures en contra van aconseguir aturar el projecte així com que el Parlament de Catalunya el declarés Paratge Natural d’Interès Nacional. Malgrat tot, el jardí ha estat sotmès durant aquests anys a moltes pressions per part inclús de les mateixes administracions, de manera que des de llavors el jardí s’ha anat deteriorant i ha perdut la riquesa botànica que el caracteritzava. El canvi de propietaris també ha estat definitiu.

Malgrat la protecció establerta per la Generalitat, actualment el jardí està en un estat deplorable, amb sectors tancats, edificis en runes, …, i moltes deficiències.

El tercer jardí visitat de la jornada va ser el Jardí de Santa Clotilde. Es tracta d’un altre dels Jardins Històrics catalogats com a Bé Cultural d’Interès Nacional. El nom li prové de la primera esposa del propietari i creador.

És un jardí noucentista iniciat el 1919, inspirat i d’aspecte similar als jardins clàssics del renaixement italià, amb grans cledes d’arbust retallat que emmarquen passeigs, escales i perspectives. El jardí, atribuït a Nicolau Maria Rubió i Tudurí, tot i que no hi cap document ni fonament per avalar-ho, es va anar configurant al llarg dels anys amb les aportacions artístiques i jardineres del pintor Domingo Carles i la seva esposa Maria Llimona, -autora de les emblemàtiques sirenes-, i les del seu propietari Raul Roviralta.

El Marquès de Roviralta va incorporar tots els ingredients per que es pugui considerar un gran jardí. A més a més dels aspectes constructius i paisatgístics amb l’aprofitament màxim de les possibilitats del paisatge exterior, va incorporar moltes innovacions abans de la Guerra Civil espanyola: cotxe elèctric per passejar-hi, tallacledes elèctrics per al seu manteniment, il·luminació i tota una xarxa de reg automatitzat. El jardí va ser el centre de les pretensions i il·lusions tècniques, artístiques i socials del seu propietari i per extensió de l’imaginari de l’élite noucentista del nostre país.

El jardí, molt ben mantingut, és d’una gran bellesa.

Visitat, com vam tenir la sort de fer-ho a darrera hora de la tarda i pràcticament en solitari es va convertir en una emotiva experiència.

Excursió científica a Cornellà de Llobregat

3 Febrer, 2014/a Excursions científiques Catalunya /by SOS Monuments

per Jacqueline Jacquet

SOS Monuments era l’invitat de l’ Avenç de Cornellà, Associació pel Patrimoni històric i la Cultura.

L’ Associació ens rep al mateix castell de Cornellà el 18 de gener passat. El seu president, Ignasi Doñate, ens explica que l’associació té deu anys i que la seva creació està lligada a una lluita: salvar de l’enderroc l’estació de Cornellà, la segona més antiga d’Espanya (1851).

La tasca de l’Avenç? Sobretot pressionar l’Ajuntament perquè tingui en compte el patrimoni de la ciutat.

El programa de l’excursió

– El castell

– Un passeig per la Cornellà vella

– La visita a la fàbrica tèxtil de Can Bagaria

El castell

El castell, plaça forta des del segle XI fins al segle XIV, estava situat en un punt estratègic de la ciutat, sobre la vall del Llobregat, amb vistes al mar. Ara no s’hi albira ni riu ni mar, només construccions. Durant segles va tenir un ús rural, ara és propietat de l’Ajuntament que l’ha restaurat o “reconstruït” i serveix d’equipament per a la ciutat. Sala d’actes, sala d’exposicions, locals per a entitats etc.

Passeig pels voltants de l’Ajuntament i de l’església (1940)

Encara són a la vista algunes restes arqueològiques. Ibers, romans, època medieval, Cornellà té llinatge, però no deixa de ser un poble rural fins a mitjans del segle XX. Els anys cinquanta s’hi van instal·lar indústries importants que van canviar la fisonomia de Cornellà: nous habitants, nous habitatges.

Can Bagaria

Fàbrica tèxtil, obra de l’arquitecte Modest Feu i Estrada. (1920-1925)

A la carretera d’Esplugues, enmig d’un solar abandonat, ens trobem davant d’una fàbrica modernista. El conjunt d’edificis, maó vist, malgrat alguna degradació està encara en prou bon estat.

Ens acompanya Joan Fernandez Trabal que ens explica la història de la fàbrica.

