El passat 24 de maig socis i simpatitzants de SOS-Monuments varem realitzar una visita a alguns dels jardins més interessants de la Costa Brava: el Jardí Botànic Marimurtra i el de Pinya de Rosa al municipi de Blanes i el Jardí de Santa Clotilde a Lloret de Mar.
Tots tres es troben a primera línia de mar sobre els penya-segats. Si poguéssim fer el recorregut vorejant la costa els trobaríem en menys de 2,5 km de trajecte. Són molt diferents, però tenen en comú la seva vocació mediterrània que fa que els hi reconeixem certa familiaritat. Son jardins que encara que sigui la primera vegada que el visites ja els sents pròxims, els hi reconeixes alguna cosa del teu imaginari personal.
El Jardí Botànic de Marimurtra no és només un jardí, és una institució on es desenvolupa activitat científica i de recerca.
El seu fundador, Carl Faust, era un empresari establert a Catalunya apassionat per la natura i la botànica que a partir de 1918 va iniciar la compra de terrenys per establir el jardí.
El jardí actual te una extensió de 4ha amb unes 3.000 espècies de zones climàtiques subtropicals, temperades i de clima mediterrani de diversos països. La distribució de la vegetació està organitzada segons les diferents zones geogràfiques, en ocasions formant col·leccions unitàries, però també segons criteris paisatgístics a l’entorn d’espais singulars on la vegetació s’adapta perfectament a les estructures arquitectòniques i obres de fàbrica pròpies d’un jardí. Es de destacar pel seu gran atractiu paisatgístic el Templet de Linné, segurament l’espai mes fotografiat i emblemàtic del jardí.
El jardí Botànic Marimurtra pertany a la Fundació Privada Carl Faust, una institució sense ànim de lucre la qual, complint els desitjos del seu fundador en garanteix el manteniment.
Aquest jardí és un dels 6 únics jardins de Catalunya catalogats com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la qualitat de Jardí Històric.
El Jardí Pinya de Rosa va ser la següent visita. Es tracta d’un jardí promogut per l’enginyer i empresari Ferran Riviere de Caralt a partir de la compra d’uns terrenys de vinyes el 1941.
Es tracta d’un jardí de col·lecció especialitzat en cactus i plantes suculentes amb un gran nombre d’espècies, i en el moment del seu màxim esplendor reconegut internacionalment per reunir algunes de les millors col·leccions del món del gènere opuntia.
Jardí de propietat i gestió privada l’any 2002 va ser l’objectiu de pressions per construir-hi una urbanització amb més de tres-cents habitatges. Les mobilitzacions i la recollida de signatures en contra van aconseguir aturar el projecte així com que el Parlament de Catalunya el declarés Paratge Natural d’Interès Nacional. Malgrat tot, el jardí ha estat sotmès durant aquests anys a moltes pressions per part inclús de les mateixes administracions, de manera que des de llavors el jardí s’ha anat deteriorant i ha perdut la riquesa botànica que el caracteritzava. El canvi de propietaris també ha estat definitiu.
Malgrat la protecció establerta per la Generalitat, actualment el jardí està en un estat deplorable, amb sectors tancats, edificis en runes, …, i moltes deficiències.
El tercer jardí visitat de la jornada va ser el Jardí de Santa Clotilde. Es tracta d’un altre dels Jardins Històrics catalogats com a Bé Cultural d’Interès Nacional. El nom li prové de la primera esposa del propietari i creador.
És un jardí noucentista iniciat el 1919, inspirat i d’aspecte similar als jardins clàssics del renaixement italià, amb grans cledes d’arbust retallat que emmarquen passeigs, escales i perspectives. El jardí, atribuït a Nicolau Maria Rubió i Tudurí, tot i que no hi cap document ni fonament per avalar-ho, es va anar configurant al llarg dels anys amb les aportacions artístiques i jardineres del pintor Domingo Carles i la seva esposa Maria Llimona, -autora de les emblemàtiques sirenes-, i les del seu propietari Raul Roviralta.
El Marquès de Roviralta va incorporar tots els ingredients per que es pugui considerar un gran jardí. A més a més dels aspectes constructius i paisatgístics amb l’aprofitament màxim de les possibilitats del paisatge exterior, va incorporar moltes innovacions abans de la Guerra Civil espanyola: cotxe elèctric per passejar-hi, tallacledes elèctrics per al seu manteniment, il·luminació i tota una xarxa de reg automatitzat. El jardí va ser el centre de les pretensions i il·lusions tècniques, artístiques i socials del seu propietari i per extensió de l’imaginari de l’élite noucentista del nostre país.
El jardí, molt ben mantingut, és d’una gran bellesa.
Visitat, com vam tenir la sort de fer-ho a darrera hora de la tarda i pràcticament en solitari es va convertir en una emotiva experiència.