Entrem en naus enormes, buides. Pilars de foneria sostenen les voltes. La llum ve de les lluernes de la teulada. És un temple, una catedral!

La fàbrica va tancar l’any 1970. Fa poc l’ha comprat l’Ajuntament, una adquisició problemàtica.

Durant un temps s’hi van instal·lar petits tallers, però la idea es va abandonar. Grups d’artistes hi van fer instal·lacions, tampoc va ser una solució.

Can Bagaria és un exemple de l’etern dilema del Patrimoni. S’ha de salvar, s’ha de protegir, però quan ha perdut la seva utilitat primera es planteja la qüestió: què en fem?

Cornellà de Llobregat té encara més al·licients, Can Mercader, el Museu de Les Aigües… I com ens ho van fer remarcar els socis de l’Avenç, el tenim a quatre passes de Barcelona.

El patrimoni de Palau Solità i Plegamans

24 Setembre, 2013/a Excursions científiques Catalunya /by SOS Monuments

Per Maricarmen Tapia

El passat dissabte 21 de setembre realitzarem l’excursió científica a Palau-Solità i Plegamans. La visita va començar amb la benvinguda que ens van donar el regidor d’Esports i Cultura Miquel Rovira, el regidor de Patrimoni Cultural, David Abascal, Josep Mª Farnès, advocat i coneixedor de la història local, i la família Rovira Robert. Vam tenir un dia complert visitant un valuós patrimoni d’èpoques molt variades.

Moviment modern i la renovació pedagògica

Ens van obrir les portes del CEIP Josep Maria Folch i Torres, coneguda com les Escoles Velles, construïdes en 1934 pels arquitectes Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé, membres del GATCPAC. Aquestes escoles construïdes als anys de la II República, van entrar en funcionament el 1935. Són escoles tipus, és a dir, pensades com a model a seguir en posteriors grups escolars. A més de les explicacions sobre l’arquitectura i el model educatiu que van donar forma a l’edifici, vam comptar amb les aportacions d’antigues alumnes de l’escola com la pròpia alcaldessa, Teresa Padrós i Casañas, i Lis Robert, qui ens van donar el caire humà i el valor intangible d’aquest patrimoni.

Gòtic i renaixement

Posteriorment vam caminar fins a l’església Santa Maria de Palau-Solità, acompanyats per en Joan Fuguet, soci de SOS i especialista en història i arquitectura dels ordes militars del Temple i de l’Hospital i rebuts per mossèn Prakash Rao Chukka.

Segons va explicar Fuguet, l’església va ser construïda el 1122 i consagrada per Sant Oleguer, bisbe de Barcelona. L’església, amb planta de creu grega inicial, va sofrir diverses transformacions entre les quals va perdre la seva orientació simbòlica amb la capçalera cap el Jerusalem (Est). Avui s’orienta cap el nord i resta un tros de la nau principal de volta canó, immediat a l’actual entrada. El seu patrimoni mobiliari més rellevant és principalment del segle XVI. L’altar major renaixentista, o gòtic tardà, del mestre d’Artès, mostra una preciosa pintura i treball amb pa d’or amb els episodis de la vida de Crist i retrats d’altres sants. Segons en Abascal i en Farnès, aquest retaule va ser desmuntat i guardat pels veïns de la població durant la guerra i algunes de les peces van ser recentment recuperades des d’Alemanya.

A la capella lateral trobem una cúpula preciosament esgrafiada en tons blaus i cru amb motius renaixentistes. Com a antependi de l’altar hi ha un plafó de sants, que mostra una composició dedicada a la Mare de Déu del Roser, obra dels germans Passoles, importants rajolers del XVII, que tenen entre els seus treballs més coneguts les rajoles de la Casa de la Convalescència, actual seu de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona i els plafons de la Xocolatada i la Tauromàquia del Museu d’Arts Decoratives.

Els templers

Posteriorment vam ser acompanyats a la Comanda Rural de Palau Solità, actual ermita de Santa Magdalena. Aquesta comanda que va ser fundada el 1140, esdevindria bicèfala amb la de Barcelona, deu anys després, ja que compartiren el mateix comanador. A partir de nombroses donacions va acumular un importantíssim patrimoni, sobretot masos al Vallès i comarques veïnes. El comanador de Palau administrà, a més a més, les possessions que l’Orde anava rebent arreu de la Catalunya Vella (Osona, Penedès, Solsonès i altres).

El mas de Sta Magdalena que fou seu de la comanda rural o granja templera estava organitzat dins d’un recinte tancat, quadrat o rectangular amb edificis adossats i torres en les cantonades. Actualment d’aquest recinte només resta la capella de santa Magdalena molt deteriorada i part de l’antiga muralla.

Patrimoni etnològic

Finalment vam anar a dinar a la masia Can Duran (que havia estat de domini templer), on, posteriorment, ens va sorprendre una preciosa col·lecció d’eines del camp i d’oficis artesanals del museu privat El racó de l’avi, probablement una de les millors mostres de la seva temàtica a Catalunya.

Per veure més del patrimoni de Palau de Solità i Plegamans>>

Apunt històric de Palau-solità i Plegamans>>

Article publicat de Joan Fuguet i Sans sobre el templers a Barcelona i els voltants , La casa del Palau del Temple, de Barcelona>>

Excursió a Canet de Mar

1 Juny, 2013/a Excursions científiques Catalunya /by SOS Monuments

Sortida a Canet de Mar. 18 maig 2013

El passat dissabte 18 de maig de 13, SOS-Monuments va anar a visitar la vila marinera de Canet de Mar. Canet és un poble que ha quedat una mica al marge de la febre turística d’altres indrets de la costa per la qual cosa encara trobem un gust de poble tradicional.

La visita va estar guiada pel historiador i professor de l’UNED, Carles Sàiz. Carles Sàiz va fer un recorregut per la història de Canet, començant pels vestigis romans i entretenint-se en la principal producció del moment que fou el vi de poca qualitat i que s’exportava a la Gal·lia. La decadència de l’Imperi comportà l’abandó de la vil.la fins a l’època medieval. D’aquests segles han quedat sobre tot la “Casa Forta”, torre militar que tenia una posició subalterna en la xarxa de defensa de la costa catalana però que va mantenir un gran paper dintre de l’escala social dels habitants de Canet, justament la mare de Lluís Domènech i Muntaner, era filla de la Casa Forta.

A l’Edat Mitja i sobre tot l’Edat Moderna fins al segle XVIII, la costa catalana es va veure fustigada pel fenomen de la pirateria que donà lloc a una construcció típica, la “torre de guaita”. La “torre de guaita” era una construcció generalment circular, de més d’un pis d’alçada a la qual s’accedia pel primer pis a través d’una escala de fusta que després era retirada per tenir una millor defensa. Dintre d’aquesta construcció es resguardaven persones, aliments i fins bestiar fins que el perill havia passat. A Canet, malgrat que només es conserva una, hi va haver més, una col•lectiva bastida pel municipi i d’altres que corresponien a famílies particulars.

Les relacions amb Amèrica comencen abans de l’obertura de tots els ports d’Espanya al comerç per part de Carles III. Ja està documentat que al segle XVII hi havia relacions comercials entre catalans i Amèrica per mitja de testaferros que operaven a Sevilla, Canet va està present en aquests negocis des de ben aviat i entre els beneficis que reporta a la vila està la construcció de vaixells que curosament, no ha deixat cap vestigi doncs es feia a l’aire lliure. Més endavant, quant aquesta producció perdé interès pel poble, encara va ser llavor del que seria la principal producció de Canet durant la Revolució Industrial, el tèxtil que comença com una derivació de la elaboració de veles pels vaixells.

Naturalment com arreu del Maresme, i podríem dir que de la costa espanyola, els “Indianos” deixaren la seva petjada. Marxaven a Amèrica famílies senceres, la majoria no feren sort i no van tornar, com a d’altres llocs, però alguns feren autèntiques fortunes i tornaren i deixaren la seva empremta en cases i casalots d’estil neoclàssic, opulent i vistós. De tots destaquen els Busquets, flequers, que es feren amb una concessió en exclusiva per abastir l’exèrcit de pa. Els Busquets, perquè la família era prou extensa, esdevingueren els personatges més importants a nivell polític i social de Canet, on durant tota la Restauració manaren els conservadors, sent els liberals una autèntica minoria encara que no ho serien tant quan poden encarregar a Lluís Domènech i Montaner la reforma del seu Ateneu que encara podem veure i que té una important envergadura tenint en compte les dimensions del poble i la minoria dels seus socis. Una curiositat és que la majoria dels fills dels Busquets naixien a Canet, el que demostra la consciència que la família tenia de la necessitat de tenir influència en la vida parlamentaria i pública de l’aleshores metròpoli.

Però sens dubte el nostre personatge principal fou Lluís Domènech i Muntaner. Quedava lligat a Canet a través de la seva mare, Maria Montaner Vila, filla de la Casa Forta, que més tard Lluís transformaria en el Castell de Santa Florentina. Aquí venia a passar els estius i aquí, ja des de ben petit conegué a María Roura amb la qual es casaria una vegada acabés els seus estudis d’arquitectura a Madrid. De fet la Casa Domènech i Montaner, era de la seva muller que ell va reformar al 1919, sent ja la seva darrera obra.

Canet és ple d’obres de Domènech i Montaner, des del Teatre Principal, que fou el primer encàrrec que li feren al poble, al Restaurant Roura, finca d’estiueig que va fer per una seva cunyada i que és assaig i reaprofitament de l’edifici de la Ciutadella conegut com el castell dels Dragons, que li fou encarregat per l’Exposició Universal de 1888 i que era també un restaurant.

La Casa Museu Domènech i Montaner ens permet endinsar-nos en la seva vida familiar, política i professional. No ignorem la importància que Domènech tingué en la formació del catalanisme polític fins 1905 en què, arran de diferències amb Cambó, es retirà de la vida política. Com professional ens permet admirar la seva gran obra com editor i impressor, l’estreta col·laboració que sempre tingué amb Eusebi Arnau doncs allà es guarden una part important dels guixos que després es convertirien en escultures que ennoblirien els seus edificis i la seva tasca com arquitecte revolucionari per la seva època, capaç de treballar i conjuminar materials i colors que fins aleshores, després vindria Gaudí, ningú s’havia atrevit a utilitzar en cases i edificis. En la nostra modesta opinió, la Casa Museu ens fa conèixer, comprendre i aprofundir en un personatge que va ser cabdal en la cultura de Catalunya en el pas del segle XIX al XX i que encara ens enlluerna amb el seu sentit del color, l’alegria dels seus espais i la seva utilització de la llum natural per il·luminar els interiors dels edificis.

Excursió Científica: Patrimoni de Castelldefels

2 Febrer, 2013/a Excursions científiques Catalunya, Noticies /by SOS Monuments

Per Mari Cruz Santos

El dissabte 26 gener SOS Monuments ha realitzat la seva primera Excursió Científica de l’any: Patrimoni de Castelldefels

El lloc escollit ha estat la veïna ciutat a tant sols 26’4 Km. de Barcelona. Aquesta població molts barcelonins sovint la tenim associada a l’emigració dels anys 60 i 70 que acudia a les seves platges durant l’estiu. Era aleshores Castelldefels una població de petites torres construïdes la majoria als anys 50 com residència d’estiueig de famílies de classe mitjana. En aquells anys i als municipis veïns de Gavà i Viladecans s’instal·laren càmpings que l’imaginari popular deia que eren de Castelldefels. Més tard també l’associem amb la prostitució de carretera i altres activitats poc regulars.

De fet Castelldefels no va comptar amb una trama urbana digna d’aquest nom fins ja entrat el segle XX. Però la seva presència a la història ve de lluny, de fet podem trobar restes iberes, encara que no ens cal anar tan lluny per veure com aviat, al segle X, ja es forma una estructura de defensa en un lloc molt adient: una petita elevació que domina les terres meridionals del Delta del Llobregat, que aquí s’estrenyen a causa de la proximitat dels contraforts orientals del massís de Garraf. L’estructura actual del Castell està formada per dos cossos ben diferenciats, el segon que es diferencia pel seu color blanc, completament diferent del vermellós de la primera etapa i que seria més pròpia de la constitució geològica de l’entorn (els gresos que apareixen al sòcol del massís de Garraf, com passa també a Bruguers i a Eramprunyà), i que correspondria més al concepte de castell-palau del segle XVI.

L’edifici fou comprat pel banquer Manel Girona que el manà restaurar a finals del segle XIX. Associat al castell es troba la capella.

La visita va estar conduïda per l’Arquitecta municipal de Castelldefels Elena Casalegno que en tot moment participà en el projecte portant el control de direcció de part de la propietat, l’Ajuntament. El projecte pertany al SPAL, de la Diputació de Barcelona, i actuaren com a direcció facultativa, l’arquitecte José Luís Sanz que ha col•laborat estretament amb l’arqueòleg Alfons López Mullor i la historiadora Raquel Lacuesta. La major part de la recuperació de les sales és encomiable encara que hi ha detalls de pretesa modernitat com l’excessiu volum de l’ascensor o l’ús de ferro oxidat d’una manera que pensem que és un tant gratuïta perquè no aporten res a l’edifici. És interessant, en canvi, l’esforç fet a la capella per guardar la memòria d’uns “graffitis” que fan referència a una part dolorosa i poc coneguda de la Guerra Civil espanyola. A les explicacions, en canvi caldria clarificar quines van ser les causes que portaren a alguns brigadistes Internacionals a ser detinguts i reprimits.

Acabada la visita al castell baixarem a peu fins a la Biblioteca Central per un camí enjardinat i que ha portat a alguna controvèrsia. La Biblioteca la visitarem per fora, un edifici format per dos cossos ben diferenciats i que presenta sobre tot, al terra de davant de la porta, un joc de “sopa de lletres” on es poden anar descobrint les diferents matèries que poden ser consultades dintre de l’edifici.

El dia va acabar amb una visita a un dels hotels emblemàtics de la població, l’Hotel Rey Don Jaime, que inclou la Torre Barona, una de les moltes torres de defensa que des de finals de l’Edat Mitja i fins avançat el segle XVIII, apareixeran a la costa catalana i que avui en dia són testimoni mut d’una època de pirates i rivalitats militars entre les cultures cristiana i musulmana. La torre de maçoneria mostra les senyals de la seva construcció i està rematada amb una ornamentació de maons probablement molt posterior.

Excursió científica a Torre Baró.

3 Desembre, 2012/a Excursions científiques Catalunya, Noticies /by SOS Monuments

Per Maria Cruz Santos

A l’excursió del passat dia 24 de novembre de 2012 vam assolir tots els objectius que proposava el Professor Joan Tort en la seva preparació de la mateixa.

La pujada al Castell de Torre Baró ens va permetre d’observar la configuració geogràfica de una part del Barcelonès: com la Serralada litoral limita per l’oest la ciutat de Barcelona al mateix temps que pel sud queda tancada per la muntanya de Montjuïch mentre que la part nord es converteix en un corredor pla i de fàcil accés encara que el turó de Moncada l’estreny creant un coll d’ampolla. Probablement fou aquesta característica, junt amb la dificultat per passar el riu Llobregat fins a la construcció del Pont de Molins de Rei, la que va convertir aquest pas en l’entrada principal de la ciutat de Barcelona. Avui en dia torna a ser portal d’entrada a Barcelona i això queda ben palès en tot el conjunt de autovies, autopistes i línies fèrries que per aquí circulen i que divideixen el territori dificultant seriosament la comunicació entre la part de la muntanya i la del pla.

Al llarg d’aquestes vies han crescut barris sovint marginals. L’origen d’aquests barris el trobem moltes vegades en els anys 50 quan arribaven a Barcelona emigrants que fugien tant de situacions de repressió política com d’ofegament econòmic. En els anys 60 el número de nouvinguts es va multiplicar, alhora que la ciutat aprofitava aquells territoris per allunyar col.lectius i emmascarar situacions que resultaven compromeses si eren properes al centre. Parlem de rentades de cara com va ser el trasllat de les barraques del Somorrostro, Montjuïch, etc. Aquest origen es nota en els diferents tipus constructius i arranjaments urbanístics. Un bon exemple és Ciutat Meridiana, que vam creuar. Pel costat sud hi ha les cases d’autoconstrucció, amb un exterior molt personal i amb problemes constructius solucionats de manera enginyosa, algunes d’aquestes construccions mostren ja la participació en el seu disseny de professionals acreditats i una complexitat ambiciosa en les seves dimensions.

Al nord trobem els blocs que donen identitat al barri i que identifiquen la arribada a Barcelona quan entrem per l’autopista. A simple vista podem observar la baixa densitat d’ocupació i l’extensió de zones verdes. Si ens remuntem a la història, sabem que són barris que han hagut de lluitar per cada una de les infraestructures que avui trobem. Construïts pels mateixos veïns, estaven mancats de tots els serveis, des de les clavegueres al transport. Avui en dia moltes d’aquestes deficiències s’han solucionat però la comunicació amb el centre de la ciutat resta poc fluïda, encara que la construcció de la línia 11 del metro pot ser una via de vertebració.

Entre mig d’aquests barris, camí del seu origen a Montcada, corre, en alguns trams venturosament al descobert, el Rec comtal, el canal que des de l’Edat Mitjana, com a mínim, abasteix d’aigua a Barcelona. Una de les seves funcions era regar l’”hort i vinyet” del que sortien bona part dels aliments de la ciutat. Part d’aquest “hort i vinyet” encara subsisteix i el podem observar mentre anem de Ciutat Meridiana a Vallbona i accedim a Can Sant Joan, ja en el terme municipal de Montcada.

El poble de Montcada és l’origen d’uns dels llinatges més antics i importants de Catalunya. El turó de Montcada ha restat durant segles, amb un caràcter molt personal, l’anunci de que la gran ciutat era a prop. Cap d’aquestes característiques ha estat suficient per evitar la seva desestructuració. El Turó de Moncada es va derruint any rera any víctima de la voraç cimentera afamada per anys d’especulació immobiliària. Em quant al poble de Montcada és el cas més fatídic de tota Catalunya de comunitat dividida per les infraestructures, línies ferroviàries, autovies i autopistes la creuen dificultant enormement la comunicació entre els diferents barris i la seva integració urbanística i social. Això es veu reflectit en una manca de consciència de ciutat, que produeix, entre altres, que no hi hagi un estudi de la població i el seu creixement, com passa a gairebé tots els pobles i ciutats catalans. Ben significatiu és que ignorin la importància històrica de la mina on neix el Rec comtal i l’edifici de les aigües que hi ha a pocs metres.

La tarda la dediquem a passejar pel Parc Fluvial del Besòs que uneix els termes municipals de Barcelona, Sant Adrià dels Besòs, Santa Coloma i Montcada. Un eix que vertebra aquesta part de la zona metropolitana y lo dóna coherència i permet el gaudi de tots els ciutadans.

Excursió a Santa Perpètua de Mogoda

6 Febrer, 2012/a Excursions científiques Catalunya, Noticies /by SOS Monuments

Resum per Maricarmen Tapia

El passat dissabte 11 de Febrer, malgrat el fred, es va realitzar amb èxit la primera excursió de l’any a Santa Perpètua de Mogoda a càrrec del geògraf i professor de la Universitat de Barcelona Vicenç Casals.

Pel matí vam recórrer la urbanització de La Florida que va ser un projecte de Ciutat-Jardí noucentista (1925) dissenyada per Manuel Mujica, i per la tarda es va completar l’excursió amb la visita al Castell de Mogoda, del S. X. Llegir més

Excursions Científiques 2011

10 Octubre, 2011/a Excursions científiques Catalunya, Noticies /by SOS Monuments

Excursió Modernisme a La Garriga

Casa Barbey, arquitecte J.M. Raspall

Per Maricarmen Tapia

El passat dissabte dia 8 d’octubre vam fer la sortida a La Garriga amb l’objectiu de conèixer millor l’obra de l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol (1877 – 1937). La visita va ser guiada per l’arquitecte Lluís Cuspinera i Font que ha restaurat algunes de les obres de Raspall. Per la tarda, es va visitar el refugi antiaeri que es va construir durant la Guerra Civil, una obra senzilla però que reprodueix amb molta fidelitat les dificultats d’aquells anys.

Modenisme a la Garriga

El desenvolupament de La Garriga com àrea d’estiueig va estar marcat per la existència dels balnearis i l’arribada del tren al 1875. La cessió dels terrenys de dos terratinents de La Garriga per la construcció del Passeig va iniciar la urbanització al llarg del Passeig amb una arquitectura predominant modernista, pròpia de inicis del XX.

Al 1902 Josep Puig i Cadafalch construeix una de les primeres torres. Al 1903 – 1904 Raspall que encara no acabava la carrera d’arquitectura, rehabilita la casa materna, que va ser construïda al segle XV. Aquesta primera obra va continuar la seva prolífera empenta en la Garriga amb més de 40 edificis que va construir fins l’any 1934. Raspall va ser arquitecte municipal de diversos municipis com la Garriga, l’Ametlla, Figueró, Granollers i Cardedeu. Caldes de Montbui. Va estar vinculat al món cultural de la Garriga amb la seva participació en les publicacions locals, comarcals i la organització de les dues festes modernistes del “Teatre de la Naturalesa” que es van realitzar al 1911 y el 1914.

L’arquitecte Cuspinera ens va explicar com des de la Fundació Maurí, l’any 1973, es va iniciar la defensa del Patrimoni Arquitectònic Garriguenc. Les primeres accions de catalogació de 84 edificis, van ser a través del Pla General d’Ordenació de 1984, van iniciar-se una llarga trajectòria fins el 1999 quan es van declarar Bé Cultural d’Interès Nacional, la nomenada “mansana raspall” i al 2006 en què es va redactar el Pla Especial de Protecció del Patrimoni. Durant aquest període es van destruir algunes peces importants o van ser fortament modificats, i altres només conserven les seves façanes, però, gran part dels edificis catalogats encara hi resten. Dels jardins originals només resten el de Casa Barbey i el de la casa Ramos, seu de la Fundació Universitària Martí l’Humà.

Durant el recorregut, vam visitar la mansana Raspall, illa on es troben 4 cases: “Torre Iris”, “La bombonera”, casa Juli Barbey que encara conserva un magnífic jardí modernista i la casa Barraquer.

També es van destacar les residencies dissenyades per altres arquitectes com Lluis Planas Calvet (torre Santo Domingo), Jeroni Granell i Manresa (enderrocada) i Emili Sala i Cortés amb la torre Anita que alberguen la Fundació Autisme La Garriga.

Per més informació, llegir l’article de Cuspinera “La Garriga i les mansanes Raspall”>>

Torre Iris. M. J. Raspall

Detall casa Juli Barbey.

Jardí casa juli Barbey

Torre Santo Domingo. Lluís Planas Calvet

—————————————————————————————————-

Tot baixant del Tibidabo

Dissabte 11 de juny de 2011

Aquesta Passejada pels jardins del Tibidabo va ser l’ocasió de valorar la importància de l’arquitecte – paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí (1891-1981) en la història dels Parcs i Jardins de Barcelona, dels quals fou el primer director (1917-1937).

Successivament vam visitar quatre parcs. Els jardins de l’hotel Florida, els Vivers de can Borni, el Parc de la Font del Racó y els Jardins de La Tamarita

L’itinerari complert per Jacqueline Jacquet a Més info Blog de Yuichi Suzuki http://blog.u1architects.com/?eid=1088726

____________________________________________________

La LIXna excursió de SOS Monuments: Sabadell

Per Dolors Granados

El dia 9 d’abril amb una calor de ple estiu, vam realitzar l’excursió a Sabadell.

Llegir més

Excursions científiques 2010

12 Setembre, 2010/a Excursions científiques Catalunya /by SOS Monuments

Excursió científica a Manresa (Bages)
19 de juny del 2010

Visita d’una gran part del patrimoni històric i actual de la ciutat de Manresa.

Ressaltem:

– Les últimes intervencions a l’interior de l’Ajuntament.

– la visita acurada de la Seu.

– El cop d’ull a una sèrie de muralles de ciment que s’estan construint davant mateix de la Seu.

– El passeig per la zona Art Deco i Modernista.

– La visita del Museu de la Tècnica (Cinteria)

– El breu recorregut al llarg de la Sèquia, canal que al segle XIV va portar l’aigua a la ciutat de Manresa

Excursió científica a Besalú (Garrotxa)
24 d’abril del 2010

Visita del nucli històric i monumental del poble medieval de Besalú, restaurat amb dignitat.
Aquest nucli, però, sembla viure de cara al turisme mentre la població ha anat a viure a urbanitzacions de l’altre cantó del Fluvià d’on s’aprecia el conjunt gairebé intacte del Besalú històric

Excursió científica a Can Ricart (Poble Nou de Barcelona)
20 de febrer del 2010

Presentació de la futura Casa de les Llengües: com serà l’edifici i quina serà la seva funció.
Passeig pel solar i per les poques naus que queden de Can Ricart, que fou el conjunt industrial més important de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Excursions científiques a Catalunya. 1997 – 2009

12 Setembre, 2010/a Excursions científiques Catalunya /by SOS Monuments

Des de la fundació de SOS Monuments fins el 2009, s’han organitzat 54 excursions amb la participació del seus socis, d’altres associacions de defensa del patrimoni i amics.